Entrevista a Katabätika

28 set., 2017 | Entrevistes

katabatika

Entrevista publicada originalment en castellà a The Sentinel

Dijous passat 21 de setembre vaig anar de concert a la Sala Monasterio de Barcelona, situada després d’un trasllat fa un parell d’anys (aproximadament) al Moll de Fusta, zona pertanyent al que va ser la Vila Olímpica i que avui dia concentra en els seus voltants multitud de discoteques i bars destinats, pràcticamentde forma absoluta, al públic guiri que acudeix per milions tots els anys a la capital catalana.

El concert s’emmarcava dins de la gira europea dels italians Ade, acompanyats en aquesta ocasió per tres bandes catalanes més: els barcelonins Expel the Grace i Katabätika (objecte d’aquesta entrevista) i els gironins Whipping the Clown. A causa del retard amb què van començar els xous, sumat al fet que els dijous el metro tanca a les 12 i que l’endemà havia de matinar, només vaig tenir oportunitat de presenciar les descàrregues dels protagonistes d’aquesta entrevista i dels Whipping the Clown els qui, per cert, van oferir una magnífica actuació. Cal dir que la presència de públic va ser testimonial i que a vegades vaig tenir la sensació que els grups tocaven per a mi solet.

Com no hi ha mal que per bé no vingui, aquest ambient tan recollit va donar peu al fet que entaulés conversa amb Katabätika poc després que acabessin el seu concert i, com casualment un dels seus integrants viu a menys de 5 minuts de casa meva, acabem concertant aquesta entrevista. Tal dit tal fet, dilluns passat 25 vaig quedar a casa d’en Marc (guitarrista) juntament amb en Dani (baixista i “dark voice”) en una agradable xerrada acompanyada de cerveseta fresca, quicos i olives. No van poder assistir l’altra meitat del grup, Guilli (guitarra i veu) i David (bateria).

Heus aquí el que va donar de sí la nostra trobada. Amb tots vostès, Katabätika!

César Rojas: Seria correcte dir que Katabätika és un grup de metall extrem?

Dani: No. Se li acosta, però no. Nosaltres som un grup que es mou en els estils del Doom, Gothic, Atmosphere… i grups que puguin servir de referència podrien ser Moonspell, Paradise Lost, Type O’ Negative o Crematory. Música fosca ens defineix millor.

César Rojas: Probablement hi ha gent que, per desconeixement, us situa dins de l’etiqueta del metall extrem.

Dani: Segurament depèn una mica dels estils que més els agradin. Aquelles persones que són més de hard rock o heavy tradicional, sí que ens ficaran en el sac del metall extrem però els qui siguin més grindcore o el brutal death, potser diuen que és metall de nenes o directament no els agradarà per suau.

Marc: També tenim influències thrash o black. És metall fosc però té reminiscències d’altres estils del metall. Depèn bastant dels gustos personals de cadascun dels membres de Katabätika.

Dani: Sí, el nostre so és el resultat de les influències que tots tenim, ja que en la composició participem bastant els quatre i cadascun té els seus gustos personals.

César Rojas: Suposem que una persona aficionada al metall està fent zàping per YouTube. Ningú li ha parlat mai de vosaltres, no coneix el vostre nom i troba casualment una de les vostres cançons. Si no li crida l’atenció la vostra música, passarà ràpidament a un altre vídeo d’un altre grup i probablement no recordarà mai que una vegada va sentir una cançó de Katabätika. Per què hauria de valer-li la pena a aquesta persona escoltar una segona cançó?

Dani: Doncs perquè crec que dins del que sol fer-se dins de l’escena d’aquí, en el nostre estil, sortim una mica de l’habitual. Barregem, entre altres coses, veus guturals amb veus netes. És molt difícil ser original, però busquem aquest punt. La majoria dels grups en aquest país es mouen en estils més rockers o heavies, i nosaltres pel tipus de música que fem i per la varietat que intentem donar a les cançons, crec que tenim aquest “alguna cosa” que ens diferencia de la majoria de grups d’aquí.

César Rojas: És a dir, que si escoltes a Katabätika no escoltaràs tota l’estona la mateixa cançó dins de l’àmbit del metall fosc que defineix el vostre so.

Dani: Sí. Pots trobar també una mica de thrash o death. Si t’agraden grups com Paradise Lost, et pot agradar Katabätika per la varietat de sons que pots trobar dins de l’estil del metall fosc.

Marc: Cada tema té la seva pròpia personalitat, això fa que no sigui gens monòton. Combinem temes contundents, migtemps amb tornades que enganxen, accelerats, picades d’ullet melòdiques…

César Rojas: La primera vegada que jo he vist i sentit a Katabätika va ser dijous passat a la Sala Monasterio. Hi havia unes… 20 persones. Com és possible que un grup que ofereix tanta varietat dins de l’estil que practiqueu només tingui 20 espectadors? És per la música que toqueu, perquè sou dolents, o perquè el panorama està molt malament en general? Abans que em respongueu i opteu per, probablement, la tercera opció, cal dir que si un llegeix entrevistes a grups d’aquí de fa 10, 20 o 30 anys, sempre els grups s’han queixat de la feblesa de l’escena i del poc suport que rep.

Dani: Cal tenir en compte que era dijous. Els caps de cartell, els italians Ade, van fotre-hi fins i tot menys gent. A més coincidia amb un altre concert en la Rocksound i algun lloc més. A Barcelona hi ha molta oferta i encara que això és bo d’entrada, com la nostra música és minoritària doncs… no és que sigui competència, però la gent es reparteix.

Marc: En el fons és igual l’estil… és a dir, la gent no es mou pels estils que no són els principals. La gent va als grans i s’hi deixa el sou. Manca cultura de seguir a grups petits.

Dani: Jo ho atribueixo a les grans ciutats. Als pobles i ciutats petites, com que hi ha menys oferta, va més gent als concerts que s’ofereixen perquè hi ha menys on repartir-se.

César Rojas: Que hi hagi tanta oferta no provoca l’efecte crida que es pressuposaria i fa que el públic es divideixi?

Dani: Sí, i a més tothom té la seva vida i cada setmana hi ha opcions per triar i remenar. Tenim 10 anys com a grup i aquí ja ens ha vist fins a l’àvia. Ens agradaria sortir fora de Barcelona i de Catalunya perquè tingués possibilitat de veure’ns qui encara no ho ha fet.

César Rojas: I què cal fer per a sortir i tocar fora dels circuits més esgotats?

Dani: Necessites un bon promotor que et faci promoció a ràdio, webs, festivals… però és difícil.

César Rojas: La promoció us la feu exclusivament vosaltres quatre?

Dani: Sí, encara que fa poc hem començat amb Viking Management i a veure quins resultats arriben. Fa només 3 mesos que estem junts i encara és aviat.

César Rojas: Com vau entrar en contacte? Vau ser vosaltres o ells?

Dani: Els coneixíem d’un altre grup que porten… ens ho van proposar i en això estem.

César Rojas: Marc, abans deies això dels grups grans. Jo recordo que fa 20 anys, grups com a AC/DC, Maiden, Scorpions… abans ficaven a molta menys gent, tocaven en aforaments més reduïts, fins i tot fent menys dates. Jo recordo veure a Saxon a finals dels ‘90 a la Mephisto (actual Sala Bóveda de Barcelona) sobrats d’espai i ara… entrades venudes en minuts. Per què creieu que passa això amb els dinosaures i tanmateix grups menys coneguts que ficaven 100 persones ara en fiquen només 4?

Dani: Ara hi ha una immensa disponibilitat de música a un clic. Random. Algú no aficionat al metall et veu en alguna de les moltes plataformes que existeixen, sent curiositat i va al concert. També la paranoia de les entrades per internet abans que s’esgotin. Abans anaves a les botigues i aprofitaves per a prendre’t una birra amb els col·legues. Ara hi ha ànsia. I molt de heavy per un dia.

César Rojas: I això està bé, malament o és igual?

Dani: Ho respecto. Però m’agradaria també que els nous aficionats obrissin el seu ventall a altres músiques del gènere i així tots en sortiríem beneficiats.

Marc: També entra en joc la nostàlgia. Ja per edat, cada gira pot arribar a ser l’última. Kiss, Maiden… no s’ho volen perdre per si és l’última oportunitat que tenen de veure’ls.

César Rojas: Judas, Scorpions… van anunciar últimes gires que després no ho van ser.

Dani: Això és marqueting. I si hem d’enganyar, cap problema.

César Rojas: Podríeu anunciar un últim concert 😀 . De fet, aquests grups venen moltes més entrades que discos i, en els inicis de la música popular, això era el normal fins que es va popularitzar la música enregistrada. Han canviat les tornes. Fins fa uns anys, els concerts servien per a promocionar un disc, i en les vendes d’aquest disc és on estava la pasta. Ara es fan concerts i amb el que es tregui potser pots gravar alguna cosa que et permeti tornar a tocar i, amb sort, venguis alguna còpia en el mateix concert.

Quantes còpies porteu venudes del vostre primer EP anomenat “Falling Into Deep Freezing” que va sortir fa uns 2 anys?

Dani: Unes 100

César Rojas: I això compleix les expectatives?

Dani: Ens agradaria que en fossin més, però almenys algú ho ha comprat. És conformista? Potser sí.

Marc: Ara els grups graven i pengen el disc com a promoció, però no per a vendre’l. És el reclam per a “vine al concert” i algú molt, molt fan ja els hi ho comprarà. Però no és l’habitual quan el pot tenir de franc.

César Rojas: El model de negoci ha canviat del tot.

Dani: Sí, treus la pasta del directe i del merxandatge. Existeix la pirateria i t’hi has d’adaptar. Les bandes opten per deixar-ho gratis o gairebé i aconseguir que la penya vingui als directes que, per cert, ara són molt més cars que en els ‘90.

Marc: La pirateria ha afectat molt també al cinema i a les vendes de DVD. Ara les companyies, per a adaptar-se, opten pel streaming per subscripció oferint grans catàlegs a preu reduït.

César Rojas: De cara al segon disc que gravareu, Sortirà en físic tenint en compte el que comentem?

Dani: Sortirà en físic malgrat tot perquè és el que ens agrada. No volem perdre la tradició del disc físic: tantejar-ho, el llibret, posar el CD…

Marc: i es pot signar! Fa poc, en un altre concert em va comentar el cantant de Delirium que ells el treuen gratis online però que fan edició superlimitada en físic per a qui el vulgui signat.

César Rojas: Però vosaltres no. El traureu en físic normal de tota la vida.

Dani: Sí, i al seu torn aprofitar les plataformes com Bandcamp, Spotify, YouTube…

César Rojas: En quina línia anirà el nou disc?

Dani: Les noves cançons tenen altres aires dins de l’estil, però és tot més elaborat, fins i tot més progressiu. Sense perdre la nostra identitat, però més madur.

César Rojas: Quantes en teniu composades ja?

Marc: Unes 7… o 9. Més o menys.

Dani: Hem de decidir encara quines cançons entraran en el disc.

César Rojas: No teniu web?

Dani: No, ens movem bàsicament per Facebook.

César Rojas: Per què? Cada vegada sento amb més freqüència que tenir només Facebook et fa invisible, que és molt difícil distingir-se d’entre milions.

Marc: És que ha canviat tot tant… Ara la cosa és estar en YouTube. Això és l’important. La gent mira pel mòbil un vídeo, una peli, una sèrie, un documental. YouTube és on la gent mirarà. Si no és un web per a vendre productes… no val la pena. A això li hem d’afegir Instagram, Twitter… que és el que la gent mira avui dia.

César Rojas: Tenint en compte que tot el vostre està a YouTube… Per què val la pena veure-us en directe i pagar el preu d’una entrada? Per a quan el pròxim concert?

Dani: Alguna cosa tenim per a desembre, però ens volem centrar en gravar el nou disc, perquè si seguim amb els directes, no entrarem a gravar mai.

César Rojas: Quan podrem tenir a les nostres mans el vostre segon enregistrament?

Marc: Finalitzat i disponible, cap a la primavera.

César Rojas: Sabeu ja com i on ho gravareu?

Dani: Això ho porta més l’altre guitarra, Guilli. Pot ser que, com amb l’anterior, ho fem tot als Ax Studios (estudi situat en el barri de Sants de Barcelona on han gravat altres grups catalans com Foscor, Vidres a la Sang o Crisix), però encara l’hem de planificar i veure si ens organitzem i si ho fem tot aquí o ho repartim.

César Rojas: Títol?

Dani: Encara no ho tenim clar i/o no ho podem revelar! 😉

Marc: No ho sé ni jo! 😀

César Rojas

Sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú