Entrevista a Luis Blanco

23 abr., 2018 | Entrevistes

entrevista luis blanco

Entrevista publicada originalment en castellà a The Sentinel

Després de concertar telefònicament el 2 d’abril la meva trobada amb en Luis per al dijous 5, em dirigeixo caminant fins a la Escola Superior de Música Jam Session, de la qual n’és director, i on s’imparteix la primera titulació universitària oficial a Espanya en l’àmbit del Rock. Com que he arribat una mica abans de l’hora, ell encara no hi és i decideixo esperar-lo aprofitant el solet tan maco que fa avui a Barcelona.

Al cap de poca estona el veig arribar, amb la seva samarreta amb una cinta de cassette estampada, americana negra i, sota el braç, un parell de còpies de “30 noches de abril”, l’excel·lent disc “d’acte-homenatge” a una època, a un barri (la Trinitat Vella) i a uns companys que ja no hi són, reflectits en un grup, Ultimatum Rock, que podria valdre al seu torn d’exemple de tants i tants grups que mai van sortir de l’underground en aquesta pell de toro que habitem.

Recentment hem publicat la ressenya del disc i podeu llegir-la aquí.

Després de presentar-me, entrem a l’Escola, m’ofereix un cafè i ens disposem a iniciar l’entrevista que, des del principi, esdevé una agradable i interessant conversa que s’allarga fins a gairebé les dues hores. En aquesta trobada, amb l’excusa de l’edició de “30 noches de abril”, parlem sobretot d’un temps passat, de Luis Blanco i la seva trajectòria, dels qui ja no estan en aquest món, de per què recuperar ara les cançons de Ultimatum Rock i d’un munt de coses que “en traducció lliure” a partir de l’enregistrament que vaig realitzar i les notes que vaig anar prenent durant l’entrevista, intentaré reflectir aquí per a tots vosaltres.

Comencem parlant sobre el naixement d’Ultimatum Rock i fins a quin punt va influir en el seu caràcter el fet d’haver-se originat en Trinitat Vella, barri de la perifèria (en aquells dies) de Barcelona sorgit en els ‘60 a partir, principalment, de la immigració arribada a la ciutat des de molts punts d’Espanya.

Ultimatum Rock:

César Rojas: Si haguessiu estat de Pedralbes (barri “bé” de la ciutat) hauria existit Ultimatum Rock?

Luis Blanco: El que és segur és que, d’existir, l’hauries conegut. L’origen, el barri en el qual tens el teu bressol, pot donar o no accés a determinats mitjans de difusió de la pròpia música, com per exemple gravar material i editar un disc. Això no significa que sigui impossible fer-ho des d’un barri obrer però sí que és més difícil.

César Rojas: Més enllà d’això, sens dubte el barri en el qual creixes ha d’influir en les lletres.

Luis Blanco: Sí, el fet de pertànyer a un barri tan obrer, tan humil, tan apartat, es reflecteix en aquestes lletres. Si haguéssim nascut a Pedrables, les lletres no tindrien la profunditat que tenen aquestes. Diuen que el blues és fàcil de tocar però difícil de sentir. Doncs bé, el hard rock underground ve a ser el mateix, és fàcil de tocar però difícil de sentir.​

Amb el temps, tots canviem, evolucionem i la vida de Luis ja no és la d’aquella Trinitat Vella de finals dels ‘80 que va veure néixer a Ultimatum Rock. Li pregunto llavors pel motiu de gravar, precisament ara, trenta anys després, aquelles velles cançons.

Luis Blanco: Encara que amb el temps evoluciones, muntes altres bandes, fas altres coses i finalment progresses, la teva primera banda és com aquella núvia d’adolescència que sempre ocupa un lloc especial.

A més, es dóna la circumstància que en 2011 va morir Juanan, baixista original, qui uns mesos abans ens havia contactat plantejant la idea de reprendre Ultimatum Rock, però és clar, no podia ser perquè tots teníem els nostres treballs i tal, però jo sí que em vaig retrobar amb ell i va ser molt bonic recuperar aquella amistat després de tants anys. La qüestió és que en Juanan tenia un bar musical a Pineda de Mar (localitat a uns 45 minuts al nord de Barcelona) i, en morir, la seva família va heretar una sèrie de despeses.

Per a ajudar a sufragar-les vam fer un concert homenatge en el seu bar juntament amb els Agua Bendita, el guitarrista fundador dels quals, Alonso Valle, curiosament havia substituït a Juanan en el baix quan aquest es va anar a la mili el 1990.

És allà, al costat de Jordi Aguinaliu, que també era guitarrista fundador de Ultimatum Rock, que després de tocar aquestes velles cançons, m’adono que, hòsties, jo amb els estudis formals que he arribat a fer, amb els mitjans que hi ha avui dia, amb accés a estudis d’enregistrament, que sóc director d’una escola de música, tinc un segell discogràfic (Jam Session BCN Records), etcètera, veiem que seria relativament senzill ficar a la banda a l’estudi i revisitar aquelles cançons per a veure com sonarien avui dia. Sumant això al fet que ja s’havia mort un membre fundador de la banda i constatar que el temps s’acaba i ens podem morir en qualsevol moment, decidim fer realitat aquell somni fent sonar aquelles cançons com mai vam tenir oportunitat de produir-les.

Li comento a en Luis que, és clar, com comentàvem abans, el temps passa i un no és el mateix d’adolescent que quan es ronda la quarantena i li pregunto que com se sent ell en cantar lletres escrites abans de complir els vint anys.

Luis Blanco: És interessant que em preguntis això perquè, per alguna raó, les cançons han passat la prova del temps. Les puc cantar i m’adono que les lletres són atemporals”.

César Rojas: Hi estic d’acord.

Luis Blanco: Quan, després de l’homenatge a Juanan, ens ajuntem i donem uns quants concerts per locals, m’adono que aquestes cançons les puc defensar, que són una fotografia sonora de com eren els barris de l’extraradi a la fi dels ‘80 i et pots fer una idea de l’ambient que els joves vivíem en aquella època. Essencialment, hem madurat però no hem canviat tant, hem pogut presentar una proposta actualitzada sense perdre l’essència dels anys ‘80.​

César Rojas: Paradoxalment, malgrat que avui dia és molt més senzill que fa 30 anys gravar material en condicions acceptables, el respecte i consideració que es té cap als creadors d’art i, en aquest cas, els músics i els seus grups en particular, ha caigut en el desdeny absolut. Ultimatum Rock van gravar un curtmetratge titulat “El promotor de mierda”. Per què aquest curtmetratge? què és un promotor de merda?

Luis Blanco: És el promotor que està en l’escena de merda que tenim ara. La veritat és que abans teníem molt pocs mitjans, era tot molt rudimentari, però hi havia veritables intencions de fer les coses bé. Tingues en compte que jo tinc un contracte de 1989 en el qual ens pagaven 25.000 pessetes per concert. I, coi, avui dia no et paguen i has de llogar sales per a poder tocar.

César Rojas: I tot això per què creus que ha anat evolucionant en aquesta direcció?

Luis Blanco: És un cúmul de circumstàncies però, per exemple, abans, en l’època preolímpica (Barcelona ’92) per part de l’Administració hi havia una actitud diferent respecte a la joventut, calia recolzar-la, perquè si tocaves generaves un moviment i, encara que fos per interès, això a l’Administració li venia bé.

Nosaltres vam guanyar un concurs anomenat Eurorock que ens va permetre anar de gira amb els De Kalle. Com que no teníem diners, el Centre Cívic de Trinitat Vella ens va avançar el pagament dels concerts. Això avui seria impensable. També, jo pertanyo a una generació de l’anomenat Baby boom, dels nascuts a la fi dels ‘60 i principis dels ‘70, i recordo que quan venia Barón Rojo a Barcelona érem hordes de heavies que anàvem a aquests concerts perquè, a més, ens identificàvem amb aquest moviment. A un concert de Ultimatum Rock hi anaven milers de persones!

Avui, jo tinc una filla i la majoria dels meus amics no tenen fills, és a dir, no hi ha relleu de gent jove. En aquella època, la majoria érem fills de la immigració nacional arribada a Barcelona i ara els qui més fills tenen són fruit d’una immigració més general que no s’identifica amb el rock com ho vam fer nosaltres. Abans no existia internet. Per a tenir relacions socials havies d’anar als llocs i ara penges una foto d’un concert i tens més “m’agrada” que persones que realment hagin anat a aquest concert.
Aleshores, entre que som pocs, estem disgregats i existeixen les xarxes socials, doncs no existeix moguda musical.
Si escoltes el vinil de “30 noches de abril”, a la cara A hi ha un moment en què se’m sent dir-li a la gent que s’aparti una mica de les tanques i es tranquil·litzi; ara és totalment al contrari, has d’animar a la gent perquè s’acosti una mica.
 
En aquells temps, l’underground era una cosa on anaves a trobar-te. Amb internet, en realitat, l’underground deixa d’existir perquè internet ens iguala a tots, tots estem a un clic de distància i ja no has de moure’t de casa per a trobar res.

Fins aquí la primera part de l’entrevista centrada en els inicis de’n Luis Blanco a la música de la mà d’Ultimatum Rock, però la carrera de Luis Blanco ha donat molt més de sí.

Ouija

Luis Blanco: Després d’abandonar la primera banda en 1991, en Jordi i en Juanan ja havien marxat, estava irrompent amb força l’ska, la màgia estava desapareixent i jo sento que haig de canviar d’aires. És llavors quan m’incorporo a Ohuija el 1992, just abans d’anar a la mili després de diverses pròrrogues, i finalment després de l’obtenció d’un permís gravo la maqueta en un 8 pistes d’uns estudis d’enregistrament que hi havia en el barri de Roquetes. Però en aquells temps la mili ho trencava tot: núvies, treballs, grups… i ja en 1993 és quan Ouija finalitza la seva vida.

És llavors quan, en acabar la mili, decideixo donar un canvi en la meva vida i no vull que la música sigui més un acord misteriós. Vull aprendre la ciència que existeix darrere d’un acord, faig un esforç i decideixo estudiar música.

Quan trobo certa estabilitat econòmica, després d’acabar l’FP, treballant primer de fresador i més tard en una premsa a les nits, puc estar uns anys aprenent a una acadèmia de música. En acabar, el director em demana que em quedi a l’acadèmia per a ensenyar als nous alumnes que entren i jo acabo canviant el torn i la premsa pel guix i la pissarra. Sóc cap d’estudis i professor de cant però, és clar, quan estudies música també aprens solfeig, harmonia, lleguatge musical… un munt de coses.

Jam Session

Luis Blanco: En 1997 munto Jam Session, alhora que canto en una orquestra i en una banda de soul que acaba derivant en la meva pròpia banda anomenada Luis Blanco Soul Band.

És llavors quan, tocant per Lleida, m’assabento que hi ha una banda de versions de Deep Purple, amb certa projecció internacional, que vol gravar discos i que té treball amb gires europees. Em presento a les proves, em donen el lloc i és aquí quan començo una sèrie de gires internacionals amb el grup que, en aquell moment, va passar a dir-se Perfect Strangers.

Som ja al 1999. Luis Blanco ja no és el xaval que deu anys abans es pujava als escenaris amb els Ultimatum Rock. Ha après música, té la seva pròpia escola, ha creat les seves pròpies bandes i el 1999 ja ha gravat el seu primer disc amb Perfect Strangers anomenat “Purple Party” que li permetrà girar per tota Europa durant tres llargs anys en què va compartir escenari amb, entre molts d’altres, Saxon o Motörhead.

Perfect Strangers

Luis Blanco: Amb Perfect Strangers vaig estar fins al 2002 ja que, entre d’altres coses, fèiem gires molt llargues i quan estàs tant de temps fora de casa, la teva família comença a patir, i si ets milionari encara, però jo guanyava 100.000 pessetes (600€) de l’època al mes, que era el mateix que es guanyava per un treball aquí. A més, no podia portar bé el meu treball com a director de Jam Session, convivíem 24 hores al dia amb els companys del grup entre furgoneta i pensions i… és clar, sorgeixen les coses normals de la convivència contínua.

D’altra banda, l’èxit que vam tenir et porta a haver de repetir totes les nits el “Made in Japan”, i es tornava… en fi, al final estàvem molt cansats, jo tenia noves inquietuds musicals i decidim deixar-ho l’any 2002.

L’experiència guanyada amb Perfect Strangers, el sorgiment d’aquestes noves inquietuds musicals (“jo volia fer òpera, jazz, fussion”) el va portar a crear Free to Dream i el projecte Ludovico Monk.

Free to dream & Ludovico Monk

Luis Blanco: Era un somni per a mi però va costar moltíssima feina fer coses, anar de gira… perquè em vaig adonar que sense ser coneguts i sense fer versions era molt difícil tirar-ho endavant. Encara i així, aconseguim treure el disc de Free to Dream “La mujer invisible” el 2004  i un directe que tens aquí (me l’ensenya), el “Live in Barcelona” amb una edició per al Japó que va funcionar molt bé.

Luis Blanco: Les ganes de fer coses no acaben aquí. De l’interès per l’òpera i l’experimentació sorgeix el 2009, al costat de’n Jeroni Paguen, actual cap d’estudis de la ESM Jam Session, un experiment anomenat Ludovico Monk, gravat sota pseudònim meu i del pianista (Jeroni), en el qual volíem un projecte d’innovació per a comprovar com sonaria l’òpera clàssica si fos música actual.

El seu argument proposa un viatge al passat de la música europea iniciat el 1993 fins a 1699, per a tornar gradualment fins a 1996. En el camí es troben llengües mortes com el llatí, i repertoris per a castratis, barítons, tenors dramàtics, lleugers, spintos i sopranos, però tots units per una mateixa fórmula musical. Amb Ludovico Monk pretenia, entre altres coses, saber l’opinió dels crítics d’òpera sobre la nostra experimentació i, una de les raons per les quals ho vam fer sota pseudònim, va ser per a evitar el prejudici que els crítics poguessin tenir pel fet de ser òpera cantada per un rocker.
En 2011, Free to Dream dóna vida a “Rocktámbulo”, disc de rock progressiu editat en vinil que els va permetre anar de gira pels països bàltics i Cuba. És una original suite dividida en diversos moviments de música programàtica. Crítica social a l’actual situació de la cultura i al seu control polític. Registrat íntegrament en sistema analògic sense ordinadors, amb instruments originals de museu (Mellotron, Hammond, Moog, Clavinet, Fender Rhodes, Vocoder, etc.) en només tres sessions d’enregistrament.

Amb Rocktámbulo treballem moltíssim. Ha sortit un directe, “Live in Latvia”, de quan vàrem tocar a Letònia, juntament amb un llibre que es diu “La ciutad secreta del rock”, a on explico per què, cansat de l’escena musical tan apàtica que tenim actualment, encara que critiquem molt el capitalisme, al final tots som capitalistes, perquè ens deixem una pasta per veure a les grans bandes però després no som capaços de dedicar 15 miserables euros a anar a veure a un grup emergent.

Enfastidit de la moguda d’aquí i carregat de contradiccions capitalistes, En Luis Blanco se’n va amb Rocktámbulo a descobrir antigues ciutats soviètiques pràcticament abandonades, moltes de les quals eren “ciutats secretes” (D’aquí el títol del llibre) d’ús principalment militar que es desmantellen després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica el 1991. Una d’aquestes ciutats va ser Karosta.

Luis Blanco: Tot això ho explico a “La ciutat secreta del rock”, que et recomano que t’aconsegueixis… és que jo et donaria un però és que s’ha esgotat, s’ha esgotat i no en tinc! Ha sortit enguany però ja s’ha esgotat! És que ha estat…  Mira, en tinc un aquí de “¿Llegaré a esa nota?” (llibre de tècnica vocal escrit per Luis en 2006) però en el de “La ciutat secreta del rock” explico l’experiència de per què  anem a aquestes ciutats de l’antiga Unió Soviètica i decidim tocar en una ciutat fantasma.

Tal com apuntava unes línies més amunt, Rocktámulo els va permetre anar també de gira per Cuba en 2012, una experiència que va ser contradictòria per a en Luis Blanco.

Luis Blanco: Ens van inspeccionar prèviament el contingut del disc perquè si no, no ens donaven permís per a tocar allí. Tota una aventura, amb moltes dificultats per a recórrer tota l’illa.

Com que no existeix l’empresa privada, no podíem contractar un autocar, no podies generar activitat econòmica, no podies cobrar per fer concerts… a el llibre de “La ciudad del rock” comento una mica també el que va suposar per a nosaltres aquesta gira per Cuba i és que, en certa manera, per a nosaltres va suposar un xoc. Nosaltres érem uns confessos amants de la revolució i veure la situació tan difícil que hi ha en algunes províncies, les dificultats que vam tenir… ens va caure una mica el mite en alguns aspectes. En uns altres, no. Cuba és meravellosa i la seva gent també.

Malgrat el “revolucionari” que va ser que una banda barcelonina fes una gira recorrent tota l’illa, aquest esdeveniment no va tenir pràcticament cap repercussió aquí.

 Vam arribar a sortir en un programa de la televisió cubana anomenat Cuerdaviva que ens va dedicar un especial sencer. Malgrat totes les dificultats, jo tinc molt bons records de la gira cubana, del país i de la seva gent.

30 noches de abril

Com veiem al llarg d’aquesta entrevista, la carrera de Luis Blanco és profusa en projectes, experiències, discos, llibres… Una rica carrera musical en la qual l’edició de “30 noches de abril” ha suposat per a l’entrevistat tancar un cercle de trenta anys de trajectòria.

Luis Blanco: La part trista d’aquest assumpte és que en 2012, quan decidim donar uns quants concerts amb Ultimatum Rock i regravar aquelles velles cançons, el Jordi Aguinaliu comença a patir uns dolors del que, al principi, semblava una hèrnia discal però s’acaba confirmant en un càncer. En Jordi mor durant l’enregistrament i és un cop brutal. Ell era l’ànima. Era el major, el que posava la benzina, el cotxe, el que signava els contractes… era el pare del grup. Llavors, després d’haver aconseguit fer realitat el somni de Juanan de fer renéixer els Ultimatum Rock, després d’haver recuperat amb ell una amistat de joventut molt profunda després de tants anys en què havíem seguit camins diferents… va ser un cop molt dur. Ultimatum Rock és una banda maleïda i “30 noches de abril” un cant a l’amistat.

Luis Blanco: Aquest cop va deixar l’enregistrament del que anava a ser el primer disc de Ultimatum Rock sense acabar, però cinc anys després torno a l’estudi de gravació, sento les pistes del Jordi i m’adono que aquí està, tocant en el seu moment més intens i decideixo acabar la feina.

Trigo cinc anys a acabar el treball, des que en Jordi mor en 2012 fins a 2017 en què puc donar el disc per acabat. El somni del Jordi era treure aquest disc i ell el grava sabent ja que està molt malalt. Per això haig d’acabar-lo i treure’l a la llum.

César Rojas: Va tenir temps Jordi de gravar-ho tot?

Luis Blanco: Gairebé tot. Amb el meu amic Cristóbal, teclista, completem alguns dels passatges de’n Jordi amb trets de Bach, perquè me’n adono que hi ha buits on en Jordi volia ficar aquestes línies de música clàssica i, escapant-me a les nits i els caps de setmana, aconsegueixo acabar el treball.

Finalment, quan el 2017 surt l’edició digital de 30 noches de abril, amb aquest so que se li ha aconseguit donar a les velles maquetes de Ultimatum Rock… és impressionant!

César Rojas: A mi m’ha agradat molt el so que tenen les cançons del CD, encara que he llegit una ressenya en un altre mitjà que deia que el so no era bo… tot són opinions.

Luis Blanco: Per descomptat, tot són opinions i no passa res. No he llegit aquesta ressenya que dius però vaja, jo que he gravat en analògic, amb bobines de 2 polzades, en 4 pistes, en un 8 pistes… realment per a mi entrar en un estudi digital avui dia, sentir la sessió de Pro Tools… dir que avui dia el so digital no és bo… realment, estem en l’era on el so sona millor.

César Rojas: En digital, hi ha bons i mals enregistraments.

Luis Blanco: Efectivament, n’hi ha de bons i dolents. Però jo que he estat en tot el procés d’enregistrament i digitalització, dedicant-li 5 anys… solament hi ha 2 errades que sé exactament on són.

César Rojas: …i que un oïdor aliè a l’enregistrament no detecta.

Luis Blanco: És Clar, jo ho sé perquè he estat aquí però… de 0 a 10, millorar això és súper difícil, hauries d’anar-te als grans estudis de Londres, fer una mega producció… però estem molt a prop. La veritat és que l’era digital ha arribat un moment que ha igualat molt la qualitat final que pots treure d’un gran estudi estranger o un més petit d’aquí i hem estat molt a prop. De fet, l’enregistrament se’l va emportar per a masteritzar als Finnvox Studios el Mika Jussila, qui havia vingut a l’escola a donar una màster class, i quan el vaig anar a veure a Finlàndia em va dir que el disc li havia agradat moltíssim, va fer el treball amb molt d’afecte i, realment, crec que el so és el millor al qual podíem arribar.

César Rojas: Potser, el fet que Mika Jussila hagi fet la masterització pugui ajudar al fet que el disc tingui certa repercussió fora.

Luis Blanco: És molt difícil. Com dèiem abans, avui, malgrat tot, es graven més discos que mai, hi ha un bombardeig d’informació i la gent no té temps gairebé ni d’escoltar-se un disc. Els que ens asseiem i escoltem un disc sencer de dalt a baix, som uns privilegiats. Amb internet, la gent escolta els primers segons d’una cançó i passen a una altra cosa perquè els dóna la sensació que s’estan perdent altres coses. No ens donem l’oportunitat d’aprofundir en les cançons d’un disc. És fast food.

César Rojas: Malgrat que dos dels membres originals de Utimatum Rock ja no estan entre nosaltres, malgrat el difícil que resulta que una obra musical com aquesta tingui repercussió i, per tant de reconeixement, aprofitant l’edició del disc, us plantegeu la possibilitat de fer algun concert?.

Luis Blanco: És molt difícil que ho fem, encara que tenim una oferta per a anar a tocar a l’Argentina. El disc ha caigut en algunes mans i hi ha prou interès per veure’ns allà. Degut de l’idioma, existeix un mercat llatinoamericà de milions de persones i a mi sempre m’ha agradat travessar fronteres i conèixer països, però al no estar en Jordi, al no estar el Juanan, seria jo i els músics que m’acompanyessin.

Com estic també amb un altre projecte de Rock Andalús que m’ha portat a Nova York i el Canadà i que té possibilitat de ser presentat al Japó… haig de valorar-ho tot. Aquest estiu me’l prendré de descans.

Luis Blanco: Vull aprofitar per a fer coses de hard rock amb alumnes d’aquí, de l’escola… Jo sóc un animal del hard rock! He fet, jazz, fussion, flamenc, clàssica… són experiments que s’han derivat dels meus anys d’estudi, però el meu medi natural, de fet, és aquest, el hard rock. Però estic ocupadíssim i haig d’establir prioritats. D’alguna manera, el disc de Ultimatum Rock ha estat com dir-li a la meva núvia de l’adolescència que ha estat una aventura fantàstica però que allò nostre no pot seguir.
En aquest moment, després d’una llarga conversa, aturo finalment la gravadora. La xerrada segueix una estona més. Fem alguna foto per a il·lustrar aquesta entrevista, en Luis m’ensenya alguns dels discos que ha gravat al llarg d’aquests anys, em mostra les magnífiques instal·lacions de la seva escola i, finalment, ens acomiadem.

Espero que als lectors us hagi semblat aquesta entrevista tan amena i interessant com em va resultar a mi la trobada amb el Luis Blanco. Vull agrair-li de nou la seva amabilitat, el seu temps i la seva predisposició abans, durant i després de l’entrevista, així com les imatges de tota una vida dedicada a la música que m’ha enviat i que serveixen com a magnífic complement gràfic a la conversa.

Fins la propera!

Llegeix la ressenya d’El Rock-Òdrom sobre el disc d’Ultimatum Rock, 30 noches de abril.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!

César Rojas

Sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú