Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Mai havia escoltat res com Fausto Taranto. A pesar que est “El reflejo del espanto” és ja el seu segon disc i que dos dels seus components, Paco Luque i Quini Valdivia provenen d’Hora Zulú, haig de dir que aquest últim no és tampoc un grup al qual hagi prestat especial atenció anteriorment, sent més aviat un grup d’aquests que “coneixes de nom” però poc més.

Aquesta circumstància significa dues coses de cara a plantejar una ressenya d’aquest CD que tinc a les meves mans: una de bona i una de dolenta. La dolenta és que, al no conèixer a penes la trajectòria d’Hora Zulú ni dels músics que conformen Fausto Taranto així com tampoc el primer LP del grup (he tingut la possibilitat d’escoltar-lo per internet però he preferit no fer-ho), no tinc la possibilitat d’analitzar la seva evolució ni de comparar res amb els seus anteriors treballs. La bona, que és la que mola, és que això em permet encarar l’escolta amb una mentalitat molt més procliu a deixar-se sorprendre, sense cap prejudici ni condicionants previs. Si tu que llegeixes això ja coneixies a Fausto Taranto o seguies a Hora Zulú, pren-t’ho com quan un amic llunyà visita la teva ciutat per primera vegada, te l’emportes a veure aquests carrers, aquests baretos i aquests monuments tan famosos que a tu ja no t’impressionen de la quantitat de vegades que has passat per davant d’ells però saps apreciar el gaudi del teu hoste, que és capaç fins i tot de fixar-se i no passar per alt aquells detalls de qui mira un quadre per primera vegada. Si en canvi, com jo, visites les sonoritats de Fausto Taranto per primera vegada, prepara’t, perquè veuràs com això que en el rock ja està tot inventat no és més que un conte xinès.

En llegir el full promocional que acompanya el CD i veure que em parlaven de la fusió de metall i flamenc, haig de reconèixer que no em vaig impressionar en excés, fins i tot diria que em va tirar un pèl enrera. Fusions, buf quin perill. Els experiments millor amb gasosa, que es diu. Però vinga, veurem què és això de Fausto Taranto. Serà el nom d’un senyor? No sé si serà un senyor o no però si que sé que és un senyor disc.

Haig de dir que he passat per tres fases amb aquest disc. La primera, en posar-lo per primera vegada, sorpresa i impacte per l’inesperat “i això?” La segona, passat el cop inicial, de pendent descendent quant a gaudi, això que… que quan els has donat tres o quatre escoltes sents que no t’està aportant gran cosa, que està bé però psé. I una tercera, que aquest disc no sols és la mar de recomanable per a qui vulgui sortir-se del que és el metall més estàndard, sinó que es gaudeix més i més a mesura que es descobreixen les seves entranyes sonoritats, la seva qualitat compositiva, el seu bon fer en que s’aprecia en oïdes veteranes que això no és un suc de fruites on tot està barrejat a la bona de Déu. Tot té el seu perquè i el seu moment. No sé si els entesos en flamenc, que no és el meu cas, tindran una opinió diferent a la meva quant a la correcta conjugació d’estils que ens ofereix “El reflejo del espanto”.

No sabria dir si aquest disc beu més del metall o del flamenc, no ho sé. Si que sé que, referent al seu vessant metàl·lic, aquí trobarem ritmes molt pesats i riffs tremendament contundents però no, com tal vegada algú pogués esperar, una veu típicament rockera. El canti d’Ismael de la Torre em sona clarament flamenc i, a més, conservant un bellíssim accent andalús, granaíno, que és alguna cosa que m’agradaria sentir més sovint en tants altres grups d’Andalusia. Tenim zapateaos, guitarres flamenques, palmes… i una base rítmica contundent i poderosa que dóna al conjunt un acabat que m’atreveixo a qualificar senzillament de bell.

No sé si els Fausto Taranto es deixaran caure per terres barcelonines, però si és així no penso perdre-me’ls. Si a més vénen acompanyats pel reguitzell de col·laboradors que participen en el disc, la atmosfera que es pot arribar a crear ha de valer molt la pena. Olé!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!