FINNWAY La Corte De Los Marginados | Sortida: 8 d’octubre del 2025 | Segell: Maldito Records
Una ressenya de Marc Milà Hernández
Finnway són una fabulosa agrupació novella que destil·la una mescla de folk metal i punk celta (combinat amb licors de muiñeira, polca i rap) amb la qual els seus membres -provinents tots ells del nord-oest i el centre de la geografia espanyola- ens brinden una música i un relat que van a la recerca d’una proposta que transiti per camins substancialment personals. La seva carrera va començar inicialment com un projecte d’estudi del guitarrista i acordionista Tony C. H. i el vocalista Pablo Merchante (Kinnia) l’any 2024 a la Rioja, però ràpidament va evolucionar cap a una banda amb tots els ets i uts que compta en les seves files amb el bateria David Viana, el baixista Samuel de Jonxel, el guitarrista Sergio Culebras (Celtian) i la violinista Sara Ember (ex Last Days Of Eden).
Tot just un any després del seu naixement, el grup ens presenta “La corte de los marginados”, la seva posada de llarg. Enregistrat, produït i masteritzat a Estudio 62 Hz pel mateix Tony C. H. (qui s’encarrega també de tocar la mandolina i el busuqui), aquest debut discogràfic reuneix deu pistes, de les quals una és una versió del tema Believer dels Nord-americans Imagine Dragons i les altres nou són temes originals, exceptuant el fragment instrumental de Düllahan (llevat de la muiñeira Ponte Sampaio) i la melodia d’El bribón de Bobby Brown (transcrita de la polca escocesa Mary’s Weeding).
Les composicions instrumentals pròpies corren principalment a càrrec d’en Pablo Merchante i en Tony C. H., excloent La corte de los marginados on participa també en Sergio Culebras i El Vagabundo i Voluntad de fuego on igualment ho fa la Sara Ember. Altrament, el treball líric recau en la persona d’en Pablo que comparteix labor amb en Sergio a La corte de los marginados i Voluntad de fuego i amb en F. J. López-Roberts a No hay rendición, mentre que s’ocupa de la música i la lletra per donar forma a la personal Carta al más allà.
Els particulars textos d’aquests “musicastres” canten als fracassats i desventurats condemnats a viure al marge de la societat, als malfactors que fugen de la justícia i als bergants disposats a vendre l’ànima al dimoni (testimoniant en paral·lel l’intrínsec sentiment de comunitat que aplega a aquestes ànimes); també n’hi ha que reivindiquen la lluita, la perseverança i el no recular ni claudicar davant les adversitats, mentre que d’altres donen veu a la indefectible arribada de la parca i recorden als qui malauradament ens han deixat.
“La corte de los marginados” és un treball cuidat fins a l’últim detall, com ho demostren, per una banda, el nombrós seguit de convidats que participen individualment en bona part de les cançons (entre els quals destaca en Dani Nogués, vocalista dels castellonencs Lèpoka) i, per l’altra, l’artwork que se’ns presenta amb una unitat cromàtica de tons castanys que conjunta de meravella amb la coral portada i la contraportada (dissenyades pels estudis JM Desing), el logo (obra d’en Nacho Elduayen) i les il·lustracions interiors del llibret (dibuixades per l’Ela Benítez).
La suggerent Dama de la fortuna, amb la seva instrumentació de sonoritats celtes i els laments de l’encisadora veu de l’Haydee Mariñoso (An Danzza), és el pròleg ideal, el salconduit que ens obre les portes a La corte de los marginados, el tema que titula l’àlbum amb un riff musculós que dona pas a la melodia del violí que esdevindrà el gran protagonista durant tota la peça, entreteixint-se perfectament amb la resta d’instruments. Per la seva part, en Merchante -recolzat aquí i en d’altres moments pels cors d’en Pany Álvarez i en Juwdix- entona una lletra que treu a escena aquesta particular cúria on les ànimes de bandejats com en “Bobby Brown” o “El vagabundo” mitiguen el seu desconsol.
El bribón de Bobby Brown es presenta com un animadíssima pista que es basa en música tradicional escocesa i narra la malaurada existència des de la infantesa i fins a la seva previsible mort del pelacanyes a qui s’eludeix en el títol.
El vagabundo, un fantàstic tall amb una inconfusible i engrescadora flaire de punk cèltic, personifica la recerca de la llibertat i d’un destí que està per escriure, mentre que la mefistofèlica temàtica de Düllahan desplega les meravelloses melodies d’acordió, mandolina i busuqui d’en Tony que es compenetren estupendament amb les de les cordes de la Sara Ember.
Finnway Is The Fine Way és l’himne d’aquests trobadors moderns que es reiteren en la necessitat de viure amb i en llibertat i ens ofereix una incendiària tornada concebuda en alguna taverna deixada de la mà de Déu i pensada per corejar en les actuacions en directe.
La preciosa balada del disc duu per títol Carta al más allà, en la qual en Pablo dialoga amb una familiar molt propera desgraciadament desapareguda. La cançó assoleix altes cotes de sentiment gràcies al duet entre el cantant i la sensible i càndida veu de la Crissena Fern que dona la rèplica a les súpliques del primer.
No hay rendición compta amb les estrofes rapejades per en F. J. López-Roberts i el resultat és sorprenent, contundent i intens a parts iguals, una oda als diferents estats emocionals viscuts durant el passional procés creatiu.
Voluntad de fuego mostra un agradable apropament al power metal sense deixar de banda la personalitat dels Finnway i amaga el duet entre en Pablo i en Dani Nogués, les veus dels quals entronquen a la perfecció.
Finalment, Beliver, l’accelerada i reconeixible versió que fan del tema d’Imagine Dragons, s’enriqueix amb una instrumentació celta que converteix aquesta cançó pop en una peça folkroquera que, malgrat això, no m’ha acabat de convèncer.
Com a conclusió, podem aventurar-nos a afirmar que Finnway es perfila com una formació a tenir molt en compte entre els seguidors d’Ars Amandi, Saurom, Celtian, Lèpoka o Mägo de Oz i amb l’esperançador debut “La corte de los marginados” posen sobre la taula un fet tan important com un relat i una imatgeria propis que els distingeix de la resta. Recordeu: Finnway is the fine way!
Marc Milà Hernández
La fervent i la cega devoció per Judas Priest (i per extensió pel heavy metal) des de la més tendra infantesa m’han portat a retre-li culte gargotejant la biografia Judas Priest, Los defensores de la fe i administrant el blog Los dioses del metal. Col·laborador a Rocka Rolla Webzine i, ara també, a El Rock-Òdrom.
0 Comentaris