HEARTBANGER Once In A Bluemoon | Data de sortida: 26 Març 2025 | Segell: Rock CD Music
Una Ressenya De Santiago Fernández.
Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel.
L’AOR és un gènere que mai ha tingut a Espanya l’arrelament que mereix. Al llarg dels anys hem pogut gaudir de molts grups amb qualitat que, tanmateix, no van gaudir de l’èxit en una terra on altres estils són més comunament acceptats. Potser els únics en aconseguir-ho van ser Sangre Azul, fa ja més de 35 anys, però altres grups de qualitat indiscutible com Nexx, The Val, 91 Suite i un llarg etcètera haurien merescut una notorietat molt més gran de la que el públic espanyol els va voler atorgar.
Sortosament, inassolibles al desànim, moltes altres formacions encaren amb empenta un camí que saben que no serà fàcil, mostrant als fidels seguidors de l’estil el seu talent i oferint més opcions per enriquir l’escena del hard rock melòdic espanyol.
El cas de Heartbanger és diferent. Primer, perquè no és un grup convencional, sinó el projecte personal del guitarrista Xavi Méndez, qui té en la seva banda el canal per expressar-se i mostrar les seves cançons. Amb un primer disc editat el 2016 titulat “Through the dark”, han hagut de passar nou anys per poder tenir una segona entrega d’aquest projecte. El resultat és “Once in a bluemoon”, que sona al meu reproductor en aquests moments.
Per a aquest nou treball, Xavi Méndez s’ha acompanyat del baixista Luis Adonay i del bateria Toni Mateos, formant la base rítmica que dona suport a la guitarra de Méndez, qui també s’encarrega dels pianos i sintetitzadors, molt presents al disc. Tal com passava en aquell primer treball, no hi ha un cantant fix, sinó que les veus estan assignades a un recull de vocalistes convidats. De fet, cap d’ells repeteix, així que cada tema del disc compta amb una veu diferent, cosa que dona un punt d’exclusivitat a cadascun.
D’aquesta llista de cantants convidats, n’hi ha alguns que personalment desconec, com Tommy Scro (Neighborhood Jukebox, Mint Stick, Drivin Wheels i Tommy Scro’s Rock Machine), Renato Costa, Mark Allen Lanoue (Message, Society’s Child, Persian Risk, BILOXI, Fiction Syxx) i Marcos Salvador Cruz, a qui he descobert en aquest disc.
Entre els que sí coneixia prèviament hi ha Marc Quee (Esclavitud), Javi Gianno (Absolom), Ian Wilde (Wild Freedom) i, per descomptat, Gabrielle de Val, actualment el puntal del hard rock melòdic nacional, dins i fora de les nostres fronteres.
Com ja he comentat, Heartbanger viatja per les sonoritats del hard rock melòdic / AOR d’inspiració vuitantera, gaudint de la millora en la qualitat de les produccions actuals. Així, cada instrument sona netament al seu lloc, cosa imprescindible en un estil on la melodia i el bon gust prevalen sobre una agressivitat inexistent.
Parlar d’influències en projectes d’aquest estil ens porta a recordar els grans referents del gènere: Journey, Survivor, Foreigner, FM, etc., evidentment salvant les distàncies.
Sens dubte, “Once in a bluemoon” gaudeix d’una bona instrumentació, so nítid i producció encertada, a més d’una varietat vocal molt interessant, donat el reguitzell de cantants convidats. Tanmateix, al meu entendre, pateix d’una manca d’inspiració compositiva. Les cançons sonen bé, són agradables i s’emmarquen en el que un podria esperar d’un disc d’AOR, però falten tornades que enganxin, melodies que es quedin al cap i, en general, temes que cridin l’atenció.
Posar les vuit cançons del disc de principi a fi ens permet gaudir de la bona instrumentació, en què a més de la guitarra de Xavi Méndez trobem una excel·lent aportació de baix i bateria. A més, per descomptat, de la varietat que aporta cada cantant en la cançó que té assignada. Però, a l’altra banda de la balança, al final de cada escolta ens adonem que cap d’aquests temes ens ha deixat una empremta suficient per desitjar repetir l’escolta, potser amb les excepcions de “Why” (cantada per Marc Quee) i “Sleepless nights”, amb la sempre atractiva veu de Gabrielle de Val.
Tot i així, el disc és agradable per als amants del rock més melòdic i suau. La bona producció, l’excel·lent tasca instrumental i la varietat de veus permeten escoltar amb plaer “Once in a bluemoon” de principi a fi. Llàstima que la manca de guspira a l’hora de compondre impedeixi que aquest disc competeixi amb els meus favorits de l’estil.
Santi Fernández "Shan Tee"
Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel
0 Comentaris