Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 24 Març 2017. Segell: Art Gates Records.

Mai he estat aficionat al Death Metal. Algun disc de l’estil hi ha a la meva discoteca, però són gairebé anecdòtics i no estan, per descomptat, entre els meus favorits. No és per res especialment, simplement és un estil que no acaba d’encaixar en la meva estructura musical. Al qui això escriu li agrada la canya, per descomptat, i hi ha discos súper canyers, endiablats, amb els quals gaudeixo moltíssim i que, en alguns casos poden caminar fregant el death o incorporar elements i detalls que perfectament podrien enquadrar-se en aquest estil.

De fet, existeixen fronteres clarament delimitades entre el speed, el thrash europeu, el black i/o el death? L’anomenat “metall extrem” és com els vasos comunicants, els uns i els altres beuen i reben influències dels seus cosins o germans. M’atreveixo a dir que aquest “Gea” dels valencians [In Mute] rep amb els braços oberts influències dels estils esmentats; és Death Metal, sens dubte, però regat per multitud de fonts que han fet d’aquest disc una obra d’interessant escolta i anàlisi per part d’un servidor.

Quan vaig rebre el CD promocional vaig pensar “buf, death metal. No és per a mi”. Quan dic que un disc “no és per a mi” no vol dir necessàriament que no m’hagi d’agradar, vol dir, més aviat, que no sé si seré capaç d’entendre’l i, per tant, d’analitzar-lo adequadament. Vaig tenir els meus dubtes sobre si posar-me amb “Gea” o no. El vaig posar diverses vegades per a decidir si em llançava amb la ressenya o la hi cedia a un altre company més posat en aquestes sonoritats però a mesura que el CD anava sonant i sonant, trobava detalls que no em resultaven del tot estranys i, fins i tot, en alguns moments em venien al cap sons, detalls i melodies no alienes a les meves poc deathmetaleres oïdes. Així que em vaig decidir i aquí estem, escrivint unes línies sobre un disc de Death Metal.

“Gea” comença amb una suau intro acústica, amb acords de guitarra i el que identifico, potser erròniament, com chelos per a, a continuació, colpejar-nos frenèticament fins al final del CD. Al llarg del disc hi ha elements plenament identificables amb el death, com la veu, el doble bombo i la velocitat de les composicions. He dir però que això no està renyit amb la melodia, que està present al llarg dels 10 talls que conté el CD.

M’ha cridat atractivament l’atenció la presència d’alguns riffs molt pesats, pròxims al thrash més potent de grups com Kreator, Destruction o Angelus Apatrida, i vull assenyalar que la presència d’aquests riffs han estat clau perquè aquest treball de [In Mute] em cridés més l’atenció, ja que jo, que sóc básiament “heavy” gaudeixo també molt del metall més pesat de grups com Coroner, Vendetta, Nasty Savage i uns altres que prioritzen més la pesadesa que la velocitat. No és el cas de [In Mute] (són Death Metall!) però sí que la presència d’aquests elements més thrashers han provocat que algú qui no té al death entre els seus estils de referència hagi pogut, en bona part, gaudir de les escoltes de l’àlbum.

El tema que més he gaudit ha estat “The Eternal Return”, potser el que des del meu punt de vista incorpora més elements pesants, de thrash, menys veloç que el conjunt del disc però molt, molt contundent. Amb unes melodies de guitarra en la tornada la mar d’interessants i on el tractament de la veu de Steffi m’agrada més. Sorprenent la veu d’aquesta dona!, no puc evitar enrecordar-me dels Holy Moses en escoltar-la. El disc es tanca amb una versió del “Damage Inc.” de Metallica, deixant palès (per si no havia quedat clar encara) la influència thrashera que respiren els [In Mute].

En fi, no sé què els haurà semblat als entesos en Death Metal aquest “Gea” dels [In Mute] però crec que pot ser interessant conèixer el punt de vista d’una persona no excessivament introduïda en el gènere, que escriu això sense referències prèvies sobre la trajectòria discogràfica del grup (un EP i un LP anteriors) ni tampoc sobre els grans discos de l’estil en general. Per bé o per mal, aquest “anar en calces” a l’hora d’enfrontar-me a “Gea”, m’ha permès encarar-ho sense idees preconcebudes sobre “el que hauria de ser un bon disc de Death Metal” ni excessius prejudicis. I ha valgut la pena.

Si, com jo, no ets bregat en l’estil però t’agrada la contundència, ets obert d’oïdes i tens curiositat per introduir-te en les sonoritats més extremes del metall, aquest disc et pot interessar.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!