IRON MAIDEN | O2 Arena (Londres, Anglaterra) | Divendres 7 i Dissabte 8 de juliol del 2023
Crònica publicada originalment en castellà a The Sentinel
Una Crònica De Dani “GhostOfCain”
Un cop completada la gira Legacy of the Beast del 2022 (amb concerts ajornats des de 2020 per la pandèmia del Coronavirus), hi havia curiositat per saber el format del següent tour d’Iron Maiden. Presentarien “Senjutsu” o tornarien a furgar en el seu il·lustre passat tirant de material clàssic? Al final es van decantar per un tour híbrid que combinava el material recent amb rememorar “Somewhere In Time”, disc molt poc representat en els repertoris de la banda des de finals dels 80.
Els concerts a Londres significaven el meu retrobament amb la banda després de gairebé cinc anys i l’expectació per poder veure a Maiden de nou en viu venia acompanyada de l’interès en comprovar amb una mica de neguit com els podia haver afectat el pas del temps (Nicko McBrain ja té 71 anys i Bruce Dickinson, fins i tot sent el més jove del grup, aviat en farà 65).
Amb totes les entrades exhaurides per a tots dos concerts, la península de Greenwich era un formiguer pacífic de seguidors de la banda, amb l’habitual presència de diferents generacions, incloent-hi tant als qui els segueixen des de principis dels 80 com a famílies amb canalla que s’estrenaven veient a Iron Maiden en directe. Segueix sorprenent-me la capacitat de la banda de Harris de captar nous seguidors sense perdre a la major part dels fans de llarg recorregut.
La difícil tasca de tocar abans d’una banda amb seguidors tan fidels com Maiden (i en massa ocasions malauradament poc interessats en altres grups) va correspondre a LORD OF THE LOST (representants d’Alemanya a l’Eurovisió de 2023) la primera nit i a THE RAVEN AGE (banda d’un dels fills de Steve Harris) la segona. Van complir la seva comesa sense entusiasmar a la major part de l’audiència que no era allà per ells.
Com ja és tradicional, “Doctor, Doctor” d’UFO servia per a avisar al públic que el plat fort de la nit anava a començar. Les llums s’apaguen i per altaveus sona la famosa melodia que Vangelis creés per a la banda sonora original de Blade Runner, sintonia d’introducció dels concerts de la banda en 1986/1987. Això solament podia significar una cosa: “Caught Somewhere In Time” obriria el xou i l’excitació entre el públic era evident tenint en compte com udolàvem les melodies de guitarra de la primera part del tema (pregravat). Amb un joc de llums inspirat en la gira original i un teló presentant una ciutat futurista en clara referència a Blade Runner, la banda va sortir a escena per a donar compte d’aquesta joia, amb Dave Murray i Adrian Smith a l’esquerra de l’escenari, Steve Harris i l’hiperactiu Janick Gers a la dreta, Nicko McBrain ocult darrera de la seva enorme bateria i Bruce Dickinson, amb una imatge que recordava a en Doc de “Retorn al Futur”, en el centre prop dels monitors.
Aviat vam poder comprovar l’excel·lent estat de la veu de Bruce Dickinson, molt més moderat a l’hora de fer salts i córrer en l’escenari que en el passat, i que Adrian Smith seria el gran protagonista dels xous amb els seus solos de guitarra. Nicko McBrain va complir en un tema tan exigent, encara que fora a costa de simplificar les parts de bateria.
Sens pausa van tocar una altra joia del 1986, “Stranger In A Strange Land”, amb aquell preciós solo d’Adrian Smith, una miqueta deslluït per la mania de Bruce Dickinson d’arengar al respectable durant aquest, i la primera aparició de Eddie en escena, caracteritzat com en la portada del senzill original.
Tot seguit Bruce Dickinson presentava, amb un discurs una miqueta inconnex sobre un futur distòpic, “The Writing On The Wall” tema recent molt ben rebut per l’audiència i amb espai per al lluïment de Dave Murray i, especialment, Adrian Smith.
Per contra, “Days Of Future Past” i “The Time Machine” (novament presentada per Dickinson amb una altra llauna innecessària fent referència, entre d’altres coses, a la pel·lícula “Retorn al Futur”) no van ser tan benvolguts i van refredar un xic l’ambient. Afortunadament, “The Prisoner” va tornar a aixecar els nivells d’excitació, amb la llegendària intro de la sèrie del mateix nom, portant al públic al paroxisme. Una novetat en aquesta gira és que, per primera vegada en la història de la banda, als telons habituals hi han afegit pantalles LED amb projeccions relacionades amb les cançons interpretades (benvinguts al segle XXI). A “The Prisoner”, un teló representant Portmeirion, localitat en la qual es va enregistrar la sèrie que va servir d’inspiració per al tema, anava acompanyat d’imatges d’aquesta amb Patrick McGoohan (Number 6) com a protagonista de moltes d’elles.
Després d’aquest clàssic poc habitual en els repertoris de la banda, Bruce va donar un petit discurs (possiblement el més encertat de tota la nit) dient que l’extermini dels pobles no porta a la desaparició de la cultura (en aquest cas la celta) per a presentar “Death Of The Celts”, tema nou. Malgrat la seva llarga durada, la interpretació molt teatral per part de Dickinson i el lluïment dels tres guitarristes en la part instrumental (sempre m’ha recordat al llegendari tema “Black Rose” de Thin Lizzy) va fer que el tema es passés volant.
“Can I Play With Madness”, precedida per una altra innecessària presentació a càrrec de Dickinson i adornada amb imatges del vídeo original en les pantalles, va posar a tothom a saltar i va donar pas a la recta final del concert en la qual els temes clàssics van ser protagonistes. “Heaven Can Wait” va estar animat per la sortida d’Eddie a escena per a lluitar amb Bruce Dickinson, qui disparava a Eddie des d’una de les plataformes elevades usant una metralladora. Grinyolava un xic, però a hores d’ara forma part de la parafernàlia de la banda en directe.
Tot seguit va venir el que possiblement era el moment més esperat per a molts: “Alexander The Great”, tema mai interpretat en directe abans d’aquesta gira. Amb un teló amb Eddie caracteritzat com Alexandre el Gran, la banda va fer justícia a aquesta gran cançó, amb Bruce Dickinson cantant de manera solvent aquest embarbussament escrit per Steve Harris i Adrian Smith lluint-se amb múltiples solos. Francament impressionant.
Impressionant també va ser la reacció amb “Fear Of The Dark”, que sempre és una garantia en viu. Amb un teló nou inspirat en la portada del disc, la banda es va donar un bany de multituds davant una audiència esbojarrada, l’entusiasme de la qual no va decaure quan Bruce va dir “Scream for me London” per a anunciar “Iron Maiden”, sempitern tancament dels concerts dels britànics i en el qual vam tenir Eddie per partida doble, d’una banda caminant caracteritzat com un samurái (i pretenent decapitar a Janick Gers) i per una altra com a gegantesc coixí inflable darrere de la bateria de Nicko McBrain.
L’habitual cerimònia d’aplaudiments i crits va servir a la banda per a recuperar el bleix i afrontar el bis del concert, en el qual ens van delectar amb “Hell On Earth”, possiblement el millor tema de l’irregular “Senjutsu”, amb una interpretació colossal per part de la banda enmig d’un desplegament de pirotècnia una miqueta exagerat, i dos clàssics intemporals, “The Trooper” i “Wasted Years”, abans del qual Dickinson va dir que, per a ells, cada concert és el millor dia de les seves vides.
Comptat i debatut, dos magnífics concerts amb un repertori atrevit, oblidant-se de molts dels temes clàssics habituals per a recuperar temes poc freqüents. Malgrat estar a la recta final de la seva carrera i donar mostres que el pas del temps es comença a notar (especialment en Nicko McBrain), Iron Maiden continuen sent inigualables en viu.
Dani "GhostOfCain"
Col·laborador a The Sentinel i El Rock-Òdrom
0 Comentaris