IRON MAIDEN – Senjutsu

8 set., 2021 | Ressenyes

iron maiden senjutsu

Iron Maiden: Senjutsu // Data de sortida: 3 Setembre 2021 // Segell: Parlophone

Introducció i context:

Juntament amb l’àlbum dels Helloween, potser aquest Senjutsu dels Iron Maiden sigui el disc de heavy metal més ressenyat de l’any arreu del món. Per tant, aquesta d’El Rock-Òdrom només n’és una més de tantes però amb la particularitat de ser de les poques escrites en català.

Entrant en matèria, ressenyar un disc de la Dama De Ferro no em resulta senzill. Iron Maiden són una institució, un dels pilars del heavy metal i una de les bandes més grans i influents del gènere. A més, per a qui escriu això, descobrir Iron Maiden (amb la cançó Aces High) va significar ser en bona mesura qui soc avui dia. Iron Maiden és el grup més important de la meva vida i, mentre escric aquestes línies, tinc al davant una paret amb la meva col·lecció de maxi-singles de La Donzella per al meu gaudi cada vegada que aixeco la vista de la pantalla de l’ordinador.

Per bé o per mal (depenent dels gustos de cadascú) ja fa més de dues dècades que els Iron Maiden van deixar de practicar el tipus de Heavy Metal que els va convertir en enormes durant la gloriosa dècada dels anys 80 i, és evident, no els hi ha anat pas malament. Tot i que si féssim una enquesta casolana sobre quina és l’època preferida de la penya, estic convençut que guanyaria la que correspon a la seva dècada dels vuitanta, és avui quan arrosseguen més espectadors en directe i quan venen més entrades a tot el món. Quant hi té a veure la música en això o quant altres aspectes extra musicals donaria per un anàlisi que no correspon fer en aquesta ressenya.

En qualsevol cas, ben entrat el segle XXI els Iron Maiden fan, segur, la música que els hi ve de gust fer. Es poden permetre aquest luxe i l’exerceixen. A més a més, no han abandonat el Heavy Metal per molt que aquest d’avui s’assembli poc o gens al que feien fa més de 30 anys. Només per això, ja tenen garantit tot el meu respecte.

Quan vam saber que Iron Maiden estàven a punt de treure nou disc (àlbum que cal recordar fou enregistrat el 2019 abans que la pandèmia ho capgirés tot), les xarxes van començar a bullir. Com seria el nou treball? Seguiria previsiblement l’estil d’aquesta “nova” època dels anglesos? Hi hauria un retorn o, al menys, picades d’ullet a l’estil que els va permetre ser qui són? En cas de seguir l’estil d’aquest segle, s’assemblaria més a discos com Dance Of Death o potser més a The Final Frontier?

Haviem de començar a sortir de dubtes el 15 de juliol, data de sortida del primer senzill d’avançament de Jensutsu, The Writting On The Wall. I bé?

Tot escoltant el disc d’Iron Maiden, Senjutsu:

Com he dit a la introducció d’aquesta ressenya, els Iron Maiden em van canviar la vida, no em deuen res i jo els hi estaré eternament agraït per la seva música. No obstant (i tot i que soc capaç de gaudir dels seus discos del segle XXI) un sempre té el desig, l’esperança, l’anhel de que els seus Maiden li regalin un bon grapat de cançons com aquelles que em van frapar de forma inexplicable molts anys enrera.

En escoltar The writing on the wall, ja vaig veure que els trets no anirien per aquí. Ser el primer senzill és tot un paperot. Tothom espera tant de tu que és segur que rebràs per una banda o altra. La cançó que ens avançava el més nou d’Iron Maiden, Jensutsu, tenia un cert aire country, velocitat de mig temps i, això sí, un gran solo de l’Adrian Smith.

Jo vaig pensar el de sempre: “Bé, és el primer senzill i, de vegades, poc tenen a veure amb la resta de l’àlbum”.

El segon avançament, Stratego, veié la llum el 19 d’agost i, tot i no ser un hit com els de temps pretèrits, sí que tenia una cadència i una essència que ho recordava. Amb una producció d’aquelles que en Martin Birch els feia en aquells temps, la cançó podia haver esdevingut encara millor,

I aquí és quan em toca parlar de la producció de l’àlbum (sí, jo també en dic la meva sobre això). No soc tècnic de so però opino de les produccions dels discos de la mateixa manera que no soc cuiner i opino dels restaurants que visito o opino sobre La Sagrada Familia sense ser arquitecte ni ser capaç de fer dues línies paral·leles a mà alçada.

Quan el 3 de setembre va veure per fi la llum Senjutsu i em vaig posar a escoltar-lo (via YouTube), vaig tornar a pensar el mateix que amb altres treballs produïts per l’actual productor dels Iron Maiden. Senjutsu podria sonar molt millor si el treball d’en Kevin Shirley als comandaments fos un altre. Aquesta sensació es va confirmar un cop vaig poder punxar l’edició en vinil a casa i em vaig tornar boig provant diferents equalitzacions per veure si… Més enllà de que el pes de l’Steve Harris en el so actual de la banda sigui determinant, trobo que les cançons sonen pitjor del que potencialment podrien sonar. Especialment malparada surt la veu d’en Bruce Dickinson que, en ocasions, se sent llunyana i apagada. Per altra banda, les guitarres rítmiques tenen molt poca presència, allunyant aquest treball dels Iron Maiden d’una sonoritat més Heavy Metal que, pel meu gust, hauria fet pujar considerablement les bones sensacions del disc.

Musicalment, el més nou d’Iron Maiden, Senjutsu, s’assembla al que no és tan nou dels Iron Maiden. M’explico: les cançons de Senjutsu ja les he escoltat abans en els discos anteriors dels anglesos. Però no perquè (com seria normal) el grup manté el seu segell, sinó perquè hi ha melodies i estructures que es repeteixen. Sobretot passa en aquelles cançons on el lider i baixista de la banda, Steve Harris, participa o monopolitza la composició.

Steve Harris és un meravellós compositor, que quedi clar. Ha fet obres mestres. Però des que als anys 90 va començar a grapejar a les produccions… I això sí, potser la cançó que més m’ha agradat de l’àlbum (tot i coixejar de les coses que he esmentat abans) és Hell On Earth, és la que tanca l’àlbum i és tota seva.

En general, les cançons que més m’han agradat són aquelles amb participació de l’Adrian Smith, especialment Days Of Future Past. Malauradament, fa molts anys que a el Dave Murray ni hi és ni se l’espera. Amb els grans himnes que va fabricar aquest senyor en els seus bons temps!

En conclusió:

El darrer treball fins avui (no serà l’últim) dels Iron Maiden, Senjutsu, deixa sensacions agredolces. D’una banda, es percep que són grans músics, que són lliures de fer el que volen i amb qui volen i, al cap i a la fi, Senjutsu té moments que apunten al blanc però entre la producció i unes estructures massa escoltades ja, el tret acaba desviant-se.

Sé, em conec, que quan el grup de la meva vida tregui un nou treball (hi insisteixo, Senjutsu no és cap epíleg), tornaré a esperar-lo expectant, creuant els dits perquè, ara sí, em tornin a regalar un disc ple d’aquelles cançons que fa 25 anys em van atrapar per sempre. Encara que Senjutsu no m’ha atrapat com hauria volgut, jo no puc fer res més que donar-los les gràcies per ser-hi encara…i tant de bo no marxessin mai. Up The Irons!!

Una ressenya de César Rojas.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà al web The Sentinel

Aquí tens totes les ressenyes publicades a El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!

cesar rojas rockodrom

César Rojas

El Heavy Metal va entrar a la meva vida d'adolescent i me la va canviar. Avui segueix essent una afició que m'omple i m'ocupa temps. Entre altres coses, sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

La meva col·lecció de discos https://jebimetal-discos.blogspot.com
La meva manera de guanyar-me la vida https://comunica.barcelona

2 Comentaris

  1. Marc

    Encara que tingui punts obscurs penso que es el millor disc de l ultima etapa

    Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú