J. L. SAIZ The Ripper: A Conceptual Metal Story

27 des., 2021 | Ressenyes

saiz the ripper

J. L. Saiz The Ripper: A Conceptual Metal Story // Data de sortida: 15 Novembre 2021 // Segell: A New Label

Introducció i context:

El guitarrista madrileny José Luis Saiz fou el guitarrista principal dels Beethoven R. durant tota la seva trajectòria, des dels encenalls de la banda a partir de Bella Bestia, fins a la dissolució del grup el setembre de 2019.

Ara Saiz torna de nou a l’activitat amb un ambiciós projecte entorn al famós assassí Jack l’esbudellador. Un personatge sobre el qual ja se n’ha escrit de tot i sota tota mena de propostes: novel·les, pel·lícules, teatre musical, assaigs i, per suposat, àlbums dins del camp metàl·lic.

L’obra de J. L. Saiz, The Ripper: A Conceptual Metal Story no és, per tant, cap novetat dins el cap musical en general i del món metàl·lic en particular. No obstant, això no treu cap valor a la feina feta pel músic madrileny qui, a més, sembla que se sent molt orgullós del resultat obtingut, tal i com veurem unes línies més avall.

Que el misteriós personatge de Jack l’esbudellador (mai va arribar a esbrinar-se la identitat de l’assassí) és algú que ja fascinava a Saiz fa molts anys, queda palès amb aquella cançó, Sangriento Y Mortal, que va compondre pel primer disc dels Beethoven R. (Ja, Ja, 1999) però per aquesta ocasió Saiz ha decidit jugar-se-la i anar a totes amb aquest projecte.

Per fer-ho, ha comptat amb la fonamental associació a la veu del cantant italià (però de nom ben anglès) i resident a Madrid, Matt Storm. He de dir-vos que, malauradament, no he trobat a la xarxa referències a aquest músic i desconec qualsevol treball previ que hagi fet. Només he trobat un cantant anomenat Matt Storm però és dels EUA i no s’assembla gens al nostre protagonista.

Saiz ha escrit totes les cançons, a més d’encarregar-se de totes les guitarres, el baix, els teclats, la programació, les veus secundàries i la veu d’en Jack a una de les cançons. També hi participen amb veus seundàries Ángel Muñoz y Alejandro Gómez. També es menciona Joey Ahlen com a bateria però la bateria és… Bé, més endavant dic alguna cosa sobre la bateria.

M’ha agradat veure com José Luis Saiz té un afectuós record per als seus excompanys a Beethoven R., un dels meus grups preferits del Hard Rock espanyol, on menciona a tots (crec) els qui van ser companys seus a la banda.

El treball, que ve presentat en digipak tipus quadern, repassa al llarg dels seus dotze talls (incloent-hi els passatges instrumentals) els fets ocorreguts al Londres de finals de segle XIX on, entre el 31 d’agost i el 9 de novembre de 1888, cinc prostitutes van ser assassinades i esbudellades al barri de Whitechapel. El tractament que la premsa va donar al cas i el fet que mai s’esbrinés l’autor dels fets, van contribuir a que la llegenda i el misteri lligats a aquest cas hagin arribat ben vius fins als nostres dies. A la Viquipèdia hi ha una interessant informació al respecte.

j. l. saiz the ripper

Tot escoltant el disc de J. L. Saiz, The Ripper: A Conceptual Metal Story.

És important disposar del format físic del disc per copsar el sentit global al treball de J. L. Saiz The Ripper: A Conceptual Metal Story. Des del llibret, Saiz comença l’obra explicant-nos el context social en què van tenir lloc els fets al fosc i decrèpit barri de Whitechapel, el misteri que encara envolta a l’autoria dels fets i ens convida a endinsar-nos pels carrerons i llocs on tot allò succeí.

Cada una de les cançons ve encapçalada per una breu introducció on se’ns narra què s’explica a la cançó. Sens dubte, això ajuda a que ens endinsem i comprenem més a la cançó, però Saiz també fa quelcom que he trobat estrany i potser fora de lloc: A vàries de les cançons, ens dóna una opinió subjectiva de la mateixa com si d’una ressenya musical es tractés. Serveixi a tall d’exemple el que trobem referent a la cinquena cançó del disc, Murder in Dutfield’s yard (traduït de l’anglès): “Una veu sinistra i el desenvolupament de la història a la cançó, van totalment de la mà del ritme narratiu de la música. Els teclats del mig són terrorífics i la fusió de la música amb la història és perfecta. Per cert, el final amb un to una mica més seriós i solemne et farà tremolar.”

Entenc que qualsevol artista orgullós de la seva obra té tot el dret del món a compartir als quatre vents com de magnífic és el seu treball, però ho veig més escaient en una entrevista o una acció de promoció. Això d’aquí em sembla com si, en una pel·lícula, just abans d’una determinada seqüència, el director hi fes aparèixer uns subtítols on ens digués que la música de fons, els plànols, la llum i el ritme, fan d’aquella una seqüència perfecta que ens deixarà meravellats.

A veure… això és o no és una opinió subjectiva? Crec que és l’espectador qui ha de formar-se, per si sol, l’opinió al respecte sense la ingerència de l’autor. En aquest cas particular amb l’obra de Saiz, el mateix. Una cosa és presentar la cançó i ajudar-nos a comprendre-la (quelcom interessant i que s’agraeix) i una altra fer valoracions subjectives sobre com de bona és. Jo mai m’havia trobat res semblant i, la veritat, m’ha sorprès.

Musicalment, el disc de J. L. Saiz, The Ripper: A Conceptual Metal Story es mou amb encert dins el Heavy Metal amb passeigs pel Power i, una mica més, pel Hard Rock.

L’aspecte més feble en aquest sentit l’he trobat en el so de la bateria que m’ha semblat molt poc orgànic, gens càlid, fent-me qüestionar quin és el grau de presència humana rere els tambors. Malauradament, aquest aspecte em va provocar un cert rebuig durant les primeres escoltes de l’àlbum però, afortunadament, un cop t’hi acostumes comences a apreciar els altres elements de l’obra que permeten arribar a gaudir plenament d’aquest treball.

Matt Storm ha estat un gran descobriment per a mi i el seu estil de cantar m’ha recordat lleugerament a alguns tòtems del gènere (el nom dels quals no esmentaré per evitar desacords amb els lectors), dotant a les cançons d’una força imprescindible en un projecte com aquest. Una veu potent, entregada i que no basa la seva tasca en fer aguts impossibles l’un darrere l’altre, si no en dotar de matisos i versatilitat cada una de les seves intervencions.

L’altre element a destacar és el paper que juga José Luis Saiz amb les guitarres. No és cap descobriment per a qualsevol que conegui la seva trajectòria que Saiz sap conduir amb mestratge el seu instrument. El lluïment està present, sobretot en els seus solos.

Les cançons que més m’han agradat a mi són Murder in Dutfield’s Yard, The Devil Inside, i per damunt de totes, Twice in the Night, la més propera al Heavy Metal clàssic de tot l’àlbum.

En conclusió:

El primer treball en solitari de J. L. Siaiz, The Ripper: A Conceptual Metal Story m’ha agradat i l’he gaudit, a més que m’ha servit per conèixer una mica més els fets ocorreguts entorn al protagonista d’aquesta història. No obstant, tampoc no he xalat.

La producció, en general, no m’ha acabat de convèncer. El disc ha estat escoltat més de deu vegades i amb auriculars (tal i com Saiz va reclamar que es fes durant la roda de premsa de presentació de l’àlbum) per poder copsar millor tot el que hi té, però si al so de la bateria, li sumem que les guitarres estan (potser) un pèl baixes, això fa que tot plegat que quedi uns graons per sota del potencial que té aquesta obra d’en José Luis Saiz.

I una darrera opinió molt personal. Entenc que s’ha volgut emprar l’anglès perquè el treball té vocació internacional. Malgrat això, trobo que aquesta elecció pot fer-lo passar més desapercebut aquí i allà. Tot i ser un bon treball, no té res que el faci especialment cridaner i distingible dels centenars i centenars de treballs del gènere (ni tan sols la temàtica perquè no és innovadora) i fora d’Espanya poca gent del mercat no hispà sap qui fou Beethoven R. i, per tant, que aquest és el projecte de qui fou el seu gran guitarrista, José Luis Saiz. Una característica que a Espanya i al mercat hispà en general sí que pot, per sí sol, generar més interès en conèixer el nou projecte del músic madrileny.

En canvi, fer-lo en castellà com van fer els Patente De Corso amb el seu tercer treball, crec que hauria estat més bona idea. No ho sé, ja us dic que aquesta és una opinió molt personal i que, a més, la llengua escollida no fa l’àlbum ni millor ni pitjor.

En fi. Us recomano donar una oportunitat i escoltar amb atenció el debut en solitari de J. L. Saiz, The Ripper: A Conceptual Metal Story i fer-ho (si voleu extreure’n tot el suc) amb els textos que acompanyen la música. Probablement no l’incloureu en el vostre top albums from 2021 però passareu una bona estona i això és el més important.

Una ressenya de César Rojas.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà al web The Sentinel

Aquí tens totes les ressenyes publicades a El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!

cesar rojas rockodrom

César Rojas

El Heavy Metal va entrar a la meva vida d'adolescent i me la va canviar. Avui segueix essent una afició que m'omple i m'ocupa temps. Entre altres coses, sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

La meva col·lecció de discos https://jebimetal-discos.blogspot.com
La meva manera de guanyar-me la vida https://comunica.barcelona

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú