Leather Boys: Born In The Seventies

25 març, 2021 | Ressenyes

leather boys born in the seventies

Leather Boys: Born In The Seventies // Data de sortida: 25 setembre 2020 // Segell: The Fish Factory

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Després de 15 anys de carrera i diversos treballs que els antecedeixen (“Real Leather” el 2011, “Back In The Streets” el 2014 i l’EP “Decade of Decadence” el 2017), els xixonencs Leather Boys vénen amb un nou disc sota el braç: “Born in the Seventies”, mostrant que la banda es troba en el seu estat de maduresa plena.

Lluny de l’àmplia tradició de Power Metal en els grups asturians, Leather Boys insisteixen en la seva visió del Hard Rock que, bevent de les fonts originals (el títol del disc és una declaració de principis), no dubta a afegir al seu estil tots els components de les grans bandes que els han servit d’inspiració. Així, en moments del disc es poden albirar influències d’aquests grups clàssics que van iniciar la seva marxa als ’70 (AC/DC, Slade), ’80 (Guns n’ Roses, Motley Crüe…) i fins i tot tocs de bandes posteriors com Hellacopters o Backyard Babies. Tot val per a incloure-hi una mica de cadascú i donar-li aquest toc Leather Boys que produeix un resultat tan personal. Totes aquestes influències estan incloses a manera d’homenatge en el text del tema “Born In The 70’s”, al qual afegeixen la resta de vivències dels nascuts en aquesta dècada irrepetible, incloses sèries televisives tan inoblidables com Starsky & Hutch, Kojak, Colombo, Kung Fu i M.A.S.H.

Després d’alguns canvis en la formació del grup, només queden dos membres històrics: Leather Rose (veu) i Leather Sex (guitarra), que són acompanyats en aquest disc per altres tres músics que completen el blego: Leather Dirty Duke (guitarra), Leather Latin Lover (baix) i Leather Buddy (bateria). Tots ells aconsegueixen un so compacte, rocker i sense esquerdes, donant-se el gust de convidar a participar en el disc a alguns convidats com Lazy Lane (Jolly Joker), Txema Bustillo i Ángel Guerra en els cors i el piano de Frank Suz (Gang Bang 66, Alt Voltatge), més el solo de guitarra de l’ex membre de la banda Leather Dangerous Dick en “Fly free (Blacksmith)” i l’harmònica de Nelson Xile i el baix de Sergio Tutu en la instrumental «Reverb» que tanca el disc.

El grup es mou amb comoditat en un Sleazy directe i canyer, amb temes com “Rebirth”, “Underground”, “Flower Power” o “To The Curb” en els quals espremen capacitat de transmetre l’energia en les seves cançons. La aiguardentosa veu de Leather Rose, la bona feina de guitarres i una base rítmica que colpeja en el pit en cada compàs accentuen les bones sensacions que produeixen aquests temes. Això es pot aplicar a altres talls com  “Don’t Cheat On Em”, de clara influencia AC/DC i un més que interessant “Aphrodisiac Engrapi”.

Entre els 14 temes que conformen l’àlbum també hi ha lloc per a altres propostes, entre les quals em quedo amb el Rock & Roll divertit i enganxifós de “St. Mary’s Dansi” i “Sixes & Sevens”, en el qual el piano de Frank Suz aporta una dosi extra d’aquest Rock & Roll clàssic del qual han estat mestres grups com The Quireboys.

A l’altre costat de la balança, la banda emmalalteix d’aquest feeling necessari en els temes més suaus. En aquest sentit, “Fly Free (Blacksmith)” és un mig temps que ens toca la patata, sobretot al saber que està dedicat a la memòria de Luis Herrero, pare mort de Leather Sex, però precisament aquesta temàtica hagués exigit un tema encara més suau i sentit. La mateixa sensació, corregida i augmentada, ens queda amb “Best I Ever Had”, que pretendria ser una balada a l’estil Motley Crue, però que manca de ganxo, potser perquè el tema demanava més delicadesa i trencar amb les ganes d’aplicar-li l’energia que sí que és adequada per a la resta del disc.

És possible que estiguem davant el millor moment en la carrera de Leather Boys. L’experiència acumulada, tant d’estudi com de directe, els ha fet créixer fins al punt en el qual estan avui. “Born in the Seventies” és un pas ferm en una carrera ascendent en la qual de ben segur continuaran escalant esglaons. I aquí estarem per a explicar-ho.

Una ressenya de Santiago Fernández

 

Aqui tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram i Twitter!

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú