LEO JIMÉNEZ 30 Años Tras El Apocalipsis | Sortida: 20 juny del 2025 | Segell: Maldito Records

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Parlar d’en Leo Jiménez és fer-ho d’un d’aquells cantants en majúscules amb, probablement, la veu més estratosfèrica de les sorgides de la fornada de bandes que durant els anys noranta van vertebrar la segona edat d’or del heavy metal espanyol i entre les quals es compten noms com Mägo de Oz, Avalanch, Tierra Santa i, evidentment, Saratoga. Aquesta darrera va ser la formació amb la qual en Leo va començar a llaurar-se el nom que té avui en dia, gràcies a treballs com “Vientos de guerra” (1999) i “Agotarás” (2002), així com “El clan de la lucha” (2004) o “Tierra de lobos” (2005), si bé les seves primeres passes en el món de la música les havia començat a donar a formacions com Krysálida o Al Borde.

El seu comiat de Saratoga va venir justificat per la necessitat de centrar tots els seus esforços en Stravaganzza, la banda nascuda a cavall entre els dos darrers discos que va enregistrar amb la banda comandada pel baixista Niko del Hierro i amb la qual va publicar “Primer Acto” (2004), “Sentimientos – Segundo Acto” (2005), “Hijos del miedo” (2006), “Requiem – Tercer Acto” (2007) i “Raíces -Cuarto Acto” (2010).

Poc abans que Stravaganzza anunciés una aturada indefinida, el nostre home havia emprès un primer intent de projecte en solitari amb 037/LEO amb qui publica “Títere con cabeza” (2009) i “Los fuertes sobreviven” (2011), però no seria fins una mica més tard quan refermaria el seu projecte personal -inequívocament sota el seu propi nom i cognom- amb els enregistraments “Animal solitario” (2013), “20 años tras el Apocalipsis” (2015), “La factoría del contraste” (2016), “Mesías” (2019) i “30 años tras el Apocalipsis”, sent aquest darrer al qual fa referència la ressenya que estàs llegint. En paral·lel, cal sumar-hi multitud de col·laboracions amb altres formacions, la creació de Supra amb la qual edita l’àlbum “Desde dentro del agujero” (2011) i reunions puntuals amb Stravaganzza que donen lloc al disc en directe “La noche del fénix” (2020).

Però si aquesta discografia prolífica, polièdrica i ininterrompuda no fos suficient per commemorar tres dècades de trajectòria, la seva incansable lluita des de fa més de quinze anys contra una afecció crònica anomenada parèsia (la qual ha deixat mig paralitzada la seva corda vocal dreta) i que l’ha portat a visitar el quiròfan en un parell d’ocasions per a mitigar la patologia, és prou motiu per a justificar una celebració sense estar-se de res.

“30 años tras el Apocalipsis” és un àlbum en viu que malauradament no recull el concert complert de més de dues hores de durada d’aquella nit del 14 de setembre a La Riviera -així com tampoc les participacions de tots els cantants convidats com és el cas de José Pardial, Rubén Kelser i José Andrëa-, sinó que redueix a deu les cançons incloses, les màximes que ha suportat el format en vinil amb el qual -i per desig exprés del vocalista- s’ha publicat físicament aquesta referència que inclou encartada l’edició en disc compacte. Una selecció que recull peces de la seva carrera en solitari i en la qual ha deixat fora les composicions d’aquells grups dels quals ha format part i les versions amb què tant li agrada sorprendre els seus fans. Curiosament, la publicació d’aquest elapé no estava prevista inicialment: el xou a la Riviera, tal com ha explicat en Leo en diverses entrevistes, es va enregistrar amb l’únic objectiu de conservar-lo com un record personal de l’efemèride, sense intenció que veiés la llum. Malgrat això, després d’escoltar atentament el resultat de la gravació amb l’Anti Hornillo (el tècnic de so en directe i l’encarregat de les labors d’enregistrament, mescles i masterització del disc), ambdós van adonar-se que allò sonava poderós com un tro en una nit de tempesta i que la celebració dels trenta anys de carrera no podia limitar-se només a la gira commemorativa com s’havia planificat en un primer moment.

Sense reserves, estem davant d’un disc amb una excel·lent producció -tasca de la qual se n’ha fet càrrec el mateix Leo Jiménez- que posa de manifest un so nítid i equilibrat, a la vegada que contundent, potent i gens sobre produït. Així mateix, es fa menester destacar com l’enregistrament ha capturat fidelment l’atmosfera del directe, comptant amb la inestimable participació d’un públic que, entregat des del primer segon a la “causa” dels Leos -així és com el cantant anomena la banda-, esdevé “el jugador número dotze” rugint esperonat per les constants arengues d’un Leo erigit en l’indiscutible mestre de cerimònies de la nit i en un autèntic animal del directe que amb la seva energia i actitud aconsegueix que els seguidors que omplen la sala responguin en tot moment com un sol home. Tanmateix, el detall que llastra “30 años tras el Apocalipsis” és que en haver-se editat les pistes que no apareixen en el vinil, es produeixen inevitables talls en la continuïtat sonora que comprometen l’escolta “immersiva” de l’enregistrament en viu.

Per una altra banda, en relació amb la formació que acompanya al senyor Jiménez (els guitarristes Rufo Cantero i Cristian Juárez, el bateria Carlos Expósito i el baixista Patricio Babasasa), val a dir que són una autèntica piconadora en directe, amb un so compacte i amb l’exquisidesa d’uns músics de contrastada solvència i dilatada carrera que abraça treballs amb artistes ben dispars. Així mateix, tampoc podem deixar de fer esment de la nòmina de companys de professió que van flanquejar el vocalista en aquest concert i que apareixen a l’àlbum: la guitarra d’en Pablo García, els indiscutibles guturals dels “sospitosos habituals” Mr. Korpa i Toni Mero Mero, i la fantàstica aportació en gairebé tots els temes del plàstic de la Patricia Tapia i en Javier Domínguez “Zeta” alternant-se amb en Leo en la interpretació de diferents versos, harmonitzant amb ell múltiples línies melòdiques i atacant diverses estrofes en solitari.

Al terme de la crida a armes feta per en Leo, la descàrrega s’inicia amb la biogràfica i sentimental Desde Niño -que també obria el primer àlbum com a Leo Jiménez-, una immillorable manera de donar el tret de sortida al xou amb dues estrofes cantades a duet pel vocalista i la sublim Patricia Tapia que s’encarrega dels registres més aguts, la tornada amb la contribució d’un esplèndid Javier Domínguez i les harmonies de guitarra espremudes fins al final per les flagel·lants cordes d’en Cristian Juárez i en Rufo Cantero que són corejades a plena veu per un respectable totalment desfermat i lliurat a la banda.

L’entrada thrashera comandada per les baquetes d’en Carlos Expósito anuncia l’arribada de Con razón o sin razón -la peça de “La factoría del contraste” narradora d’una atziaga relació tòxica- que modula amb exquisidesa ritmes i atmosferes diferents a les estrofes i el vers principal i on la conjunció dels tres cantants refulgeix de bell nou, afegint un punt extra de dramatisme.

El clam per refer-se davant les adversitats recollit a Vuela posa sobre la taula el duel mà a mà entre en Leo i la Patricia -les seves veus lliguen com el bon allioli- i dos meritoris solos de guitarra, mentre que el megalític groove metal de Soy libertad amb els indispensables brams engolats d’en Mr. Korpa inclosos a “La factoría…” i la participació en la mateixa línia d’en Mero Mero funcionen com a perfecte contrapunt de la coral tornada carregada d’èpica combativa. A continuació, arriba el torn de Cielo e infierno, la sincera declaració d’amor paternal d’en Leo cap al seu fill, amb el cantant deixant-se les cordes vocals i la descomunal cadència instrumental a les acaballes del tema que serveix per esperonar i fer bramar el públic.

El sentiment contingut en el projecte 037/LEO està representat per l’emotiva balada Llévame -publicada en el seu dia com a bonus track- que brilla amb rotunditat gràcies als nous arranjaments vocals i a la sensibilitat especial d’en Zeta, i pel romanticisme de Mi otra mitad on la Patri i en Leo comparteixen micròfon i posen paraules a la màgica troballa de la nostra ànima bessona entre els sospirs que els dits d’en Juárez arrenquen de la seva guitarra.

Mr. Kopra i en Mero Mero tornen a l’escenari per interpretar Mesías, una muralla sònica de metall amb majúscules inclosa en el darrer disc d’estudi d’idèntic títol, on conflueixen guturals, parts melòdiques, fragments amb conats de blast-beats i el rerefons crític de la construcció dels ídols de fang. Després de la tempesta sempre arribar la calma i això és el que passa amb la interpretació de Vuela alto on el magnètic timbre d’en Zeta, el subtil acompanyament d’en Leo i l’elegant bellesa que s’imprimeix al desenvolupament instrumental de la peça dignifiquen aquesta punyent cançó dedicada a una cooperant espanyola -germana d’un amic del vocalista- que va morir al Perú mentre feia tasques humanitàries.

Per acabar, l’embriagadora, pesada i densa sonoritat d’aires alternatius d’El fin del camino -amb el baix despullat d’en Patricio Babasasa en primer pla, els darrers udols del públic i la contribució d’en Pablo García a la guitarra- desfermen el viu sisme que segella el treball.

“30 años tras el Apocalipsis” és una compilació en directe de peces extretes de la granada carrera en solitari d’en Leo Jiménez que serveix per recordar-nos que continua endavant a peu i a cavall, amb una actitud indestructible davant les adversitats i una capacitat de resiliència digna d’elogi. Per algun motiu se’l coneix amb el sobrenom de “La bestia”…

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram, Whatsapp, Tiktok, Instagram i BlueSky