Lèpoka // Sala La Nau // 23 d’Abril de 2022
Barcelona, un dia lluent en el qual es respirava l’alegria a l’aire. Noies ja en samarreta de tirants anant d’una banda a una altra amb les seves roses de Sant Jordi i un somriure a la boca. Més d’una amb un exemplar de Sarah J. Maas, la nova autora de les masses per a aquestes dates. A la nit ens esperava el que seria el meu primer concert sense mascareta en molt de temps.
Fins aleshores tot pintava bé, però si sou supersticiosos em donareu la raó en saber que arribat el migdia uns núvols grisos van omplir el cel i que la meva companyia per al concert de Lèpoka em va enviar un missatge en el qual deia:
– Em sap greu, però és Sant Jordi, és un mal dia per a sortir de nit a un concert, haig d’anar a sopar amb la xicota-
Això no tenia bona pinta.
I no va ser l’únic que acabà donant aquesta resposta la resta del dia. Com si dir-li a la teva noia que vas de concerts per a gaudir fos ara com ara inquisitori!. Ela ja sabia que eres heavy abans de pujar-se al vaixell, oi?
No havent-hi prou amb la pluja de negatives de cadascun dels contactes de la meva llista, va començar a pedregar. A Barcelona no és un esdeveniment comú i cada 30 minuts sortia el sol i s’ennuvolava i es repetia el fenomen.
Al final, una de les meves millors amigues es va posar un vestit negre, va avisar a un amic i em confirmà que ens vèiem a la sala La Nau a les 21.30.
La meva entrada i la dels altres VIP era una hora i mitja abans, ja que ningú obria el concert. Lèpoka es va treballar un tros de detall donant un acústic per als seus fans del cor. Curt però intens seria la millor manera de descriure’l. Les meves dolentes vibracions del dia semblaven apaivagar-se a poc a poc. Van posar el cor en aquest acústic, cal dir-ho.
Arribada l’hora de la veritat, es planten a l’escenari i comença la festa. La nit ja s’estava escalfant, el públic a Barcelona assedegat de bona música i de cerveses (Lèpoka està associat amb totes dues coses) responia a cadascuna de les cançons. Sens dubte, hi havia només amants del grup a la sala, gent que s’havia mullat a la cua per a entrar, que va omplir la zona de venda de discos per a tenir-ne algun.
En aquest moment, els mals auguris del matí es van fer realitat. Va començar una balada dedicada al gos d’en Dani, vocalista del grup, i a dos minuts d’encendre els encenedors o, en defecte d’això, les llanternes dels mòbils, la llum se’n va anar…
Era el moment just, era l’oportunitat que tenien de tornar-se immortals, de sortir amb una espelma, dues guitarres i donar-li xou a la gent perquè coregessin la seva cançó favorita a guitarra pelada. Un moment en el qual en Dani ho donés tot per la seva gent que era allà enmig de la penombra, però no va anar així. No van treure el cap, no va sortir ningú a emocionar-nos. Potser s’ho tenen molt cregut i no ho van veure necessari.
Després de mitja hora llarga, la gent en lloc de posar-se a cantar Lèpoka cantava en cercle cançons de Mägo de Oz. Ni aquesta pedrada els va fer sortir. És com tenir la pilota enfront la porteria sense porter a la final del campionat mundial i llençar-la fora fos i l’uhhhhh! dels aficionats.
Va tornar la llum, els ànims no es van apagar ni un moment en la foscor de la sala i van tornar per a donar-ho tot. Malauradament no per gaire temps. Van tocar una estona i es van acomiadar. Se’ls va demanar més. Com era d’esperar-se, van sortir i van fer el teatre de “Mirin som aquí, un parell més i bona nit. Ens veiem a baix per a signar”.
Més de mitja hora d’espera després, molts decidim anar-nos-en sense la signatura dels nostres “ídols”. Molts altres grups haurien baixat després del concert a parlar amb la seva gent, a dir alguna cosa com:
-Ei, ens sap greu, l’apagada ens ha cremat el temps de tocar-
Doncs no. En sortir ens trobem amb Popez recollint les Telepizzas. Ja no es quina fi van tenir aquestes pizzes, potser les van repartir a la gent que es va quedar tota aquella estona, potser les van engolir i així oliosos van sortir.
El que sé és que el fred d’aquella nit de Sant Jordi ens va deixar un espectacle acceptable (no parlarem del so) però sincerament amb males decisions. Un sabor agredolç. Seguint el seu propi himne que com a fans fem nostre: –Si algo bueno pasa has de celebrarlo, si algo malo llama olvídalo brindando…-
Daniel Huezo
Col·laborador d'El Rock-Òdrom
0 Comentaris