L’Espectre Que Alimenta La Flama Dels Ancestres Funesta Epifania | Sortida: 27 Juliol 2024 | Segell: Negra Nit

Una Ressenya d’Oleh Dovhal

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Durant el darrer mes, els meus feeds de xarxes socials es van omplir d’anuncis d’un nou projecte musical amb el pretensiós nom de L’Espectre Que Alimenta La Flama Dels Ancestres (aquí no puc evitar recordar un conte de fades rus, on hi apareix un personatge incorpori anomenat El Que No Pot Existir En Aquest Món De Cap Manera). Feia temps que no recordava tantes publicacions sobre un grup català.

Els textos grandiloqüents ens prometien “fantasmagòric epic black metal, dark ambient i dungeon synth des de Catalunya”, “íntegrament cantat en català arcaic” d’un “so absolutament lo-fi i retro” (bon exemple per als grups locals talentosos que no fan ni brot per promocionar-se).

El projecte consta de dues persones: en Von Päx a la veu, que recentment va visitar la seu d’El Rock-Òdrom com a membre dels Barbarian Swords, i en Varg the Mighty a tots els instruments. Quant als projectes del segon, el major interès per a nosaltres és Elven Sorrow, de dungeon synth.

El problema principal del dark ambient és que aquest gènere és el més minimalista de “metall i la resta” i el llindar d’entrada és el mínim: per compondre-ho i enregistrar-ho, teòricament, n’hi hauria prou només amb un ordinador i un ratolí, la qual cosa omple la xarxa amb una de porqueria que no ho vulgueu saber. Quant a “Funesta epifania”, sembla que l’àlbum ha estat enregistrat amb teclats reals per una persona que sap tocar-los, i almenys certes parts poden haver estat composades només improvisant amb un instrument real.

L’àlbum de 42 minuts consta de només tres temes, quelcom comú en l’ambient. Quant a black metal, “abandoneu tota esperança els que entren aquí”. Només un fragment de cinc minuts i escaig enmig de la primera composició es podria anomenar black metal, i tampoc no és el black metal que solem imaginar. De fet, es tracta d’una lleugera agitació amb una guitarra poc audible, una bateria minimalista i un parell de sibilàncies d’en Von Päx. Això és molt diferent del projecte Gorguina, on en Varg toca black metal com cal. Què hi farem! Sembla que qualsevol “true black metal” seria un cos estrany en l’ample i suau llenç musical de l’Espectre, així que aquí tenim només una petita pista. En tot cas, crec que anunciar aquest disc com a epic black metal va ser un error.

Així doncs, “Funesta epifania” es tracta de dungeon synth pur i es podria suposar que l’Espectre és simplement Elven Sorrow amb la veu d’en Von Päx. De fet, no ho és. El que realment és cert dels anuncis és un so “absolutament lo-fi i retro”, molt més retro que el de “Født til å herske” de Mortiis o “Hliðskjálf” de Burzum (Elven Sorrow sí que s’assembla a tot allò dels noranta).

Les composicions llargues polsants amb molt d’eco i una sensació d’improvisació ens porten a l’Alemanya Occidental dels setanta, quan Klaus Schulze i Tangerine Dream van experimentar amb la “Kosmische Musik”. Aplicar tals estructures retrofuturistes a dungeon synth amb tots els seus temes arcaics és una solució molt interessant i aquest enfocament se sent especialment clar en “Fins l’esglai”.

Quant a les imatges que m’evoca aquest disc, són ben materialistes, malgrat tot el sobrenaturalisme del concepte del grup. M’imagino un passeig nocturn per un poble de la part interior de Catalunya, amb cases antigues, paisatges de muntanya i matolls de senills, quan tots els ancians seuen a casa i no hi ha ningú al carrer. “Els nostres passos els sonen massa solitaris pels seus carrerons. I quan a les nits, estant als seus llits, senten caminar un home molt abans que el sol surti, es pregunten: on anirà el lladre?” Així parlà Nietzsche, però amb aquesta música ho hauria pensat jo mateix. Molt bé, molt bé.