LIZZIES + AMULET – Divendres 28 d’octubre de 2016, Sala Bóveda (Barcelona)

29 oct., 2016 | Cròniques

lizzies

Conversa telefònica unes setmanes abans del concert:

– “Ei, nen, que vénen les Lizzies a tocar a BCN”

– “On?

– “A la Bóveda. Si pillem les entrades anticipades per internet ens surten a 8€. Hi anem?”

– “Anem-h! Vénen només elles o algú més?”

– “Vénen amb uns de Londres que es diuen Amulet. No els conec. Et sonen?”

– “Ni idea.”

Més o menys aquesta és la transcripció “lliure” de com va ser que divendres passat 28 vaig acabar anant a passar una bona estona en aquest concert de les madrilenyes i els londinencs.

Quan vaig a algun concert on no conec a algun dels qui hi toquen, de vegades rebusco per internet info del grup i intent escoltar alguna cosa per youtube, però altres vegades prefereixo anar totalment a cegues per a veure què tal és la sorpresa que m’espera. Va ser aquesta l’opció que vaig triar per als Amulet, dels qui (fins a aquest dia) no coneixia res.

Quedem a les 20.45 Albert, Dani i jo en la sortida de Llacuna. Birra de llauna ràpida i per a Volta en menys de deu minuts. Piti en l’exterior, entrem i… no hi ha ningú!? Bé, tal vegada tres o quatre persones més. Ens demanem un litre per a anar entrant en calor i al poc va arribar Cris. Ja hi erem tots!.

 

Finalment, cap a les 21.20 surten els Amulet a tocar i… havíem viatjat a 1981? Estàvem en un pub londinenc en plena explosió de la NWOBHM? No, estàvem a Barcelona a la fi de 2016, encara que el que es veia i sentia des de l’escenari perfectament podria haver estat una banda d’aquells temps. Amulet toquen un heavy que basa el seu patró musical en un (gairebé diria homenatge) estil que va tenir el seu auge en aquells primers anys ‘80.

Vaig veure en ells molt dels Maiden de l’època Di’*Anno, dels Mercyful Fate, riffs molt “sabbathianos” i, al cap i a la fi, actitud i bones cançons. Haig de dir que em van agradar i els vaig gaudir. Tant que al final del concert em vaig comprar un parell de singles que tenien aquí a la venda i que molt amablement em van signar.

 

Va arribar el torn de les Lizzies. En aquell moment la sala ja tenia més ambient però no crec que fossim més de 40 o 50 persones en total. Les Lizzies van sortir amb ganes, “encantades de venir a tocar a la perifèria” i van arrencar el concert de presentació del seu primer LP “Good Luck”.

Haig de dir que les 2 o 3 primeres cançons les van tocar a un ritme bastant més elevat del que podem escoltar en el disc. No sé si aquesta accelerada tenia a veure amb nervis, amb subidón d’adrenalina o amb totes dues coses però no vaig ser l’únic que va notar aquest tempo accelerat.

 

El concert en si, que ja va començar bé, va anar a més amb l’escàs públic participant i gaudint del xou. L’actitud de les noies va ser estupenda, amb ganes i amb el somriure posat durant totes les cançons que van anar tocant, tant les de “Good Luck” com, també, algunes del seu EP previ (del qual ja no els queden còpies i em vaig haver de quedar sense poder-me’n emportar un a casa).

“Viper”, “Night In Tòquio” o “Russian Roulette” van ser de les cançons que millor resposta van tenir i que el grup agraïa. Elena, gran front-woman, no va perdre el somriure ni quan el carallot de torn li va llançar un got a la cara. Era de plàstic i ja estava buit però és igual. Per què tan sovint ha d’haver-hi un imbècil fent de les seves? Sé d’un que es va quedar amb ganes de partir-li la cara i és que, de debò, era per a donar-li d’hòsties. Abans que acabés el concert van fotre fora de la sala a l’individu. Ben fet.

 

L’espectacle va arribar a la seva fi, no sense tornar per a acomiadar-se amb “Speed On The Road”, tema que va sonar genial i que tots els presents vam cantar i ballar des del fossat. Aplaudiments finals i cap a fora.

Allí estaven Amulet i Lizzies venent discos, pegats, posters, signant i fent-se fotos amb la penya. Què voleu que us digui, m’encanta veure aquestes coses al final dels concerts. Al carrer estava el ximple de la classe, preguntant-se per què li havien fotut fora del concert… vam ser uns quants els qui li vam recriminar la seva estupidesa i, pel que vaig sentir, no era la primera vegada que l’expulsaven d’un concert. No fa falta afegir res més sobre aquest tema.

Nosaltres, contents amb el doble concert que havíem presenciat i comentant les millors jugades, ens vam anar a sopar un bocata, a prendre unes birres al Pepe Bar i a perllongar una estona més una excel·lent nit de heavy metall.

Fins a la propera!

César Rojas

Sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú