MAGIK Last Call | Data de sortida: 28 Març 2025 | Segell: Martin Music
Una Ressenya De Santiago Fernández.
Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel.
Sens dubte, Manolo Arias és un dels músics més prolífics i amb més talent del Hard Rock espanyol. Innombrables han estat els grups en què ha deixat la seva empremta, amb el seu estil característic, bevent dels clàssics per definir un estil propi i inconfusible. Des de fa més de 40 anys, la seva presència ha enriquit bandes alienes com Bella Bestia, Muro, Monterrey o Ñu, formació a la qual encara continua pertanyent; tot i que, sens dubte, els seus dos grans projectes propis, Niagara i Atlas (en ambdós casos acompanyat del seu germà Ángel Arias al baix i José Martos a la bateria), són els que han definit el seu lloc en la història del Hard Rock espanyol.
La seva passió, il·lusió i ganes de continuar en la lluita el fan inassequible al desànim. Per això, mentre d’altres van veure en la pandèmia un temps d’absència i lamentacions, el menut guitarrista madrileny va trobar l’oportunitat de construir un nou projecte, creat conjuntament amb el vocalista anglès Giles Keith Ramírez, desconegut per mi fins aleshores però que ha format part de bandes britàniques com Hot i Ghost (no confondre amb el grup suec actualment tan exitós).
A aquest projecte el van anomenar Magik. Nascut en l’aïllament obligat per la Covid, tots dos músics es van enginyar per enregistrar el seu primer disc, “Covers in Isolation”, compost per versions d’autors molt diversos, adaptades a l’estil Hard Rock clàssic que sempre ha acompanyat el gran dels Arias i que va comptar amb la col·laboració de diversos músics de renom.
Un cop la pandèmia va cessar i tot va tornar a la normalitat, Magik ha seguit avançant, deixant-nos un segon treball, “Last Call”, compost per temes propis en els quals, com no podia ser d’altra manera, tant Manolo Arias com Giles Ramírez han deixat la seva empremta.
El disc destil·la Hard Rock clàssic, com era d’esperar. Fresc, antic, amb el tipus de melodies que ens són familiars als qui vam créixer amb aquest tipus de música, cosa que fa de la seva escolta una barreja de descobriment i nostàlgia, amb temes com “Black Mary suicide” en què reconeixem el Hard Rock dels setanta amb què vam créixer els de la nostra generació.
La veu de Giles Ramírez s’adapta perfectament a l’estil, en ocasions arribant al límit del seu registre, sobretot en temes més potents i exigents per a la seva veu com “Burn It Down” o “World On Fire”, cosa que genera certa sensació d’estar a prop d’un límit que mai no sobrepassa, trobant-se més còmode en altres tipus de composicions com la més fresca “Set Me Free”.
Manolo Arias està en estat de gràcia, tant en la seva tasca com a guitarrista, en què combina tècnica i bon gust, com en la seva faceta de compositor, recollint els fruits de tota una carrera dedicada al Hard Rock. Les seves cançons bolquen totes les seves influències, així que podem entreveure el seu gust per Boston a “It’s About You” o la seva facilitat per crear mitjos temps com “Maybe Tomorrow”, “Destiny” o “Destination Unknown”, l’inici del qual recorda fàcilment aquell “Demasiado bueno para durar” que va escriure en la seva època d’Atlas. I és que és inevitable que la mà que va escriure els temes d’Atlas (i de Niágara, anteriorment) es noti en aquestes composicions, tant en els temes més pausats com en els més enèrgics, com “Sticks And Stones” o “Time And Time Again”.
Com a cirereta del pastís, el prestigiós baixista Billy Sheehan apareix com a convidat a “Running Out Of Time”, donant-hi el seu toc personal amb una línia de baix poderosa sobre la qual se sustenta la cançó, a més d’un més que excel·lent solo de guitarra a càrrec de Manolo Arias.
El disc es tanca amb una preciosa balada per a guitarra acústica i veu, anomenada “Winds Of Heaven”, en què Giles Ramírez brilla cantant amb molt de sentiment.
Magik no inventen res ni crec que ho pretenguin. Però la unió de dos músics amb tant talent i tan experimentats com Manolo Arias i Giles Keith Ramírez garanteix un grapat de temes del Hard Rock més clàssic i, sens dubte, realment atractius per a aquells que gaudim del gènere.
Santi Fernández "Shan Tee"
Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel
0 Comentaris