MAGIK | Diumenge 30 Març 2025 | Sala Cadillac Solitario, Madrid
Mai deixarà de sorprendre’m la passió i les ganes que mostren cada dia alguns dels nostres músics més il·lustres. Un grapat d’éssers especials que ja les han vist de tots colors i, tot i així, desprenen il·lusió en cada nou projecte que afronten.
Un exemple clar és el de Manolo Arias. No detallaré el seu currículum per ser sobradament conegut i perquè no vull ocupar mitja crònica amb la llista de grups en què ha participat. Només diré que, personalment, al llarg de la meva vida l’he vist damunt d’un escenari amb Bella Bestia, Niágara, Motores, Muro, Atlas, Monterrey, Ñu… i potser me’n deixo algun al tinter. Un guitarrista i compositor amb gran talent, sense cap dubte. El seu últim projecte és Magik, construït com a duet amb el cantant hispà-britànic Giles Keith Ramírez (Reach, H.O.T., Ghost) i que fins ara ha publicat dos discs, el primer de versions (“Covers In Isolation”) i el segon amb temes propis (“Last Call”), que veu la llum aquests dies.
Amb aquests antecedents, no em volia perdre la presentació de la banda a Madrid, tot i que des d’un principi els designis semblaven aliar-se en contra: certs problemes personals a què afegir-hi un refredat persistent em desaconsellaven sortir de casa un diumenge a la tarda. No obstant això, el dia del concert em vaig llevar millor i més animat, així que em vaig disposar a fer acte de presència a la sala Cadillac Solitario, un petit local que conec bé i al qual feia temps que no hi anava.
Un cop a la sala, una sensació familiar em va embriagar. Certament, la proposta d’un concert de Hard Rock clàssic per a rockers veterans afavoria que bona part dels assistents al concert fossin cares conegudes. No era només sensació meva, sinó que el mateix Manolo Arias ho va comentar en pujar a l’escenari.
Com he dit anteriorment, Magik es presenta com a duet entre Manolo Arias i Giles Ramírez, completant-se per al directe amb dos excel·lents músics com Julio Gutiérrez “Guty”, baixista conegut per pertànyer a Monterrey, i el bateria Peter Chichon.
El concert servia com a presentació oficial dels dos discos de Magik, editats en un curt espai de temps. Atès que “Covers In Isolation” és un disc de versions, la inclusió d’alguns dels seus temes al show donava frescor al concert, ja que podíem reconèixer bona part del repertori, alternat amb altres temes de “Last Call”, composicions noves encara desconegudes per a la majoria del públic assistent.
Entre les primeres, em van agradar especialment aquelles l’origen de les quals està més allunyat del Hard Rock clàssic que fan Magik, ja que la seva adaptació les dota d’una frescor i atractiu especial, com “Blame It On The Boogie” (The Jackson 5) i una sorprenent “Bring A Little Loving” (Los Bravos), agradant-me especialment les magnífiques “Don’t Stop” (Fleetwood Mac) i “Show Me The Way” (Peter Frampton). No obstant això, no em va acabar de convèncer “25 Or 6 To 4” (Chicago), ja que és un tema que queda massa coix sense la seva secció de vents tan representativa.
Aporten menys aquelles versions del mateix estil, com “Wishing Well” (Free), l’al·licient del qual resideix gairebé exclusivament a gaudir de l’excel·lent execució dels músics, sobretot un Manolo Arias superlatiu a la guitarra.
Quant als temes nous, els vaig rebre amb l’expectativa de descobrir-los en directe gairebé abans que al disc, ja que tot just havia tingut ocasió d’escoltar-los un parell de vegades abans del concert. Van començar amb “Burning Out”, que em va recordar molt a l’època d’Atlas, cosa lògica d’altra banda. “Running Out Of Time” i “Sticks And Stones” em van enganxar una mica menys que la brillant “Set Me Free” o “Black Mary Suicide”, amb una tornada atrapadora ideal per al directe.
Manolo Arias va fer un concert superb, com és habitual en ell. L’he vist tantes vegades en directe que ja no és una sorpresa, però em continua semblant un dels guitarristes amb més bon gust del panorama nacional. Pel que fa a l’acompliment musical de la resta del grup, em va agradar sobretot l’aportació de “Guty” al baix, sobrat de tècnica i bon gust.
Pel que fa a Giles Ramírez, a qui no coneixia prèviament, em va semblar un vocalista amb una entonació exquisida, sense una veu massa potent però que desprèn bon gust i una afinació perfecta. L’únic “però” és que havia de llegir les lletres de les cançons en una petita tauleta, col·locada al peu de micro i que va voler dissimular posant-hi roba al davant, com si allò fos un penjador. Atès que estava col·locada al centre, en un escenari d’un local petit, allò molestava la visió de tots els que érem a la part davantera. Aquest signe que el grup encara no està prou rodat es va traduir també en alguns desajustaments en diverses cançons, una cosa que segurament corregiran per al futur.
A mitja part del concert hi va haver un deliciós set acústic en què Manolo Arias i Giles Ramírez es van quedar sols a l’escenari per, a guitarra i veu, regalar-nos un bonic trio de temes en aquest captivador format, començant amb “Desperado” (Eagles), un tema propi anomenat “Winds Of Heaven” del seu últim disc “Last Call”, tancant amb el meravellós “Open Arms” (Journey). He de dir que, en aquest format, Giles Ramírez llueix especialment, amb la veu plena de sentiment.
El concert va acabar amb una festiva versió de “Up Around The Bend” (Creedence Clearwater Revival), allargada perquè el públic taral·legés la tornada per tancar la nit.
Després del concert, més salutacions amb els assistents, tant músics com públic en general que s’havia donat cita a la sala. I ràpid cap a casa, que sent diumenge s’agraeix, amb la sensació que havia valgut la pena.
Espero que Magik s’assenti com una de les alternatives amb més talent al Hard Rock nacional més clàssic. Personalment, estic segur que els seguiré de prop.
Text: Santi Fernández “Shan Tee” | Fotos: Ernesto Estébanez Boatas
Santi Fernández "Shan Tee"
Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel
0 Comentaris