Després del disc ‘Youthanasia’ de l’any 1994, en Mustaine i la seva formació més clàssica, que als anys noranta treien un disc d’estudi cada dos anys, aquí van trigar un anyet més i el resultat, al meu parer, va ser increïble.
Des del 1990 amb ‘Rust in Peace’, el millor disc del grup, els Megadeth van seguir una evolució musical amb ‘Countdown to Extintion’ (1992) i ‘Youthanasia’ (1994), en el qual van anar deixant el thrash cada cop més arraconat i sonant amb un so de heavy més clàssic. Sense perdre la seva identitat, però: riffs demolidors d’en Mustaine i virtuosisme a càrrec d’en Marty Friedman.
Arribem a l’any 1997, i aquí hi ha una barreja de tot aquests elements. És un disc amb temes de rock dur, heavy clàssic, riffs i solos de guitarra propis del gènere thrash.
És un disc que comença amb una cançó que acabaria convertint-se amb un himne dels seus concerts: ‘Trust’. Temes de rock dur creats des de la perspectiva de Megadeth com ‘Almost Honest’ o ‘Have Cool, Will Travel’; heavy de la casa amb un altre himne com és ‘She-Wolf’, amb uns cors fantàstics i un final apoteòsic. Temes ràpids com ‘The Desintegrators’ o ‘FFF’ i riffs pesats com ‘Mastermind’.
També amb ‘I’ll Get Even’ o ‘Use The Man’ trobem temps per al gaudi i la maduresa arribada en aquesta era del grup, pròpia de la seva evolució natural. Tot i que és sabut que la segona meitat dels noranta va ser dura per aquest i altres grups, Megadeth signen un treball rodó, estudiat i perfectament produït.
Amb un so envejable, que amb al seva remasterització de l’any 2004 encara sona més potent.
0 Comentaris