MEGADETH The World Needs A Hero | Sortida: 12 Maig 2001 | Victor
Una Ressenya de Rubèn Rodríguez Viñals
Quelcom havia canviat, sí! I amb relativament poc temps. Recordo i ara comparo la primera
cançó que vaig escoltar a la ràdio de ‘The World Needs A Hero’, era la de ‘Disconnect’.
Comparant-la amb la introducció del senzill ‘Breadline’ de l’anterior disc, el ‘Risk’; tot era
diferent. Sí! Em va sobtar i em va agradar.
El puntejat introductori de ‘Disconnect’, ens transporta cap a un nou món, allunyat de
l’experimentació viscuda durant la dècada anterior. Érem a principis de segle, i crec i molta
gent també ho devia creure, que o en Dave Mustaine feia un cop a la taula i es plantava o
Megadeth s’hagués acabat convertint en quelcom sense massa sentit en aquesta
existència. N’estic segur que o Megadeth i més concretament en Dave Mustaine o el què és
el mateix, l’ànima dels Megadeth va dir prou, va engegar-ho i tot i va tornar al món, al camí i
a l’objectiu que ens ha portat a tots aquí; a mi que escric aquestes modestes línies i a tu:
amant del Metall.
Tot tornava a lloc, i no parlaré més dels noranta perquè ara ja no érem a finals del segle XX,
érem a un nou segle i mil·leni. Al mes de maig del 2001. Recordo anar a la botiga de discos,
a prop de casa i comprar-me el ‘TWNAH’, la portava ja deia molt, ho deia tot. En Vic
Rattlehead, sortia de les entranyes d’en Mustaine, com un indicador que Megadeth tornaven a fer el què millor s’havien fer: Metall.
‘Disconnect’ amb la seva introducció de guitarra puntejada és poderosa. Parla d’apagar la
consciència i deixar el món a fora. És a dir, molt potent, un ritme que se’t queda dins el cap i
et forada els pensaments i tot el què havies escoltat anteriorment dels Megadeth; sobretot
als darrers elapés, per anunciar el retorn a l’hangar d’on potser; i és difícil, perquè tot en
aquesta vida ho és, no havien d’haver marxat mai. Els solos del nou guitarrista Al Pitrelli, el
baix que et colpeja del sempre potent David Ellefson i la bateria sense filtres i matemàtica
d’en Jimmy DeGrasso. Però sobretot, el què notem és amb la producció que es crua com ella sola. Crua, sense cap mena de filtres, ornaments i equipada per oferir una bona dosi de Heavy Metal.
‘The World Needs A Hero’, la cançó que dóna nom al treball, a l’inici et descol·loca, però
aquesta és la intenció. Els cors són molt de l’estil marca de la casa, i notes pels ritmes, els
cops de bateria que tot té està molt mesurat.
Arribem al senzill ‘Moto Psycho’, cançó curta, potent i videoclip divertit. Ideal per començar a
anar pujant el volum de tot plegat.
‘1000 Times Goodbye’ fa un pua contra pua greu i frassejos de guitarra distorsionada,
mentre la bateria va pujant i ens va envoltant. Cançó que tracta una ruptura sentimental i
desencant amb la vida.
‘Burning Bridges’ és fosca, trista i amb aquest cinquè tema del disc, te n’adones que ja no
queda res ni de l’era ‘Cryptic Writings’ i encara menys de ‘Risk’. Amb el doble bombo a partir
del tercer minut i les guitarres solistes de l’Al Pitrelli i en Dave Mustaine jugant, a veure
quina fa les notes més rebuscades.
Amb ‘Promises’, torna la calma, dues ànimes que en aquesta vida no poden estimar-se, i
mentre els somnis de la resta de la gent de la vila s’enfonsen i moren dins el fang, ells es
trobaran més endavant… a la propera vida. La van tocar en directe a la sala Razzmatazz
aquell any 2001 quan van trepitjar Barcelona per presentar aquest nou disc.
‘Recipe For Hate… Warhouse’ és una obra mestra, d’aquesta era, és clar. No vull
comparar-ho amb altres eres, ni pantalles passades de discos d’estudi com el daurat ‘Rust
In Peace’ o el ‘Peace Sells…But Who’s Buying’. El cas és que aquest setè tema cada cop
que l’escolto m’agrada més i més. És com un bola de neu que en una baixada agafa més
velocitat per acabar perdent… el control, no! El senyor Dave Mustaine i els seus ho tenen
tot estudiat al detall.
‘Losing My Senses’ segueix la línia marcada de ‘Disconnect’ però més una mica més
comercial. M’agradava la veu d’en Mustaine al ‘Cryptic Writings’ i al ‘Risk’, també. Però la
seva veu a ‘The World Needs A Hero’, encara m’agrada molt més; és més directe i sense
concessió de cap mena: en aquesta vida no podem tornar enrere, ja que vivim en un
frenètic present, per anar a espetegar a un futur incert.
‘Dread And The Fugitive Mind’ és ja tot un clàssic del grup, potentíssima. Aparegut per
primer cop al recopilatori de ‘Capitol Punishment’, amb ‘Kill The King’. Els dos nous temes que feien entreveure quin rumb prenia la banda.
Un punt del tot solemne amb ‘Silent Scorn’ i tots a punt per entrar novament a l’hangar amb
‘Return To Hangar’, segona part del clàssic ‘Hangar 18’ del ‘Rust In Peace’.
Amb ‘When’ acabem aquest viatge de tornada a l’hangar. ‘How could you do this to me!?’
amb un Mustaine molt enfadat, carregat d’ira, però amb els pensaments molt clars i
sobretot, el més important: el rumb de Megadeth tornava a l’indret on no havia d’haver-se
allunyat mai.
0 Comentaris