MORDALA: Carcinos | Sortida: 11 d’abril de 2024 | Segell: Autoeditat

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Des de l’arxipèlag balear, concretament de l’illa de Mallorca i començat el mes d’abril -quan l’aigua del Mar Mediterrani comença a recuperar novament la seva escalfor després del fred esmolat de l’hivern i abans de l’arribada de la calidesa ardent de l’estiu-, va tocar terra Carcinos, el debut del power trio de rock dur Mordala.

Tot i que en un primer moment el nom no ens digui res, els integrants de la banda són vells coneguts de l’escena musical mallorquina. Tant el guitarrista com el cantant i baixista, en Bernat Parera i en Manuel Cala respectivament, van ser els fundadors a finals de la dècada dels noranta de la banda de rock dur Alterego, una agrupació que després de vint anys de carrera i tres treballs –Razón (1999), Para los perros (2003) i Sala de espera (2007)- va plegar veles. Immediatament a continuació, en Bernat va entrar a formar part del grup de metall Talaiot, però després de l’autoedició de dos discos –U: Pecats i traïdoria (2019) i Dos: Repressió i revolta (2022)- el guitarrista abandona el vaixell, al mateix temps que també s’hi baixa el bateria Antonello Pinto. I és en aquest moment quan les vides d’en Parera i en Cala tornen a creuar-se, i acompanyats d’en Pinto, decideixen donar forma a Mordala. La tardor de 2023 tots tres entren als estudis Diorama Sound de Palma i -sota l’atenta mirada d’en Toni Salvà que s’encarrega de forma impecable de l’enregistrament, la mescla i la masterització- plasmen les cinc cançons que formen l’EP Carcinos, la portada del qual s’il·lustra amb l’oli sobre tela del mateix títol que el pintor mexicà José Luís Galván va dibuixar i acolorir el 2020.

La composició d’aquest repòquer de peces ha anat a càrrec d’en Bernat, en Manuel i l’Antonello i a grans trets les lletres giren al voltant de les “bondats” de les substàncies narcotitzants, de les persones vençudes que no han sabut aprofitar les oportunitats que els ha ofert la vida i d’allò que un combatent diu a la persona a qui estima quan, davant d’una imminent ocupació, aquesta es veu forçada a abandonar la seva terra.

Musicalment, Mordala no té res a veure amb el metall obscur, descarnat i èpic de Talaiot, sinó que es mostra com l’hereva directa del llegat d’Alterego. Amb Carcinos, en Parera i en Cala reprenen el camí allà on el van deixar fa més de vint-i-cinc anys, creant una versió 2.0 (corregida i millorada) d’aquella primera banda on van coincidir, amb un perfecte equilibri entre la frescor i la passió dels primers dies i la maduresa i el trellat guanyat a còpia dels anys. Per moments pots escoltar ressons llunyans d’altres bandes i altres èpoques, però -i aquí és on radica la gràcia d’aquest trio- passats pel sedàs del seu personal i identificable rock dur espanyol. I no utilitzo aquest darrer adjectiu amb connotacions negatives, sinó amb intenció reivindicativa: hi ha un tipus de rock dur que es conrea estrictament dintre les fronteres espanyoles, amb una patent de cors atorgada i una idiosincràsia pròpia que fan que qualsevol oient avesat, es faci una fidel composició mental del tipus de música a la qual fem referència únicament escoltant aquestes tres paraules encadenades.  

«Perdedor» (el primer avançament publicat per la banda i al qual van seguir «Dr. Escondido», «Ni en sueños» i «Marcas de guerra», aquest darrer en format de vídeo amb lletra) comença a esclatacor amb el wah-wah d’en Bernat magistralment flanquejat pel ritme sincopat de bateria de l’Antonello. Ambdós preparen el camí a la incontestable veu d’en Manuel que llisca per damunt d’una recargolada línia de guitarra fins a petar amb la intensa tornada. Un breu fragment instrumental de tocs marcials introdueix el solo per a encarar la recta final de la peça amb una darrera estrofa.

Uns inicials i fugaços acords lents, pesants i de matisos llòbrecs cedeixen el testimoni a la guitarra esmolada que comanda «Marcas de guerra», amb una polsant línia acompanyant la lletra que s’alentirà i dotarà els versos principals de transcendència i heroisme.

«Ni en sueños» és el tema que més m’ha agradat de tots cinc. Té un riff que es manté inalterable, un fantàstic pont en el qual la banda redueix la marxa de manera momentània per a trepitjar l’accelerador immediatament i posar la directa cap a una tornada inapel·lable, mentre que l’exuberant solo m’ha fet pensar en els d’en Colibrí de Marea.

.

«Dr. Escondido» ens atrapa amb la figura rítmica d’en Parera i la contundent bateria d’en Pinto, ambdues perfectament entrelligades i casades al mil·límetre, que custodien el cant d’en Cala i només ens donen un respir quan ens assalta el genial pont i l’eloqüent estrofa principal. Unes ben rebudes notes de Hammond exerceixen de perfecte desllorigador entre els dos bons solos, en un tema que desprèn un fort aroma a aquell lisèrgic primer àlbum de Buenas noches Rose.

«Tu propio fantasma» dona carpetada al treball i ho fa amb una línia de guitarra laberíntica que es mou sinuosa entre les frases, però que no ha aconseguit engrillonar-me malgrat les seves maneres hipnòtiques.

Carcinos és una bona carta de presentació, sense grans alts i baixos. Rock dur clàssic, enèrgic i autèntic, on destaquen la càlida i personal veu d’en Manuel Cala, el contundent sumatori del seu baix amb els timbals de l’Antonello Pinto i la remarcable tasca instrumental d’en Bernat Parera. Tot plegat crea una combinació que indefectiblement alegrarà als seguidors d’Alterego i que mereix una escolta atenta per part d’aquells que volen una alenada d’aire fresc. Si encara et manquen arguments per a donar-los una oportunitat, pots comprovar com s’ho fan en directe el proper 21 de setembre a la sala La Movida de Palma, dins del cartell de Rock Night.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel.

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!