Oeste: La ausencia del miedo

10 des., 2020 | Ressenyes

oeste la ausencia del miedo

Oeste: La ausencia de miedo // Data de sortida: 16 Maig 2020 // Segell: Autoedició

La música té aquesta capacitat meravellosa d’acompanyar-te en diferents moments de la nostra vida, de vegades en el camí a la feina, a casa amb els amics, a l’autobús en un trajecte avorridíssim i així podríem seguir amb la llarga llista de situacions en les quals la música es torna imprescindible.

Un d’aquests moments en els quals és vital en el món modern és als videojocs. Ja tenim les molt currades bandes sonores fotent-li força als violins i a les veus èpiques, però sempre arriba el moment en el qual ja l’escoltes tantes, però tantes vegades, que vas a les opcions i decideixes posar la banda sonora en silenci. És llavors quan li donem un altre matís al que fem, posem aquesta banda canyera que ens accelera el pols o una més de fons només per a no sentir-nos sols.

Ara és quan Oeste entra en la meva vida quotidiana. Una fresca nit de tardor mentre recorríem uns camps fent no sé què, li vaig donar a Play al seu disc La ausencia del miedo. El primer que em va cridar l’atenció va ser aquest estil a rock dur de la vella escola, unes guitarres molt ben afinades i una veu que val la pena dir que fa molt que no escoltava d’aquest estil.

Els clics del meu ratolí continuaven sense parar per a fer caminar a la meva elfa de…ulls verds com la mar, blaves en la tempestat…immediatament la Núvia del Kaos es va ficar en les meves venes. Va ser impossible no identificar-me amb la lletra d’aquesta tremenda cançó que passo a la meva llista personal de cançons d’aquest caòtic 2020.

El meu viatge va continuar donant ensopecs, però no per la música, que més que estar de fons va començar a tenir més protagonisme. Amb cada cançó em van anar sorprenent, potser m’afanyi a dir que eren rock dur, ja que en les seves cançons hi ha molt d’altres bandes, d’altres cantants, d’altres sons als que res han d’envejar. Més aviat ho tornen propi, ho reviuen, ho poleixen en alguns casos i, perquè no dir-ho, combinen amb mestratge. Tal és el cas de Destinació Final, tros de “rola” on treuen la polidora com si fos una motoserra en una pel·lícula de terror.

De gairebé cada cançó podria treure arguments vàlids per a posar una vegada i una altra aquest disc. Des de Palma ens han portat una joia que encara (i potser en un futur no gaire llunyà) poden continuar polint amb aquest dur treball que a simple vista es veu que han posat en aquest disc.

No sé ben bé, si dir que ha estat una aposta arriscada o un moviment de fitxa segur. Així de versàtils són els seus temes, les seves lletres, els seus sons; el seu bateria que té una presència espectacular i que, per a ser sincer, m’ha encantat a La ausencia del miedo. Una altra cançó que ha marcat el meu viatge guiat pel ratolí.

Un parell d’hores després, ja amb els ulls cansats i plorosos de la lluentor del monitor, arribo a la meva última parada. Ha estat un viatge llarg, ple d’aventures, morts, viatges d’un costat a un altre a lloms del meu fidel drac. Hem rigut molt aquesta nit amb Ada i David, i tant que sí!

Ja en el llindar de la nostra destinació, com en tot bon videojoc va arribar aquell moment èpic, la cinemàtica esperada per tots. Poso en pausa la música per a parar esment i en acabar m’acomiado amb un somriure als llavis i al meu cap una vegada i una altra les cançons d’Oeste que demà em tornaran a acompanyar en una nova aventura al costat de la meva elfa d’ulls verds com la mar, blaves en la tempestat …

Una ressenya de Daniel Huezo.

 

 

Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel.

Aquí tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram i a Twitter!

daniel huezo

Daniel Huezo

Col·laborador d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú