Oxide: Endless Road // Data de sortida: 31 Octubre 2020 // Segell: Autoedició
Fa 11 anys aterrava a l’aeroport d’Oviedo per iniciar un viatge que portava entre cella i cella des que vaig arribar a Espanya. Astúries es presentava davant meu en aquella ciutat. Vam agafar un 4×4 a recomanació d’un guaje que estava darrere del taulell i ens vam disposar a viatjar al nostre primer destí, un petit poblet que es diu Arenas de Cabrales, on teníem la nostra base d’operacions per a anar visitant diàriament tot el que estigués en el nostre mapa. A més de tenir formatge pestilent però deliciós, disposàvem d’un petit apartament molt acollidor i amb calefacció. Quin viatge!… El que mai em vaig imaginar en aquells dies és que tants anys després aquella regió d’on surt l’aigua per les parets em tornaria a encendre la mirada.
Oxide, un grup d’Oviedo, s’ha ficat al meu cap aquest darrer mes fins al punt de tenir records falsos. Portàvem un CD amb musiqueta per al camí al qual li vam donar moltes voltes i, com és obvi, Oxide no existia, perquè Endless Road és el seu primer disc, però resulta que ara, mentre penso en aquest viatge, una de les cançons que se’m vénen a la ment és Madeleine. És com si sempre que entrava al cafè Santelmo estigués sonant una cançó d’aquest grup. Clar això de dia, ja a boca de nit i un parell de cerveses el soundtrack canvia a Wrong side of the tracks…uf! que sí, quina rola per a posar d’ambient. Sona a quelcom conegut però fresc, renovat, i això és difícil d’aconseguir i a més d’arriscat de fer.
Siguem sincers, no reinventen la formula ni res per l’estil, però saben donar-li el seu toc personal. Fan amb mestratge la seva música i demostren que ser un clàssic no és només una qüestió de temps si no també d’estil. Si em posés a dir tots els grups que se’m vénen a la ment quan els escolto se m’omple la pàgina, però resulta que en 12 cançons (se m’han fet curtes) que té aquest disc estan tots, resumits, comprimits i sens dubte ben representats.
Ja me’ls imagino tocant un directe en un lloc acollidor amb unes quantes taules (coses del distanciament) amb una espelma encesa al mig i diversos cadàvers d’ampolles buides que una noia amb un cinturó de bales no deixa de portar. Em sona a una vetllada extraordinària, traient els encenedors (els mòbils són per a poperos i ja sabem que els poperos no són del grat de Satanàs) mentre sona Alice in Wonderland i pico l’ull a César, el meu vell amic de concerts, en el solo de guitarra.
Iván Fernández és el culpable que David Álvarez, vocalista; Fran Martínez, baix; i Mariano González, bateria (que procedien ja d’altres grups) estiguin ara junts. Bona feina!
Hi ha música que passa per les nostres oïdes desapercebuda com en segon pla i crec que molts dels grups que portava en el meu viatge eren d’aquests ja que han estat reemplaçats amb facilitat per Oxide. En el meu pròxim viatge, sigui on sigui, estaran en la meva llista de reproducció per a donar-me veritables records amb les seves cançons i així, cada vegada que escolti Never Alone, m’entri la nostàlgia. Ara com ara me’n vaig a Astúries a caminar per les seves muntanyes, els seus camps amb cabres i a beure una cervesa al cafè Santelmo a la nit assegut en un Oscuro Rincón.
Una ressenya de Daniel Huezo.
Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel.
Aquí tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom.
Daniel Huezo
Col·laborador d'El Rock-Òdrom
0 Comentaris