PÈRFID La Fita + Alta | Sortida: Juny i Novembre de 2025 | Autoedició
Hom diu que en aquest món boig ja no queda cap assumpte del qual no s’hagi fet porno. Probablement, el mateix es pot dir de la música. Tanmateix, fins i tot dins del metall en català hi podeu trobar exotismes ben curiosos – déu n’hi do -. Pèrfid, el projecte personal del baixista Jordi Balagué i Linares de la banda de metalcore eclèctic Noisedrome (massa eclèctic per aparèixer a Metal Archives), encaixa precisament en aquesta categoria. Les portades, amb paisatges rurals innocents, us poden fer pensar en country o indie folk… però no: Pèrfid és un crust contundent amb totes les notes típiques -com ara grindcore i death metal- i està dedicat íntegrament a córrer.
Aparegut el 2025, Pèrfid va publicar aquest mateix any dos EPs curtets, amb una durada total de poc menys de 16 minuts. Tot i que no és habitual ressenyar dos discos de cop, crec que aquí té sentit parlar d’ambdós plegats. Conceptualment formen un tot, i això ja es veu pel títol: La Fita + Alta = La Fita Alta, el nom d’un cim prop de Mollerussa, de només 290 metres d’alçada. A l’entrevista d’en Marc Milà per a El Rock-Òdrom, en Jordi explica que aquest cim -ni tan sols el més alt del Pla d’Urgell- és força conegut entre els corredors de la zona.
En la meva etapa precatalana, no m’interessava gaire el crust: per què escoltar crust si ja tens grindcore? Però resulta que aquest gènere és un tros tan gros del metall català que no es pot ignorar. El format de peces curtes i rabioses és ideal per fer una destrossa en tota regla de la política, la cultura i l’ordre social – a Catalunya, amb totes les seves contradiccions, això ve molt a tomb.
I mentre Tempestat i Dentellada, Oppenheimer Terror i Sota Terra ho peten a les sales i encenen el foc dins dels cors més rebels, apareix Pèrfid amb el seu “metall de pota forta”. Broma o de debò? santa senzillesa o genialitat? Doncs bé, l’art ha de ser un enigma, i ens toca desxifrar-lo.
El primer que sentim (i l’últim, tenint en compte la durada dels discos) és crust de tota la vida, ben tocat i ben enregistrat. Com va dir un amic meu en una borratxera, el millor elogi per a una cervesa és “normal”, perquè vol dir que reps exactament el que esperaves. En aquest sentit, la música de Pèrfid és ben normal.
Amb això podríem acabar, si no fos per unes quantes col·laboracions que de tant en tant afegeixen un punt de brillantor al torrent ràpid. Així, a “De Bellcaire a la Sentiu” hi sentim el saxo de Pau Domingo Balagué i la trompeta de Joan Soler (més en la línia de la Pegatina que no pas de Miles Davis); a “Vall de Cardós”, el violoncel de l’Àngela Clotet (tot i que a mi em va recordar més un orgue Hammond); i, a la cançó final, “El gos de Cassibrós”, un solo de guitarra en clau de death metal floridià a càrrec d’en Gerard Porqueres, d’Ósserp.
Però l’aportació més grossa és la d’en Jordi Farnés, de Neguit, responsable de totes les parts de bateria. En comparació amb l’EP “Ferides”, a Pèrfid toca d’una manera més constant i més punk, cosa que fa l’efecte d’un avanç sense aturar-se, sempre endavant, seguint el recorregut. Aquesta bateria més “amable”, juntament amb uns riffs de guitarra ben clars, em fan pensar que és, abans que res, crust, encara que, si hi pareu l’orella, també s’hi pot endevinar grindcore.
Ambdós discos els va enregistrar l’omnipresent Gerard Porqueres al seu Heartwork Recording Studio, el març i el setembre, respectivament. La diferència de producció es nota una mica (per a exemple, a “La Fita” els mitjos sobresurten més que a “Alta”), però, si s’escolta tot en ordre aleatori, sona com si fos un sol disc.
Per molt bona que sigui la música, la gràcia més gran de Pèrfid són les lletres que valen la pena de llegir-les. Aquí es nota una certa connexió amb el senzill de Noisedrome “Bolets”: el grup -que fins aleshores cantava sobre la vida, la mort i altres coses serioses- de sobte va treure un grotesc vertiginós sobre una sortida a buscar bolets. Potser va ser just en aquell moment que la necessitat d’un projecte paral·lel es va fer evident, i no només per les ganes de fer música més canyera, sinó també per experimentar amb les lletres.
En l’escriptura també hi ha col·laboracions: Pep Bobal va escriure “De Bellcaire a la Sentiu” i “Un ésser que corre i brama”, i Diego Carretero, “Només serà un minut”. Tot i que els autors són diferents, tot està fet amb un estil únic: el protagonista líric de Pèrfid corre… i no fa res més (cosa que permet classificar les lletres com a literatura modernista).
Els noms de muntanyes, rius i pobles surten com d’una metralladora: en menys de 16 minuts s’hi esmenten més de 30 topònims! Si els situem en un mapa, hi veurem dues regions ben marcades on té lloc l’acció: la plana dels voltants de Mollerussa i les muntanyes de l’Alt Pirineu.
A través del córrer, d’una manera sorprenent, s’hi desplega tot un munt de coses:
– la motivació del corredor (“em recorda que soc viu, corriol etern”, “no és pas tan dur, si penso en tu”)
– els complements per córrer (“calça curta i samarreta, un glop d’aigua i vaig tirant”, “doom death grind a les orelles”, “osca efímera a les Merrell”, “somriure sabor Enantyum”)
– la vida a la Catalunya rural (“tractors, furgonetes, cossetxadores, quads, padrins en bici, a peu uns negres cepats”, “per sales fosques i garatges, per tallers fa anys tancats, per locals de joves díscols, per corrals abandonats”)
I, és clar, els temes típics del crust:
– el capitalisme (“tots cap al tros, tots a pencar, uns més que altres, són les lleis del mercat”, “sou façana i prou, ens veneu buidor, sabeu que feu mal, sou el capital”)
– el postureig i el consumisme (“sou de lo pitjor buscant seguidors, colla de farsants, mancats de talent”, “les hores d’Instagram eren hores d’entrenar”)
Però la cirereta del pastís és “El gos de Cassibrós”, una cançó sobre el “terror dels corredors” amb un “musell hidràulic que fa palanca”. Si tingués millor memòria, me la sabria de cor aquesta lletra, que en nivell de grotesc i d’hipèrboles no queda enrere de “Bolets”.
“El gos de Cassibrós va mossegar la nostra gossa Lia”, diu el comunicat amb motiu de la sortida del senzill homònim. “Era una gossa i no un gos, però això no ho vam saber fins dos anys més tard, quan vam conèixer la propietària i ens ho va explicar.”
Per cert, no és l’únic cas en què apareix una gossa al metall nostrat/vostrat el 2025: Abyss Cult va publicar la maqueta “L’ànima del llop immortal”, dedicada a una gossa.
Pèrfid és un projecte molt sòlid, que no s’esvaeix ni tan sols al costat dels assoliments històrics, les fites altes i les bogeries que han sacsejat l’escena catalana el 2025. Escolteu-lo: no trigareu gaire. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris