Pyrenean Warriors VIII | 14 de setembre del 2024 | Torrelles (Pirineus Orientals)

Aquí totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Poc abans de les nou del matí de dissabte, en Ramon em passava a recollir per casa amb la furgo i apa, cap al Pyrenean Warriors en un viatge amè tot xerrant de música i política, escoltant alguna de les bandes presents al festival i sense anticipar cap de les aventures que ens regalaria el nostre vehicle durant el trajecte de tornada a Barcelona.

El trajecte no és gaire llarg i a l’indret del festival s’hi pot arribar en menys de tres hores si no hi ha sorpreses i saps trobar l’emplaçament. Torrelles és una turística vila costanera molt a prop de Perpinyà, amb urbanitzacions i càmpings per tot arreu.

A mig camí ens vam aturar en una benzinera a pixar i fer un cafè. De tornada al pàrquing vaig veure una taca d’aigua que regalimava per sota del cotxe:

– I aquesta aigua, Ramon?
– No és nostra. Vaig portar la furgo al mecànic fa poc per fer-li una posada a punt. Deu ser qualsevol altra cosa.

Vam reprendre la marxa sense donar-hi més voltes i a bon ritme fins passar la frontera i endinsar-nos a la Catalunya francesa. Poc després, embús. Un accident? No pas, un peatge! Vam perdre força temps i ja no teníem del tot clar si arribaríem al festival abans de l’una, hora d’inici de les actuacions musicals.

Malauradament, un cop ja vam ser a Torrelles ens vam perdre. Desconeixíem la ubicació exacta de l’esdeveniment i al poble no hi havia cap cartell indicatiu. Vam preguntar a una dona que ens va atendre amb molta amabilitat i ens va enviar en direcció contrària, cap a una zona on hi havia càmpings i un altre festival… de jazz. Per sort, mentre voltàvem, ens vam trobar un parell de “jebis” als quals vam preguntar. Ens van indicar, vam donar les gràcies, vam marxar i ens vam tornar a perdre! Uns màquines. La sort va fer que ens tornéssim a trobar la parella que, per si de cas, aquesta vegada ens van escriure al navegador l’adreça exacta de l’esdeveniment. En agraïment, els vam portar en el cotxe fins al seu càmping (en anava de pas) i vam dirigir-nos, ja sí, al festival.

Un cop aparcats en un descampat envoltat de canyís, xino-xano cap a l’entrada, polsera i cap a dins.

L’espai és acollidor. L’escenari al fons. A l’esquerra la zona de marxandatge i de cerveses. Al centre taules i bancs per menjar o veure les actuacions relaxadament. A la dreta els pixaderus i una font d’aigua. A més hi havia dues paradetes de menjar ràpid.

Quan vam entrar ja estaven tocant Dunwich Ritual, i entre que ens fèiem a l’espai, comença a saludar a coneguts, fes la cua per comprar les fitxes de la cervesa i el got del festival i després una nova cua per canviar les fitxes per la primera cervesa (entenc que a l’organització li deu anar bé per gestionar millor el control dels diners però per a mi és un pal aquesta doble cua), amb prou feines vaig poder veure res de l’actuació inaugural, però sí de Meurtrières, banda que tenia moltes ganes de veure i de la qual em vaig poder comprar el seu LP.

Us deia abans que en aquest Pyrenean Warriors vaig saludar gent. Vaig tenir l’ocasió de retrobar-me amb un gran amic que feia anys que no veia, en Quico, i també a força gent de l’entorn de Metalcova i bandes barcelonines, així com en Pedro Ocete o companys radiofònics com en Sergi (El octavo día – Ràdio Cornellà) i en Pep Thrash (Metal Vòrtex – Ràdio d’Espí) i encara més gent. Es nota que Barcelona no quedava gaire lluny!

El festival avançava mentre vèiem passar helicòpters carregats d’aigua cap a l’incendi que prop d’allà, a la Jonquera, cremava atiat per una forta tramuntana que no va deixar de bufar durant tot el dia (i la nit) i que em va deixar uns llavis que, sempre molls de cervesa, l’endemà semblàven una estora de bany rebregada.

En companyia del vent més heavy i de bona gent, vaig veure els concerts d’Animalize (el seu darrer àlbum és genial, llàstima que es va exhaurir) que van oferir una gran actuació i de Phantom Spell.

El fet de que només hi hagi un escenari obliga (o permet) que hi hagi una mitja hora entre bandes. Temps adient per reomplir el got, pixar, menjar o anar cap a l’aparcament a beure unes cerveses en llauna que havíem dut expressament per l’ocasió mentre al cotxe hi sonava heavy metal a tot drap.

M’han agradat d’aquest festival vàries coses: No és massiu (sóc molt dolent en això però no crec que fóssim més de 500 persones), té molt bon ambient, totes les bandes van gaudir d’un so excel·lent, els preus del menjar i el beure són raonables i és relativament a prop de Barcelona.
Així, la tarda i la nit van anar arribant i van succeir-se les actuacions de Tyrann, Blaze, Satan (què bons que són, quina classe!), Demon (en substitució de Fifth Angel) i Warlord (en una formació que gairebé res té a veure amb l’original).

Quan el darrer acord dels Warlord es va perdre endut per la tramuntana de Torrelles i la vuitena edició del Pyrenean Warriors arribava a la seva fi, tocava plegar veles i anar cap als cotxes.

Molts arrencaven motors per tornar a casa seva o anar als càmpings, mentre d’altres faríem nit dins dels vehicles per descansar unes hores.

Abans, uns minuts per fer balanç del festival i acomiadar-nos fins la propera.

Recordeu que a l’inici d’aquesta crònica us he dit que el viatge de tornada seria tota una aventura? Recordeu allò de l’aigua que regalimava pels baixos del cotxe?

Al voltant de les set del matí el sol treia el cap i ens posàvem en marxa per tornar a Barcelona. Jo de copilot (no tinc carnet) i en Ramon al volant. Menys de deu minuts després d’iniciar la marxa, mentre jo festejava de nou amb la son, de sobte: BRRROOOOOMMMM!!!

Un soroll ben fort i el cotxe aturat sense remei. Efectivament, l’aigua que vam veure sota el cotxe durant el viatge d’anada, al descans a l’estació de servei, era nostra. El motor, sense aigua, s’havia escalfat fins dir prou. Encara sort que no ens va deixar tirats el dissabte i vam poder arribar a festival.

Aturats a un rotonda qualsevol tot just deu minuts després de partir, vam provar de trucar a l’assegurança. Sigui perquè estàvem en territori francès o pel que fos, cap dels números va funcionar. Una veu femenina en francès ens donava a entendre que rian de rian… i ens quedava menys d’un 10% de bateria en els respectius mòbils.

Aleshores vam veure un senyal que indicava que a pocs metres hi havia un cementiri… i potser una font d’aigua. Aprofitant els gots de mig litre de festival més alguna ampolla d’aigua perduda pel terra del cotxe, en Ramon es va apropar a allà on els morts descansen mentre jo “vigilava”.

A aquelles hores del diumenge, pocs cotxes passaven per aquella rotonda. Però un bon senyor es va aturar i, com que parlava una mica de castellà i va entendre el que ens passava, ens va regalar un parell d’ampolles plenes d’aigua que duia al cotxe.

Així doncs, vam omplir com vam poder el dipòsit d’aigua del cotxe (mentre vèiem com a la mateixa vegada queien gotes per la part de sota del vehicle) i a no més de 80 per no reescalfar gaire el motor i aturant-nos quan la temperatura avisava per reomplir de nou, vam aconseguir arribar a Barcelona en un viatge de tornada que es va allargar més del previst.

No em penso perdre el Pyrenean Warriors de l’any que ve! Ens veiem allà?

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent entrevistes, ressenyes, cròniques o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!