Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 29 Novembre 2016 // Segell: Maldito Records

A algú a qui se li publiquen les ressenyes que escriu sobre discos, bé sigui perquè es dedica a això professionalment, bé perquè és una afició més, se li pressuposa que “sap” de música i que “sap” del que escriu. Aquesta presumpció és lògica i crec també que, en certa manera, ha de ser mínimament exigible.

Ara bé, de tant en tant pot succeir que, per alguna raó, aquest disc a analitzar, escodrinyar i disseccionar per a després escriure una ressenya, se t’escapi i tinguis la sensació que no aconsegueixes enxampar-lo sense saber molt bé el per què.

D’acord? Val, perquè ara toca dir que això és el que li ha passat a qui escriu aquestes línies amb aquest disc de Reditio. Mira que li he donat voltes, l’he escoltat del dret i del revés, de fons o llegint el llibret, amb auriculars o des de la dutxa… però no hi ha hagut manera. El recurs fàcil seria dir que el disc no m’ha agradat o que, directament, m’ha semblat dolent. Però no faré cap de les dues coses, sobretot la segona. Si alguna cosa tinc molt clar és el respecte que sempre em mereixen aquells que dediquen el seu temps a crear art (sens dubte amb la millor de les intencions) i, per a l’autor, la seva obra és com un fill al qual desitja el millor dels tractes. Després el públic és sobirà i té tot el dret del món a apreciar, gaudir i valorar (o tot el contari) aquesta obra, la qual cosa en aquest cas concret és el segon disc dels Reditio titulat “La virtud del pecado”.

Una cosa fonamental per a poder gaudir d’una obra d’art o, almenys, poder parlar d’ella amb propietat, és comprendre-la. Resulta molt més difícil gaudir del Surrealisme de Miró o el Modernisme de Gaudí si no es comprenen aquests estils artístics.

Sol caure’s més sovint en el rebuig d’allò que no s’entén (sigui pintura, música, política o literatura) que quan tenim la capacitat de empatizar amb aquest estímul que ens entra per algun dels 5 sentits. A mi no m’agrada el Surrealisme de Miró o Tàpies però això no significa que el seu art no sigui bo; de fet, tots dos artistes són reconeguts pels entesos en aquest corrent de la pintura abstracta com dues dels millors pintors de tots els temps. M’agradaria ser capaç d’apreciar aquest estil pictòric, però sóc completament incapaç.

No sé si Reditio tenen el talent que en el seu camp van tenir Miró, Tàpies o Gaudí; no sé si arribaran a tenir el seu mateix reconeixement mundial, i no ho sé (ni tan sols l’intueixo) perquè no sóc capaç de comprendre la seva música com tal vegada deuria. Demano disculpes per això. Quan rebo un disc a ressenyar en el que em reconec com entès o almenys no estrany admeto que em sento amb més capacitat d’escoltar el CD amb elements de judici objectiu, determinar si m’agrada o no i, sobretot, explicar per què opino una cosa o l’altra.

Quan van aparèixer els Beatles o els Rolling Stones, dos dels grups més influents de la història de la música en el segle XX i reconeguts mundialment pel seu talent i capacitat, no van ser pocs els “crítics” del moment que els van posar a caure d’un ruc (sobretot als primers), afirmant rotundament que el seu talent era nul, el seu música “soroll” i la seva, en aquells dies naixent, popularitat un suflé que es desinflaria en qualsevol moment.

Futuròlegs!! Jo no tinc cap màster en futurologia, encara que de vegades sí una mica d’intuïció. No la tinc en el cas de Reditio però (i no digueu que no) carai si no seria divertit que en 20 o 30 anys de trajectòria, els Reditio fossin reconeguts com una de les bandes més grans i influents del primer quart de segle XXI i algú es recordés d’aquesta pobra ressenya escrita per un tipus com jo. Seria per a pixar-s’hi de riure i recordar-li allò que va escriure un mes de febrer de 2017 sobre aquell “La virtud del pecado” dels Reditio. Ei, doncs sabeu què? Que no m’importaria gens en absolut, m’ajudaria a convèncer-me encara més que el talent pot estar en qualsevol part, que no hi ha més cec que qui no vol veure i que, afortunadament, encara em queda molt per aprendre.

Jo aquesta vegada no he sabut veure el que potser (o potser no) hi ha en aquest disc però, com que sempre penso en els qui m’envien la seva obra perquè en doni el meu punt de vista, gràcies. Amb el temps li (em) donaré una altra oportunitat a aquest disc, potser aleshores sí que sigui capaç de submergir-me entre les seves notes i apreciar-lo bé. Espero. Temps al temps.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!