REZET: Rezet | Sortida: 30 agost de 2024 | Segell: Violent Creek Records

Ressenya publicada originalment en castellà a RRWZ

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Si el cuir ha estat des de sempre una de les principals indústries de la ciutat de Schleswig, no és d’estranyar que tard o d’hora aquesta localitat donés a llum… una banda de nissaga metàl·lica! Partint d’aquesta premissa, l’any 2004, de la mà del cantant i guitarrista Ricky Wagner, Rezet van començar un camí que ja suma un bon grapat de maquetes, cinc elapés (“Have Gun, Will Travel”, “Civic Nightmares”, “Reality Is A Lie”, “Deal With It!” i “Truth In Between”) i tres epés (“Toxic Avenger”, “You Asked For It” i “New World Murder”), el darrer dels quals, datat de fa tres anys, s’erigia fins ara en la seva última referència discogràfica.

Com en qualsevol llarg viatge, els amargs comiats i les entusiastes incorporacions han estat a l’ordre del dia, i són actualment el bateria Bastian Santen, el baixista Lorenz Kandolf i el guitarrista búlgar Nikolay Atanasov (ex-Agent Steel) els qui, juntament amb l’esmentat Wagner, conformen el batallador quartet teutó.

El plàstic publicat a finals del mes d’agost passat, ha estat novament produït per n’Eike Freese (qui ha treballat amb bandes com Deep Purple, Apocalyptica, Heaven Shall Burn o Gamma Ray) als Chameleon Studios d’Hamburg, mentre que la distòpica imatge de la portada ha sortit del llapis d’en Pär Olofsson (Exodus, Traitor, Aborted, etc.).

Com es pot despendre de qualsevol títol homònim com el d’aquest sisè treball, Rezet es disposen a afrontar un moment crucial després de vint anys de carrera, i per aquesta raó publiquen un disc sense artificis a través del qual busquen consolidar i reafirmar el seu segell, i ho fan unint els elements més granats de la seva discografia, aquells que transiten per les contrades del thrash metal més seminal i clàssic de les bandes nord-americanes (tant les de la zona de la badia com les de la ciutat dels gratacels) de finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat, sense que això els impedeixi fer alguna picada d’ullet a una mirada més ample de l’estil, si se’m permet l’oportú joc de paraules.

Opus 1984.2 és la breu introducció amb piano, dramàtica, invariable i hipnòtica, que serveix de preàmbul a Time To Die, la peça més ràpida i virulenta de totes les que escoltarem i que serveix com a immillorable carta de presentació de l’àlbum. Una bateria que funciona com una autèntica piconadora dona pas a uns versos de ritme sincopat que ens acompanyarà fins a l’accessible i implacable tornada al final de la qual irrompen les cordes d’en Nikolay Atanasov. Una generosa combinació entre Anthrax i Nuclear Assault.

Unholy Grail arrenca amb un gran riff i un deix a la veu d’en Wagner que ens pot recordar a la d’en Dave Mustaine, però que s’esfuma tan bon punt el cantant encara la fantàstica estrofa principal, inusualment melòdica en un disc d’aquestes característiques. La peça va aparèixer com a primer avançament del treball i sense cap mena de dubte pot captar l’atenció d’un sector de públic tradicionalment allunyat del thrash més clàssic. Excel·lent solo, per cert.

Duck & Cover és pesada i densa, amb una cadència palpitant i un motiu musical perenne. Un tema on el meritori treball d’en Nikolay destaca novament.

Burning Prophets és bastant anodina i té poc suc. Més enllà del seu ritme entretallat i el títol repetit fins a l’extenuació, és l’apocalíptica bateria d’en Bastian Santen la protagonista absoluta.

Unes notes arpegiades introdueixen a Together Apart, una power ballad que compleix fil per randa amb els cànons establerts: intensitat in crescendo amb el punt àlgid coronat per la tornada i un sentit solo amb harmonia final cent per cent Metallica. Una peça que ronda un camí inhòspit per a la formació i segurament sorprenent pels seus seguidors.

El riff veloç i el ritme sincopat de Prisoner Of Fate no aporten res nou a primer cop d’ull, però tot pren una nova dimensió quan arriba la devastadora secció instrumental prèvia al solo, amb en Lorenz Kandolf polsant impunement les eixordadores cordes del seu baix.

Killing Spree és una autèntica salvatjada per obra i gràcia d’un riff monstruosament brutal i uns descarnats cors castrenses. Una pista amb la qual els alemanys recuperen el rumb que semblaven haver perdut amb les darreres cançons.

Uns cors eclesiàstics i un fosc arpegi marquen els primers compassos d’Atmosfear, un tema on una despullada línia de baix acompanya la mitja veu d’en Ricky que posteriorment arrenca enrabiada, una jugada habitual en les interpretacions vocals d’en Mustaine, la qual cosa no fa més que confirmar que Megadeth és una de les principals influències dels germans.

True As Lies és un tall feroç, d’aire rocker i de fàcil digestió que compta amb la participació en la guitarra d’en “Lips” Kudlow dels canadencs desventurats Anvil.

World War Z, res a veure amb el títol de la novel·la d’en Max Brooks, soscava en el vessant de l’escola novaiorquesa, mentre que Into The Abyss és instrumentalment variada -no en va és un dels temes més extensos del disc- amb llargs desenvolupaments i diversos canvis de ritme que ens deixen un bon regust.

“Rezet” és un disc que sona sòlid, directe, agressiu i que en determinades cançons procura anar més enllà dels paràmetres del thrash metal. El quartet tudesc és una de les moltes bandes honestes que es mantenen a la rereguarda abastint d’acer la maquinària del metall. Ells són els primers que tenen ben clar d’allà on venen i cap a on van i no pretenen enganyar ningú amb la seva proposta musical. Escolta’ls!

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram , Tiktok i BlueSky