SOLILOQUE I l’enyorança d’una brisa extinta… | Sortida: 10 Novembre 2024 | Segell: Autoedició
Una Ressenya d’Oleh Dovhal
“I l’enyorança d’una brisa extinta…”, el segon LP del one-man project Soliloque, és un dels discos del 2024 que no ha rebut l’atenció que mereixeria. Com a treball de black metal, aquest àlbum ho té tot perquè no m’agradi: és lent (pel meu gust), gens agressiu (fins i tot diria innocent) i abunda en melodies majors, com sovint succeeix en el black metal modern. Tanmateix, durant les darreres setmanes, l’he escoltat un munt de vegades, i amb una bona raó.
Fa deu anys, per pura curiositat, vaig comprar un manual de disseny. El capítol que més em va impressionar es deia “Beneficis de les limitacions”. S’hi explicava que com més requisits i limitacions tingui un dissenyador, més enginy ha d’utilitzar i més sorprenent i interessant surt el resultat. Aquesta idea, que aleshores em va semblar original, va resultar antiga i trillada (tot i que no menys beneficiosa per això). En particular, aquest enfocament va ser seguit pel grup literari Oulipo, esmentat en la descripció de “I l’enyorança d’una brisa extinta” a Bandcamp i conegut pels seus experiments amb l’escriptura restringida, com el rebuig de paraules amb una lletra determinada. Pel que sembla, en Victor, el creador del projecte Soliloque, també va decidir jugar a aquest joc, posant-se certes limitacions i superant-les amb gran habilitat.
El disc consta de sis composicions: cinc temes de post-black metal (o fins i tot blackgaze, que es podria argumentar) i un outro acústic. Totes les peces es mantenen al mateix ritme entre 92 i 94 BPM, que correspon aproximadament a la velocitat de caminar. No sé si aquest àlbum es va pensar com un fons musical per passejar, però he fet uns tombs per Reus escoltant “I l’enyorança d’una brisa extinta”, i ha estat força calmant. L’experiment és força atrevit, ja que, sense canviar el tempo, no és gens fàcil fer les cançons prou variades perquè l’oient no comenci a badallar ja després de la segona, especialment si està acostumat a un black metal més ràpid i agressiu. Aquí podem constatar amb satisfacció que l’autor tenia prou imaginació i habilitats musicals per resoldre aquesta tasca.
L’àlbum es limita no només en el tempo, sinó també en els títols i el contingut de les peces. Quant als títols, tots estan compostos segons la fórmula “substantiu i substantiu”, on el primer comença amb la ce (que correspon a l’expressió regular “^C[a-zà-ú·]+ i [a-zà-ú·]+$”).
Com en el primer àlbum, “A Lone Woman at the Window”, a “I l’enyorança d’una brisa extinta” totes les cançons són capítols d’una història. Aquesta vegada, es tracta de l’arquetip literari més antic: el viatger que, vivint diferents aventures, es transforma interiorment. La idea de viatge també es subratlla amb la portada amb una maqueta d’un vaixell en una església basca. D’altra banda, ens trobem amb el motiu de la mòmia ressuscitada, popular en la fantasia. La moral de tota aquesta història ja és coneguda per la humanitat des que el món és món: “vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va”.
Amb melodies suaus i una atmosfera nostàlgica, Soliloque sembla influenciat pel shoegaze i el dream pop, fet que permet classificar-lo com a blackgaze. Suposo que aquest disc barrufaria més als fans de My Bloody Valentine que als de Darkthrone (però si us agraden ambdós, millor per a vosaltres). Tanmateix, la presència d’intervals dissonants impedeix que la música es converteixi en una substància dolça com Alcest o Amesoeurs.
En Víctor descriu el seu projecte com a “blackanrol modernista barceloní”. A dir la veritat, “roll” és l’últim que pensaria amb tal música (si no tenim en compte algunes composicions més ràpides dels treballs anteriors). Però l’observació sobre “modernista” és realment interessant. Si jo fos responsable de la promoció de Soliloque, escriuria quelcom així: “l’aplicació de l’atonalitat, la dissonància i l’asimetria, en combinació amb un ritme monòton, provoca una sensació de tensió i angoixa enmig de l’alienació i urbanització, cosa que permet definir l’àlbum com un veritable renaixement del modernisme en el black metal”. Aquí ve al cap una comparació amb un altre grup avantguardista de black metal, els novaiorquesos Imperial Triumphant, que defineixen la seva música com a “art déco” (en la mateixa mesura que el modernisme va influir en l’aspecte de Barcelona, l’art déco va marcar Nova York). Cal destacar que la música de Soliloque és força melòdica i no tan dissonant com la d’Imperial Triumphant, Thantifaxath o Dodecahedron, però, tot i això, la definició de “modernista” em sembla ben justificada en relació a “I l’enyorança d’una brisa extinta”.
Així doncs, tenim un altre exemple de metall extrem experimental en català. No diria que és música per a cada dia (tot i que tants caps, tants barrets), però serà interessant seguir l’evolució d’aquest projecte i veure quines altres sorpreses ens pot oferir. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris