Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 13 Gener 2017 // Segell: Autoeditat

Recordo quan un amic em va explicar que una noia amb la que sortia va decidir posar-se a dieta. Segons sembla, ella havia guanyat un parell de quilos que volia perdre costés el que costés, però des del punt de vista del meu amic, no li feia cap falta. És més, a ell li agradava més així perquè creia que aquest lleuger augment de pes sentava estupendament a la seva alta i estilitzada figura. Vaja, que estava millor que mai.

Encara que la seva opinió podia ser tinguda en compte, per descomptat qui manava sobre el seu cos era ella (com ha de ser) i va decidir iniciar la dieta amb l’objectiu de perdre algun quilo i “agradar-se més”. Així ho va fer.

Aquesta anotació personal em ve estupendament per a explicar en aquesta ressenya què m’ha semblat aquests “Limbo” dels Takun. Jo puc tenir els meus gustos personals sobre quin tractament afavoreix més a les cançons, però sobre Takun, mana Takun. Ja hi vaig.

Quan se’m va oferir la possibilitat de ressenyar el disc, vaig buscar a Youtube algun tema per a tenir referències prèvies sobre el que m’anava a trobar en el CD. Recordo que li vaig dir al webmaster alguna cosa així com “molt popies per a mi, però envia’m-el”. Com sabeu els que em llegiu, a aquest heavy li agrada descobrir discos que, per inèrcia o desconeixement, mai m’hauria comprat a una botiga de la ciutat o internet. Això permet que puguin arribar a les meves mans “sorpreses” que unes vegades resulten més interessants que d’altres.

En el cas de Takun, la sorpresa ha estat a arribar a la conclusió (per pura intuïció) que els qui han parit aquests “Limbo” tenen una ànima força més rockera i canyera que la que han volgut reflectir en aquest disc. Casualitat o no, el disc es titula “Limbo”, una de les accepcions de la qual és la d’estar a la vora, entre una cosa i una altra, un límit, una frontera entre dos conceptes. Potser els tres membres de Takun siguin aquest llimb que es situa entre el Rock i el Pop. Què tal si vaig a l’embolic i miro d’explicar-me?

Començaré per la presentació del CD. S’agraeix rebre material curat. Magnífic i cuidat format digipak amb suggeridora portada i disseny del conjunt a càrrec d’Álvaro Avis i Alejandro Martínez. El dibuix que il·lustra el disc em va recordar (no sé exactament per què) a aquell videoclip dels Red Hot Chili Peepers que simula un videojoc, el recordeu? Aquí veiem als tres Takun (Nando, Dennis i Davizio) saltant cap a un suggerit llimb que s’inicia després d’introduir el CD i donar-li al play.

El primer que s’intueix escoltant la senzilla i eficaç intro instrumental és que aquest disc sonarà molt bé i, des del meu criteri d’orella, així es confirma a mesura que se succeeixen les cançons. Fa un moment he esmentat als Red Hot i, ves per on, en arrencar “Vive”, amb aquesta estructura del tema, aquests tornen a assaltar la meva ment (no serà l’única vegada). “Limbo” no és un disc de funk; tampoc de hard rock, molt menys de heavy i tampoc de progressiu. Limbo és un disc pop. Enriquit, trufado, ple de detalls que recorden als estils esmentats però pop al cap i a la fi. A això em referia a l’inici de la ressenya amb això dels llimbs amb els quals he intuït que juguen (o que s’hi troben) els tres Takun: Són més rockers del que es reflecteix (i probablement així ho volien) en el disc.

Si la decisió és encertada o no, això el públic ho decidirà sobiranament, encara que el més important és que els agradi a ells, que per alguna cosa són els seus creadors.

“Mar de asfalto”, que és la que segueix, o sobretot la instrumental “Fases” són dues de les cançons que amb una producció diferent haurien pogut entrar perfectament en un disc (un bon disc) de rock dur. No deixa de ser sorprenent com el tractament que dels instruments es faci durant el procés d’enregistrament pot arribar a determinar fins a aquest punt el resultat final, arribant fins i tot a fer que l’estil d’una mateixa cançó es converteixi en alguna cosa pop, rock, o heavy. Un brutal exemple d’això té lloc en el setè talli, “Buscándote”, que té una estructura, una cadència, que amb una producció més heavy, des del punt de vista de qui això escriu hauria donat lloc a alguna cosa que podríem assimilar a una espècie de “Heaven and Hell” dels Black Sabbath. Una de les raons principals per les quals aquesta circumstància no es dóna ni en aquest tema, ni en els anteriorment esmentats ni en el disc en el seu conjunt és, a més de la suau distorsió de les rítmiques, sens dubte, la manera de cantar de Davizio.

Ell canta pop. I, ei, que em sembla fantàstic, només faltaria, com si vol cantar en qualsevol altre estil musical, i si a més ho fa bé (com és el cas), doncs endavant.

El que passa és que això, sense ser bo ni dolent necessàriament, influeix molt determinantment en el camí estilístic que prendrà una cançó. El pop predominant de “Limbo” es fa patent en temes com a “Lujuria digital”, que és, precisament, el tema del qual han fet un videoclip com a carta de presentació i que ens dóna una idea, per tant, de cap a quina mena de públic està orientat Takun, molt més pròxim al que gaudeix del pop més que l’eminentment rocker.

Quin dels dos estils és millor? A mi m’agrada més el rock, sens dubte, però això no ho converteix en “millor”. Un estil o corrent artístic no és millor que un altre per se, si no que cadascun té els seus seguidors. Com a rocker (i aficionat del seu corrent dur) hauria preferit uns Takun molt més potents, amb les mateixes cançons fins i tot, però molt més canyers. Ho hauria gaudit bastant, bastant més. Perquè els paios són bons, cal dir-ho, el que fan ho fan bé, amb gust i amb qualitat.

Si Takun volen orientar-se a una mena de públic diferent al que sol navegar per webs com El Rock-Òdrom o The Sentinel, estan en el seu perfecte dret i espero que obtinguin just reconeixement. Ara bé, egoistament jo els demano que, de cara al segon, es deixin anar el pèl, li fiquin canya a la cosa i treguin al Barón Rojo que porten dins. Sort!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!