Templario: 9 Verdades

24 jul., 2020 | Ressenyes

templario 9 verdades

Templario: 9 Verdades // Data de sortida: Juliol 2019 // Segell: Autoedició

Segons la definició que un diccionari de referència ens dóna del mot “Lliure”, aquest és un adjectiu la definició del qual diu: Que no està subjecte al domini d’altri, a un poder extern, a una autoritat arbitrària. Que té la facultat d’obrar com vulgui, de triar per si mateix. No constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa, etc.

Podríem potser qualificar al grup de Castelló amb aquest adjectiu? Des del meu punt de vista, sí. I a més sense cap mena de matís. Per què? Doncs senzillament perquè els Templario ja fa uns quants discos que gaudeixen d’una llibertat que els permet fer el que volen, quan volen i com volen, sense deure’s a ningú més que a ells mateixos.

Templario és un grup que va estrenar la seva llibertat amb aquell ja llunyà A hierro de desembre de 2007. Aquell, el vuitè disc de la seva àmplia trajectòria, va ser el primer que van treure sense el suport (o el llast) d’una discogràfica. Aquella llibertat guanyada o sobrevinguda gairebé quatre anys després de la seva darrera referència a l’aixopluc (o sota la llosa) del segell Red Dragon Records, El beso de Judas, va donar pas a una evolució estilística cap a sonoritats molt més extremes, cada cop més allunyades del Heavy Metal amb el que jo els vaig conèixer en el seu moment i, més que res, cap a unes lletres dures i directíssimes que disparen contra tot el que la seva llibertat els permet.

Jo he de dir-vos, estimats lectors, que malgrat Templario és un més dels tantíssims grups que probablement tenen menys reconeixement del que mereixen i que han patit pèssimes experiències en els diversos segells amb els qui han treballat (segons expliquen a la bio del seu web), jo els vaig poder conèixer cap a 2002 gràcies a la visibilitat que els hi donava formar part del catàleg de Zero Records. En aquell temps feien Heavy Metal molt canyero i recordo que em van agradar. De fet, em van agradar i interessar prou com per a que, avui dia, formi part de la meva fonoteca personal tota la seva discografia excepte els seus dos primers treballs: Sequías (1996) i l’homònim Templario (2000). De fet, si algú em demanés un petit llistat amb grups valencians que m’agradin, de ben segur que els Templario hi serien.

 Quan Red Dragon Records va tancar la paradeta havent editat el 2004 El beso de Judas (el meu preferit del grup juntament amb La risa de las bestias de 2003 i encara amb Zero Records) jo els vaig perdre la vista… fins que anys després, potser més de deu, casualment un dia vaig trobar el seu web i vaig veure que tenien tres discos més. Tres!. Els havien tret ells solets i els venien a 5€ cada un. A cegues (com es feia abans) vaig comprar els 3 cds i vaig romandre a l’espera fins que m’arribessin a casa.

Quan vaig prémer el play al reproductor perquè comencés a sonar A hierro (Desembre 2007) vaig quedar astorat. Allò no era el que m’esperava trobar. Els Templario havien canviat i la seva música havia evolucionat cap a l’extrem del Thrash Metal més veloç que bé podríem escoltar a grups com Kreator, Destruction o Sodom. Les lletres ja no ens parlaven de comptes medievals ni arbres de la vida, sino d’uns Templario que es mostraven empipats. I molt.
He de reconèixer que aquest canvi em va sobtar i no em va agradar. Crec, fonamentalment, que va ser més per l’inesperat que no pas pel canvi en . Amb el temps, he gaudit tant de A Hierro, com d’Invierno de tiranos (2011) com de Grandes Fracasos (2015) però jo prefereixo la seva etapa anterior. Potser perquè amb aquella els vaig conèixer i això ja sabeu que sempre marca.

I així arribem a aquesta ressenya. Quan en Santi de The Sentinel (web de Madrid agermanat amb El Rock-Òdrom) em va oferir la possibilitat de comentar aquest disc, malgrat que va sortir ja fa un any, el Juliol de 2019, vaig tenir curiositat i ganes d’escoltar i ressenyar el novè disc dels Templario, 9 verdades.
En aquesta ocasió, almenys estava segur que no m’enxamparien amb el peu canviat. Una primera visita de reüll via Youtube mentre esperava l’arribada del cd em va permetre assegurar el tret respecte a allò que escoltaria com Dio mana uns dies després.

Efectivament, 9 verdades són nou esgarrapades l’una rere l’altra, a tort i a dret, sense coto fluix que s’hi valgui. Els Templario disparen contra tothom, també contra tu. Sí, sí, contra tu que estàs llegint això.

Sens dubte, és més fàcil disparar contra uns que contra altres. Foc amic, m’enteneu? No és el mateix atacar contra les desigualtats, contra el poder o contra la injustícia, així en genèric, que filar tan prim com ho fan els Templario amb les seves nou veritats, una per cada cançó del disc. En alguns casos, gairebé només els hi ha mancat posar noms i cognoms. A 9 verdades, reben esgarrapades des de veterans periodistes de la premsa especialitzada que donen espai als seus mitjans només si es paga el delme (Viejos conocidos o Tributo), passant pels heavys de figuració (Torres de arena, Borregos o Conciertos estiércol), promotors (La cara más falsa) o velles glòries arrossegades (Arrastrando el nombre). Esment a banda mereix Crítico, cançó on deixen palès el poc afecte que Templario tenen per alguns (o molts o tots) crítics dels mitjans musicals, pilotes i alhora traïdors que, val la pena dir-ho, són apel·latius en els que en aquest web no ens sentim cridats.

En fi, el disc dels Templario, 9 verdades és un terrabastall. El thrash més ràpid sense gaires concessions a la melodia, les escopinades més punyents, la poderosíssima i recognoscible veu que en Fran Martínez encara conserva, embolcallen un grup que traspua la llibertat que gaudeixen els qui ja estan de tornada de gairebé tot. Amb tot però, 9 verdades, la veritat i malgrat la seva cruesa, amb prou feines farà tremolar res, tampoc en aquells a qui s’adrecen les lletres del disc. El motiu? La poca repercussió del disc. No pas per la qualitat del mateix (tant se’n dóna), si no perquè les coses són com són. Això sí, et recomano que l’escoltis i després pensis en quina excusa vas posar-te a tu mateix aquell dia que vas no-anar a aquell concert l’entrada del qual no arribava a 10€. He dit.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà al web The Sentinel

Aquí tens totes les ressenyes publicades a El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!

César Rojas

Sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú