Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Data de sortida: Gener 2014 // Segell: Rock CD Records

Coll avall i sense frens, així que més et val no posar-te davant o et faràs mal, és un avís.

M’he passat una bona estona pensant una frase que em servís per a començar aquesta ressenya i, al final, aquesta entradeta és la que m’ha sortit per a definir en poques paraules aquest segon disc dels Tracción. I és que aquests nois no deixen canya dreta en els 10 talls que formen el cd.

Compte, que en els temps que corren, és massa fàcil caure en la crítica fàcil, plagada de tòpics, d’anar “contra el poder opressor” i quedar-nos tan amples. Afortunadament aquest no em sembla el cas de Tracción, i això que cada vegada em fa més por que arribin a les meves mans segons quins cds en els quals, sí, molta crítica i tal però poca substància. El que passa és que, cony, tenim motius de sobres per a sentir-nos Trencats i Cremats! o no? Així que, d’acord, a per ells! però dóna’m quelcom més, home. En aquest cas sí que he rebut aquest quelcom més.

Es diu que per a explicar correctament una història cal saber anar del general al concret i encara que Rotos y quemados no és un disc conceptual a l’ús, a pesar que tot ell, excepte l’última cançó, gira entorn a la crítica político-social sense rodejos, definitivament la cançó que obre el disc i que li dóna títol, és, en aquest sentit, un encert. Tenim aquí el que podríem dir “una composició de lloc”, un pla general del que ens explicaran en aquest disc, per a centrar-se més endavant en assumptes més concrets, com el consumisme, la “inconsciència” de classe, l’abús de posició dominant del que anomenem “les multinacionals” o el tràfic de dones (excel·lent lletra la d’aquesta cançó, tios, una metàfora brillant) entre d’altres temes.

M’ha agradat molt també el so general del disc, molt potent, compacte, amb guitarres poderoses però que no empastifen o tapen a la resta d’instruments i per fi! Un disc on el baix sona, se sent i té el protagonisme que l’instrument mereix.

Recordeu aquella època, en ple apogeu del power, on hi havia tants i tants discos en els quals el baix pràcticament (o sense el pràcticament) no existia i tot se suplia amb un doble bombo a tota pastilla, fix i a tot volum? Perquè això no té res a veure. Considero un encert que per al tipus de música que practiquen Tracción, amb aquest punt brut que em recorda per moments als primers Motörhead, la producció sigui la que és, sense necessitat d’afegir ni llevar-li res més.

Amb tot l’escrit, per què llavors aquest disc no arribarà al notable des del punt de vista d’aquest humil “resenyista”? La raó és que, escoltant i reescoltant el cd per a poder fer aquest escrit, tenia la impressió que a la majoria de les cançons els hi faltava alguna cosa i… al final he arribat a la conclusió que no li falta res a les cançons, li sobra. Ei! espera, espera, que ho explico: Tinc la impressió (i només és això) que diverses cançons tenen “afegits” que no casen bé amb el conjunt del tema; fragments que si bé funcionen molt bé per si sols no em peguen amb el que ha estat la musicalitat general del tema en qüestió. M’imagino als Tracció al el local d’assaig i, de sobte un diu: “Com mola això que has fet! Ho fiquem a la cançó?” i, potser, no sigui necessari. Potser, sigui millor guardar aquest riff, aquest solo de baix, aquestes guitarres doblades, aquest ritme de bateria, per a una altra cançó. Al meu entendre, algunes cançons haurien quedat millor si, en comptes d’allargar-les fins als 3 minuts i mig, s’haguessin quedat en 3. No per la durada en si (que és igual) sinó perquè no sempre més és millor. No sé si explico bé el que vull dir, espero que sí.

En aquest sentit, la cançó que, per al meu gust, està “millor acabada” és Ladridos i, no obstant això, la meva favorita, Pasa por la iglesia, emmalalteix d’aquest extra que no li permet ser un tema rodó.

En conclusió, un Rotos y quemados que s’escolta amb gust, amb lletres “amb missatge”, magnífic so, solos i riffs de guitarra molt interessants, una bateria variada que al costat de la gran feina de baix aconsegueixen una descomunal base rítmica i una veu plena de ràbia i esquinçament de les transmeten emocions i per a acabar, un homenatge a algú que ja no està però que encara sentim a prop: Una bonica balada en la qual, amb només 6 versos, no es pot dir més i millor. Per a què afegir més?

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!