URFAUST Geist Ist Teufel | Sortida: 1 de maig de 2004 | Segell: Gatowarex
Una ressenya de Vímet
A vegades, les obres d’art més pertorbadores són les que menys s’esforcen per ser-ho. O dit d’una altra manera, les que saben que l’ingredient principal de l’horror és la barreja d’elements críptics o sobrenaturals amb manifestacions humanes, prosaiques, quasi inofensives. Potser ve d’aquí la tendència de molts directors de pel·lícules de terror a omplir els seus films de ninots encantats, pallassos assassins i criatures que no aixequen un pam de terra i ja posseeixen el do de la nigromància. Potser per això el gat negre de Poe és un felí domèstic i no una pantera ferotge i imponent: la bogeria sotmet les seves víctimes guanyant-se’n la confiança. No ataca amb brutalitat; les bressa amb dolçor, fins que ja és massa tard.
El black metal, almenys en les seves beceroles, sovint va ser entès com una expressió desacomplexada de molts dels valors condemnats per la societat ‘cristiana’ — suposant que aquest terme no només es referís a una visió religiosa del món, sinó també moral—: la violència, l’individualisme, la superstició… El desig d’aprofundir en aquestes temàtiques va implicar, de bon principi, la ramificació de l’escena. D’entrada, tenim els inquiets, per als qui aquesta rebel·lió adolescent va servir com a alliberador punt de partida per a explorar sistemes de valors alternatius fora (i fins i tot dins!) del cristianisme: per exemple, els Ulver, grans admiradors primer del folklore nòrdic pagà i, després, de l’obra del místic visionari William Blake. En segon lloc, els nihilistes, que van dur fins al paroxisme el rebuig absolut de l’ordre moral establert, de manera que l’única sortida viable semblava l’extermini nuclear de la humanitat sencera i, en última instància, de si mateixos; d’aquí sorgeixen, al meu parer, dues propostes dispars: el black metal depressiu i el war metal. I per desgràcia, en darrer lloc, hi tindríem els fatxes, els qui van decidir contraposar a la moral cristiana una altra moral suposadament contestatària que, al cap i a la fi, continua defensant un mateix tipus de purisme conservador, immobilista i servil.
En qualsevol cas, a principis dels dos mil, aquest procés de diversificació interna es troba en el seu moment àlgid, fins al punt que m’atreviria a afirmar que a dia d’avui representen la dècada més important per a l’evolució del gènere. A grans trets, en l’aspecte purament sònic, podríem traçar una gruixuda distinció: d’una banda, tenim conjunts com Craft o Armagedda, zelosament fidels a l’estil tradicional; de l’altra, excèntrics esbojarrats com Forgotten Woods o Lifelover, grups que, malgrat gaudir d’una profunda vinculació amb els instints fundacionals de l’escena, opten per desvincular- se de l’ortodòxia estètica i comencen a introduir en el black metal l’influx de llenguatges musicals aliens: el rock gòtic, el shoegaze, l’ambient, el noise, i fins i tot l’electrònica.
El disc que avui ens ocupa, Geist ist Teufel, del duo neerlandès Urfaust, encaixaria en aquest segon corrent. Però no us confongueu: el fet que avui dia existeixin agrupacions com Deafheaven —mereixedors del dubtós honor d’haver protagonitzat el pitjor directe que he presenciat en ma vida!— no vol dir que siguem al davant d’una excrescència pop del black metal originari. Aquí no hi trobarem bucòlics acords majors, ni mega virtuosismes jazzístics, ni cap pretensió de ser una altra cosa el que aquest àlbum és: una sessió de cacofonies brutes i salvatges, interpretades des de les masmorres de la psique humana.
Publicada l’any 2004 (i reeditada, des d’aleshores, en múltiples ocasions), aquesta gravació és el segon treball del grup integrat per IX i VRDRBR, però podríem considerar-lo el primer: la demo debut, Urväterlicher Sagen, comptava només amb la participació d’un dels membres, i consistia en un grapat de pistes de música ambiental de sintetitzadors, reaprofitades a Geist ist Teufel.
Ho va deixar ben clar VRDRBR en una entrevista: «Fem el que fem amb ànima, i amb actitud; ens surt de dintre, i això és el que per a nosaltres significa el black metal; per a d’altres, pot voler dir dur maquillatge cadavèric, un milió de crucifixos invertits a la cara, sang i braçalets de punxes […] Però per a nosaltres, a Urfaust, té un sentit més espiritual»
No podria estar-hi més d’acord. Des dels primers minuts de l’intro, és evident que no estem escoltant un disc de metall negre típic: les rítmiques notes greus d’una orquestra fantasmagòrica donen pas a una veu que cantusseja, entre gargalls, un discurs incomprensible. És com si un carceller deforme ens hagués vingut a rebre per acompanyar-nos a una cel·la fosca i humida.
La segona pista, «Die kalte Teufelfaust» (‘El fred puny del Dimoni’) ens dissipa tots els dubtes: el que tenim entre mans és especial. Una guitarra esgarrinxada —una bacanal de freqüències agudes— marca el compàs primitiu d’una lenta dansa macabra, i irrompen a la cançó uns xiscles d’animal silvestre, un falset estrident que sovint sobrepassa el límit de volum del màster i distorsiona audiblement el so dels nostres altaveus; tots sabem que el black metal no està fet per als audiòfils. I aquí és on, per primer cop, fa acte de presència l’autèntic tret distintiu d’aquesta banda: un cant entre tavernari i operístic, a mig camí entre un tenor líric de segona divisió i un guiri borratxo perdut a les cinc de la matinada per la Vila Olímpica… senzillament, perfecte! El que a IX podria mancar-li de delicadesa i capacitat d’afinació, ho compensa amb escreix amb la passió amb què entona les seves melodies grandiloqüents, plenes de flaires monacals i neoclàssiques, que afegeixen noves dimensions harmòniques a l’austera base d’acords distorsionats.
Poc ens podíem imaginar que, havent-nos sumit en un trànsit hipnòtic amb l’avenç parsimoniós de la cançó anterior, en sortiríem de cop: «Drudenfuß» (‘Pentagrama’), la tercera peça del disc, evidencia que a aquestes alçades de la gravació els Urfaust ja s’havien fumut, com a mínim, un parell o tres de copes de ginebra cadascun; no en va, el grup ha arribat a destil·lar la seva pròpia versió d’aquest beuratge per regalar-la amb els vinils; si no em creieu, googlegeu: ‘Teufelgeist gin’. En fi… «Drudenfuß» és encara més hipnòtica, però no per la seva lentitud cíclica, sinó per la seva incansable empenta de ball camperol que ens anima a saltironejar en honor de Satanàs. El guitarrista rasca una melodia alegre, festiva. La meitat de les notes se li ofeguen, o se li escapen un semitò per davant o per darrere; no importa gens ni mica! Lluny d’obstaculitzar el nostre gaudi de la cançó, trobo que això no fa més que complementar l’energia demencial i obsessiva del tema principal.
A continuació, com a reforç de la simetria de l’àlbum, ens trobem amb un altre himne pausat, «Auszug aller tödlich seinen Krafte» (‘L’extracte de tots els seus poders mortífers’). Les línies vocals d’IX assoleixen aquí proporcions èpiques, recorrent tota l’amplitud del seu registre, que no és poca. Quan arriba a les notes més altes, cap a la meitat de la cançó, se li trenca la veu, i els seus udols queden finalment suspesos en l’aire, convertits en un vibrato espectral, inesperadament net i precís. La pista desemboca en un fals final en forma de soroll industrialoide, entre el que semblen un violí fregat amb fúria i els espetecs mecànics d’una fàbrica. La guitarra i la bateria interrompen l’experimentació amb un atac insistent i abassegador, i la cançó es desfà entre crits embogits i caos percussiu.
I així, es tanca el cercle: «Geist ist Teufel» —un títol de traducció difícil, interpretable com ‘L’esperit/l’essència [de tot plegat] és el Diable’— imita l’estructura de la introducció, però ara no és un lacai geperut qui ens canta, sinó les ànimes dels difunts, felices perquè els hem fet companyia al llarg d’aquest trajecte inhòspit. A trossos, intercalada en els comentaris vocals d’IX, una majestuosa capa d’instruments de corda s’expandeix, beatífica, i fa que la cançó oscil·li entre la tragicomèdia sinistra i el romanticisme adolorit.
Tot plegat no fa més que anticipar el colofó de l’obra: un outro de quinze minuts d’acords brillants, eteris, que muten a un pas gairebé imperceptible. Tot i que jo hauria retallat aquesta darrera peça a la meitat, crec que com a mínim compleix la seva funció en el desenvolupament dramàtic del disc: és com si acabéssim d’emergir de l’avern i, esgotats pel viatge, ens estiréssim a un prat lluminós per recuperar l’alè i meditar sobre tot el que hem vist. Ens sentim com un Dant d’estar per casa, acabat de fugir del Novè Cercle dels Alcoholitzats Necròtics!
Urfaust ho van aconseguir: van unir l’avantguarda amb l’esperit —que és l’essència, que és el Diable— del black metal. No van tenir por d’arriscar: el que podria haver sigut un desastre total, un disc clarament produït per dos penjats del Brabant septentrional al garatge de casa seva, farcit de càntics melodramàtics i interludis estranys, va aconseguir de transmetre una energia molt més obscura i esgarrifosa que els quatre-cents clons de Darkthrone que es passen la vida competint aviam qui es fotografia amb l’espasa més grossa, sense saber ni tan sols que un mandoble, com el seu nom indica, se subjecta amb les dues mans, i no amb una de sola. Anoteu-vos la dada, perquè potser també us pot servir per evitar aspersions no desitjades en els inodors públics… Deixa el lavabo tal com t’agradaria trobar-lo!
Vímet
Col·laborador d'El Rock-Òdrom
Faig música, i hi penso molt sovint.
Instagram: @vimetttt | @_.soliloque._
És un plaer veure una de les meves bandes preferides a El Rock-Òdrom (tot i que de “Geist ist Teufel”, només n’he deixat tres cançons a la meva playlist, sense això de l’ambient). En el seu moment, “Unter Töchtern der Wüste” em va causar la impressió més profunda. Espero que IX entri en raó i reprengui l’activitat d’Urfaust i The Spirit Cabinet.