URGILA + METACRANI | Bar Ceferino (El Poblenou, Barcelona) | 14 de març de 2026

Aquí totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Dissabte 14 de març va resultar extraordinàriament generós pel que fa a propostes per al vespre: festivals a Terrassa i Gironella (amb Cultum Mortis!), Asphyx a Barcelona i fins i tot un concert de thrash metal a només cinc minuts de casa meva, a Reus. Tanmateix, vam acabar al petit Ceferino per veure Urgila i Metacrani, dos noms de l’underground català.

Personalment, jo tenia motius més que suficients per anar al concert. Quan tot just començava a aprendre la llengua, em vaig posar a buscar metall en català que tingués una veu clara i fàcil d’entendre, però que alhora no fos massa melòdic (així que Sangtraït va quedar fora de seguida). Una cerca caòtica per YouTube em va portar a “La porta” d’Urgila, i des de llavors aquest grup és un dels meus preferits. Més endavant, quan va sortir el senzill “Llença’l”, sota el videoclip va aparèixer un comentari ben curiós: “A El Rock-Òdrom d’avui hem inclòs aquesta cançó dels URGILA al nostre repàs de les millors novetats musicals”. Així va ser com vaig descobrir El Rock-Òdrom.

Malauradament, anar a un concert d’Urgila va acabar sent tot un repte. Aquest duet vallenc sol tocar fora de Catalunya o en pobles on és complicat arribar sense cotxe i on, a més, cal fer nit. Les poques vegades que van tocar a Tarragona o a Barcelona, per una cosa o una altra no hi vaig poder anar. Finalment, quan es va anunciar aquest concert a la capital catalana, vaig entendre que hi havia d’anar fos com fos.

Vaig pujar al tren a Reus sota el sol i en vaig baixar a Barcelona sota la pluja. Només just abans del concert, quan ja tenia els peus xops, va parar de ploure. A prop del recinte em vaig trobar amb en Jonathan i en Ramon, de Metall Fort, i vam anar a preparar-nos al local de davant, on amb prou feines vam poder arribar a la barra. No hi va haver cap miracle: aquella multitud impressionant estava fent temps abans d’algun concert al Razzmatazz del costat, i no pas al Ceferino.

Mentre Urgila feien la prova de so, pel carrer van aparèixer els mateixos Metacrani, i poc després s’hi van afegir el nostre Cèsar i en Capi de Metall Fort. Els últims dies havien deixat temes de conversa poc alegres com ara el tancament de La Deskomunal, on no feia gaire Metall Fort havien tocat al primer Terrabastall Rock, i la mort de Phil Campbell de Motörhead.

No és el primer cop que Urgila i Metacrani comparteixen cartell: el 2023 van tocar junts al Kfè Olé, i aquell dia la tercera banda eren Metall Fort. Llàstima que no repetissin aquella combinació, perquè dos grups són poc per a un concert: tot s’acaba just quan la cosa comença a animar-se (i, com després veuríem, Urgila encara portarien un repertori retallat). També hi ha un altre detall que crida l’atenció: cada vegada que Urgila toquen al Ceferino -i aquesta ja és la tercera- els cartells els surten sorprenentment lletjos.

No havia estat mai al Ceferino, però n’havia sentit i llegit opinions ben diferents, des de “petit i poca cosa” fins a “mític i atmosfèric”. Diuen que té aforament per a 50 persones, i no m’agradaria gens trobar-m’hi amb la sala plena de gom a gom! Però quan hi ha poca gent -que era just el nostre cas- s’hi crea un ambient molt còmode, gairebé casolà.

La Dami i en Xavi presentaven l’actuació com a presentació del seu tercer disc, “Temps”, i, de fet, només pujar a l’escenari van arrencar amb cançons noves (en van tocar quatre o cinc del nou àlbum). També hi va haver lloc per a alguns clàssics. Com a intro d'”Accepto” van tocar l’inici de “Troops of Doom” de Sepultura (en actuacions més antigues, aquí hi sonava “Raining Blood” de Slayer). Durant “Foc”, en Xavi va fer molt bé no només el grunyit, sinó també el morro de porc. A “El futur i la memòria” se li va trencar una corda que no va aguantar tanta canya, però en Xavi va continuar la cançó com si res. L’actuació es va acabar amb l’èpica “Llamps i trons” (del disc “Alta tensió”, en canvi, és el primer tema no instrumental, però va quedar clar que encara funciona millor com a cloenda).

Per desgràcia, el repertori d’Urgila va ser ultracurt, tot el contrari del seu concert recent al Padrirock. No van tocar cap cançó amb baix -entre elles, temes tan emblemàtics com “Et sento” i “Llença’l”-, i fins i tot les meves preferides amb guitarra (“La porta”, “Viatge”) també es van quedar fora. Tot i això, per fi vaig veure la Dami i en Xavi en directe, i això ja és prou. També em va alegrar la nit la samarreta d’Urgila.

Pel que fa als temes nous, em van semblar més foscs i agressius que els dels discos anteriors. Però el so en directe pot ser enganyós, així que esperem l’enregistrament d’estudi. Es pot constatar que continua sent aquell metall eclèctic que tant els mitjans i els llibres com els mateixos Urgila encara defineixen amb fórmules prudents com ara “mètal” i “rock-mètal”. Jo en diria “metall progressiu”: sona més concret, més seriós i sense lligar-se gaire a res, hehe.

Mira aquí l’entrevista a URGILA pel disc Alta Tensió d’El Rock-Òdrom nº 243.

Va arribar el torn dels Metacrani. Era el seu primer concert en l’últim any i mig, i tenint en compte que el seu únic disc, de quatre cançons, va sortir fa sis anys, el panorama pot semblar una mica pessimista. Però ja treballen en un nou àlbum, i els músics van tocar com si estiguessin en plena gira i no pas després d’una aturada tan llarga.

Si el petit escenari del Ceferino anava bé per al duet de Valls, els barcelonins gairebé no hi cabien, i el vocalista, en David, s’havia de moure amb una mica de compte. Al davant hi havia els dos membres més vistosos: el mateix David, amb aire de comte infernal tipus Nosferatu, i el baixista, n’Antonio, que amb les seves ganyotes afegia un toc d’ironia al posat solemne del heavy metal.

En conjunt, va ser un heavy metal tradicional, un terreny que no domino gaire però que, tot i així, em va fer pensar en alguns referents clàssics com Accept (“Indestructible”), Judas Priest (“Senyor de la lluna plena”) i King Diamond (“Autoextinció”), i no era estrany que al final el grup toqués una versió de Mercyful Fate. Va ser un programa ben intens, i el disc “Aigua, terra, aire i… foc” es venia per només quatre eurets.

Tot just acabat el concert -i sí, va ser realment curt-, el Ceferino ja s’anava omplint de gent per a alguna altra cosa, i amb en Ramon vam anar a un altre local del barri per comentar algunes qüestions d’actualitat.

Vaig tornar a l’hotel fet pols. Molt bé, molt bé.

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram, Whatsapp, Tiktok, Instagram i BlueSky