WINGER Seven // Data de sortida: 5 Maig 2023 // Segell: Frontiers

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel.

Aqui totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Winger ens trasllada directament a la fi dels 80, quan aquest estil de música arrasava a totes les ràdios de rock del món. I si Kip Winger, el seu líder, ens hagués lliurat el millor àlbum de la seva carrera, ja de per si mateix rica en treballs de gran qualitat? Podria ser, perquè aquest “Seven”, per moments, aconsegueix l’excel·lència.

Kip Winger és un artista complet, amb una agenda molt atapeïda des de fa diverses dècades. L’ex baixista d’Alice Cooper, en paral·lel a la carrera del grup que porta el seu nom, ha llançat també quatre discos en solitari, a més de ser també, en una faceta més desconeguda per a nosaltres, un reconegut compositor de música clàssica.

Els festejos comencen amb “Proud Desperado”, un tema molt heavy amb una rítmica molt marcada, on la tornada és de les que se’ns queden a la ment a la primera, intensifica la impressió de força. Li segueixen l’enganxifosa “Heaven’s Falling” i l’opressiva “Tears of Blood”, que haguessin pogut signar els Dokken dels 80. La veu de Kip fa meravelles, tan expressiva que arrasa amb tot al seu pas. Després ve el primer gran punt culminant de l’àlbum : ”Resurrect Em” m’esclata a la cara sense previ avís! Un tempo ràpid que et fa moure els peus frenèticament. Kip es bolca en la tornada com un Paul Stanley en el seu apogeu. “Voodoo Fire” continua el festival melòdic amb, de nou, una tornada imparable.

“It”s Okay” és un mig temps, adequat per a reiniciar aquesta màquina ben engreixada que és el setè àlbum de la banda (ho has endevinat, el nom del disc ve d’aquí!). El disc continua amb el ràpid “Stick The Knife in and Twist”, amb guitarres poderoses. Més lent, més pesat, “One Light To Burn” és un tema molt més complex, progressiu per moments, com a “Do Or Die” que alterna dolçor i agressivitat i en el qual Kip Winger desplega tota la seva potència vocal.

Després tenim el gran desplegament de cors de “Time Bond”, potser massa per a aquest tema, una cosa més àrida a la primera però que ens va conquerint quan augmentem les escoltes.

Acabem amb la joia de l’àlbum. La paraula “fabulós” es queda curta per a descriure l’últim tema del disc. En efecte, “It All Comes Back Around”, triat conscientment per a tancar el disc, és una mostra de valentia de gairebé set minuts i mig. Reb Beach (primer “destral” de Whitesnake des de 2002) ens recorda l’excepcional que és com a guitarrista. El seu final, amb un grandiós solo, amb una pujada in crescendo i un efecte catàrtic, ens transporta molt lluny.

Winger no és només un grup de “hits”, com va ser catalogat en el seu moment d’apogeu. Demostra, a través d’aquest disc, la varietat de la seva música, sabent fer-se més fosc unes vegades, més clar unes altres, sense negar el seu costat progressiu. “Seven” no és, en absolut, un àlbum nostàlgic. És cert que pot tenir les seves influències en aquest Hard Rock dels 80 que encara no es deia Metal, però el grup sap adaptar a la perfecció la seva música melòdica al so dels 2020.

Aquest disc és una joia. Atresorem-ho. En aquests temps complicats per al nostre planeta, ens escalfa el cor.

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!