ZENOBIA Melodías Encantadas | Sortida: 31 Maig 2024 | Segell: Maldito Records
Crònica publicada originalment en castellà a The Sentinel
Una Ressenya de Rubén PG
La banda de La Rioja Zenobia, liderada pel seu vocalista i ànima màter, Jorge Berceo, juntament amb els seus acompanyants habituals dels últims anys, com són Marcos Llorente i Mario Suárez a les guitarres, Héctor Hernáez al baix, Ernesto Arranz als teclats i Javier Herrero a la bateria, i amb les tasques de producció i masterització de Dan Díez, ens presenta el seu setè disc d’estudi. Es tracta d’un treball que s’allunya momentàniament del Heavy Metal que tots coneixem, per oferir-nos un àlbum en format acústic, desendollat… amb algunes de les composicions més reconegudes de la seva trajectòria, llevat d’algun tema inèdit com a excepció, on et toparàs amb passatges en diverses tessitures sonores com el Folk, altres amb parts més celtes, atmosferes jazzístiques com el Swing o fins i tot hi haurà cabuda per al Flamenc/Pop, totes elles adaptades als diferents i tan dispars artistes, tant vocalment com musicalment, convidats en l’àlbum.
Benvingut al desconegut, a l’inesperat… Cerca dins teu i troba el nen que un dia vas ser, deixa’l sortir… Obre la teva ment que jo et mostraré les “Melodías encantadas”.
Així comença el disc, amb un “Pròleg” molt encertat per donar començament a l’audició d’aquesta obra, on des d’un ambient boscós, mitològic… una veu infantil, concretament la del petit Darío, fill del productor, enginyer de mescles i amic de la banda Dan Díez, fins i tot component de Zenobia en un temps anterior, ens narra un text molt encertat per endinsar-nos en aquesta història, per poder gaudir del disc sense cap mena de prejudici i amb la ment molt oberta.
Amb aires celtes i ambient Folk, arriba “Noche de San Juan”, tema inèdit on agafa protagonisme com a primera convidada la veu d’Elisabeth Amoedo (Against Myself), molt ben compaginada amb la veu de Jorge Berceo, cantant simultàniament de forma pausada i molt ben frasejada, que juntament amb unes guitarres acústiques converteixen el tema en un dels moments àlgids del disc, convertint-se en un dels avançaments del disc en forma de videoclip.
Per a “Sin perder la razón”, tema extret del seu disc ‘VI’, compten amb la veu d’Ángel Belinchón (Dry River), transformant el tema original i dotant la cançó de molt swing, ambient de cabaret a l’estil Moulin Rouge, amb moments per gaudir d’aquell Jazz Progressiu, amb parts musicals de saxo i teclats, tot rematat amb unes bones guitarres fent del tema un encaix perfecte per al senyor Belinchón.
A “La fiebre del oro” ens trobem amb la grata col·laboració de Félix Lasa (Leize). Podem dir que potser és la més propera a l’original, on no falten seccions de teclats i vents, ben encaixats amb les guitarres acústiques i on la veu de Félix contrasta amb la deliciosa manera de cantar de Jorge, dotant el tema de més força.
Potser “Corazón de hielo” és la que més s’allunya de la cançó original, molt més Pop. Hi ha moments en què la veu de Jorge pot recordar a artistes més comercials com Bustamante i similars… Bé, dir-vos que aquí comptem amb Rubén Kelsen (Debler Eternia) en la part vocal, incloent també de la banda Debler Eternia a Pablo Sabater al violí. Un tema amb aires western, desprèn optimisme, bon rotllo…
Una de les col·laboracions més singulars és sens dubte la del valencià Quini Gómez (Benito Kamelas), amb qui s’atreveixen amb “Al pie del cañón” en una versió més alegre, comptant amb cors molt enganxifosos i amb la veu particular de Quini, proporcionant al tema un toc més de Rock Urbà que la versió original.
La segona cançó inèdita del disc arriba de la mà d’un dels convidats estel·lars, com és Ramón Lage (Ex-Avalanch, ex Delalma…) amb “Barco de papel”. Un tema molt passional, emotiu… començant amb uns deliciosos puntejats de guitarra a càrrec de Mario Suarez, i que a mesura que avança el tema, el potencial èpic arriba a cotes molt altes, convertint-se en un dels punts culminants d’aquest “Melodías encantadas”.
Sense deixar de banda la família Avalanch, continuem amb el cantant actual del grup asturià, José Pardial. Aquest és l’encarregat de donar color a “Sigo rugiendo”, tema originalment editat en el seu àlbum “VI”. Per a aquesta ocasió l’han reconvertit en un tema més teatral, més d’un saloon típic del llunyà Oest, un tema molt descarat, fresc, alegre, amb una lletra potent, personal, de superació…
A “No me dejes caer” ens trobem amb la participació de Marina Oliván, la nena que va ser finalista al concurs televisiu La Voz Kids 2022. En un mitjà temps amb molt bones guitarres acústiques, algun aire celta, uns teclats molt orgànics agafant protagonisme a mesura que avança la cançó, tot embolcallat per la veu potent de Marina Oliván i el senyor Berceo. Tot una sorpresa de com ha resultat el tema amb la veu d’aquesta nena, encara que s’apropi molt més al Pop, res a veure amb la versió anterior que havia escoltat cantada per Isra Ramos, però ja aviso que aquest és un àlbum per escoltar-lo sense por i deixant de banda les etiquetes.
“Tu ausencia” serà l’única cançó d’aquest “Melodías encantadas” sense cap col·laboració, una balada on la guitarra acústica, el so de la flauta i la veu de Jorge Berceo et faran perdre’t on vulguis.
Els següents convidats per al disc han estat els madrilenys Kinnia, els quals han deixat marcat a foc a “Borraré tu nombre” aquell Folk celta que tan bé saben fer, dotant de violins i flautes el tema, tot combinat amb la tasca vocal de Pablo Merchante i Jorge Berceo.
Per a “La danza del Diablo”, tema també extret del seu àlbum “VI”, han comptat amb la tasca de Dani Amatriain, multi instrumentista i professor de cant. Una cançó que destil·la molt Swing, tocs de Jazz i uns elegants cors femenins donant una altra visió a la peça.
“La bella quimera” és un altre dels temes inèdits, una balada preciosa, igual que la veu que acompanya Jorge, de la convidada Skadi, reforçant la cançó amb bellesa, molt de l’època medieval, de temps de joglars. Hi ha dramatismes, emoció i tampoc falta un bon solo de guitarra.
Si hi ha un tema amb una lletra que, tot i ser pausada, t’aixeca l’ànim, sens dubte “Brindemos por una canción” ho farà sense cap dubte, una cançó per fer un resetejat i tirar endavant, homenatjant aquells bons moments amb els amics prenent uns glops i escoltant Heavy Metal, oblidant els problemes. Una cançó que consta només de les veus alternades de Jorge Berceo i Dani Nogués (cantant dels valencians Lèpoka), a més adobada pel piano d’Ernesto Arranz.
Un altre tema amb lletra revitalitzant i de superació és “Jamás”, un tema del disc “VI”, que li han donat una volta conduint-lo cap a terrenys jazzístics, donant cabuda a saxòfons, trompetes, trombons… oferint molt swing, bones tornades, uns teclats eficaços, tot adornat amb les veus d’Itziar Berradre (Víbora) i Zaida Riva als cors com a convidades.
I ja, “Siempre tuyo”, et descol·locarà totalment, si no tinguessis el disc davant, mai pensaries que són Zenobia, no recomanat per als metal·lers més puristes… és el tema amb què tanquen el disc, una cançó inèdita que ha comptat amb la cantautora madrilenya Marina Sánchez a la veu, un tema a ritme de palmes i una guitarra flamenca deliciosa, que es mou per terrenys flamenc/pop, música lleugera, bolero, possiblement, on millor es desenvolupa la cantant, amb Jorge Berceo en la seva versió menys metal·lera, no pas amb cap manca de qualitat per part d’ambdós.
Han estat deu temes reversionats de treballs anteriors i cinc temes inèdits, tots en format acústic, però en una tessitura força més complexa, que ens condueix a un ambient musical amb molt de Swing, Jazz, Folk i fins i tot alguna sorpresa, com es veu en l’últim tall del disc.
Tal com hem comentat, no esperis un disc convencional del Power Metal al qual ens té acostumats la banda. A Zenobia sempre els ha agradat sorprendre’ns: recordem aquell disc de raretats o el de balades, però aquí han anat valerosament molt més enllà. Incloure i treballar amb una multitud d’artistes convidats —entre vocalistes i principalment instrumentistes de tota mena— no hauria de ser gens fàcil.
A excepció dels seguidors més talibans del metall, que potser esperaven un disc de metall pur (tranquils, no trigaran gaire a publicar el proper disc d’estudi), crec que aquesta proposta pot arribar a tocar emocions. A més, és molt entretinguda i variada, on —com a mi— hi ha temes que poden convertir-se en preferits, altres que sorprenen, i potser algun que agradi menys. Però independentment de l’apreciació personal, cal agrair a Jorge Berceo i a la resta de la banda que ens hagin ofert un producte diferent, ple de creativitat i elaborat amb tanta dedicació.
I com ja he dit anteriorment respecte als fans més metal·lers: tranquils, aquests sons no tenen res a veure amb l’evolució musical que desenvoluparan en futurs discos. No és cap canvi de rumb, simplement han volgut oferir-nos quelcom diferent.
No voldria acabar sense lloar la portada del disc, que em sembla impressionant. Ignoro qui n’és l’artista, potser és del mateix equip d’artwork de Maldito Records.
Rubén PG.
Col·laborador a The Sentinel i El Rock-Òdrom
0 Comentaris