Zenobia: VI

17 juny, 2021 | Ressenyes

zenobia VI

Zenobia: VI // Data de sortida: 4 Setembre 2020 // Segell: Maldito Records

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Fa temps que Zenobia va adquirir la maduresa necessària per a ser un grup consagrat. En uns temps en els quals la venda de discos és testimonial i després de més d’un any sense concerts a causa de la situació sanitària, el prestigi d’un grup es basa en la sensació que deixa en qui escolta el seu treball, llaurat després d’anys de dur treball i talent demostrat a cada disc, a cada concert.

Dècada i mitja separa el seu disc debut, aquell “Luchando hasta ell final” de 2005 fins a aquest últim “VI” que suposa fins avui la seva última creació. Entre ells, “Alma de fuego” (2009), “Armageddon” (2012), “Forever” (2014) i “Alma de fuego II” (2016), als quals cal afegir un single (2010) i un directe (2011) compartits amb Dünedain i un parell de recopilatoris temàtics, “Supernova” (2014) i “Baladas” (2015).

Per a afrontar l’enregistrament de “VI”, Zenobia va haver d’afrontar uns moviments de consideració en les seves files. El més rellevant va ser la sortida del gran guitarrista Víctor de Andrés amb destinació a Mägo de Oz, sent substituït no per un, sinó per dos nous elements a les sis cordes: Mario Suárez i Marcos Llorente. També el lloc de baixista ha tingut un canvi, deixant Salva Hache el seu lloc a Héctor Hernáez. En total, 3 músics nous (la meitat de la formació) per a acompanyar als dos fundadors que encara romanen a Zenobia des dels seus inicis: Jorge Berceo (veu) i Javier Herrero (bateria), més el teclista Ernesto Arranz, qui ja va participar en el disc anterior, “Alma de fuego II”.

Amb tants canvis, pogués pensar-se que Zenobia ha enregistrat “VI” en ple exercici de reconstrucció. Si és així, no es nota en absolut. La banda sona compacta, poderosa i contundent com si aquests músics portessin tota la vida tocant junts. Així i tot, els canvis es noten, però no necessàriament a pitjor, sinó en sentit positiu. L’evolució de Zenobia és fruit del pas d’aquests anys i de l’aportació dels seus nous músics, amb el resultat d’una versió corregida i millorada del que ja era.

Concretant una mica més, el buit deixat per Víctor de Andrés ha estat suplert per dos excel·lents guitarristes, Mario Suárez i Marcos Llorente, que es combinen per a oferir un joc de guitarres d’allò més versàtil. També tenim més presència de teclats que en discos anteriors, però lluny de “endolcir” el so, l’omple més de color sense perdre la força que aporta la banda, amb aquest mur construït per les guitarres i la contundent base rítmica formada per Héctor Hernáez i Javier Herrero. I, destacant sobre ells, la veu de Jorge Berceo es mostra com l’element diferenciador més destacat de Zenobia. Berceo és avui dia un dels millors vocalistes de l’estil i el demostra en cadascun dels talls del disc, ja sigui quan li toca treure la força que exigeixen els temes més canyers o la dolçor dels talls més delicats, com la balada “Mi mundo por volver”, on col·labora Itziar Berradre, de Innervoice.

Una altra col·laboració la tenim en “El laberinto”, on intervé amb Isabel Bermejo, un tema èpic de cadència marcada i la melodia vocal de la qual es queda al cap tot just començar, cosa que succeeix en bona part del disc, tant en els temes amb més força (“Buscando una luz” o “Sigo rugiendo”) com en els de tendència Power Metall més marcada, com “Tu amistad” o la proximitat a Avalanch de “El último bastión”.

No obstant això, si hagués de decidir-me per algun dels temes del disc, em quedaria amb “Sin perder la pasión”, “La Danza del Diablo”, “No me dejes caer” i “Jamás”, que combinen tots els ingredients que fan especial a Zenobia, portats al màxim nivell, tant en la part instrumental com en la veu de Berceo, incommensurable. Temes que conjuminen força, melodia, tornades enganxifoses i un estil recognoscible.

Amb “VI”, Zenobia s’assenta a la primera línia del metall nacional, si és que no ho estava ja. El seu aplom i maduresa han permès superar amb èxit el canvi de la meitat de la seva formació i que la qualitat de la seva música no se’n ressenti. La meva més sincera enhorabona.

Una ressenya de Santiago Fernández

 

Aqui tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú