ADVENTUS De mi corazón y otras miserias | Sortida: 28 novembre del 2025 | Segell: Maldito Records
Una ressenya de Marc Milà Hernández
La paraula resiliència és un terme utilitzat en el camp de la psicologia que a principis de segle es va redefinir com la capacitat que tenen determinades persones per adaptar-se positivament a les situacions traumàtiques.
Mentre aquesta ressenya encara es trobava a les beceroles i extreia les primeres impressions, tot em portava a reafirmar l’opinió sobre el paradigma de resiliència que personifica Manuel Ramil i els seus Adventus. Tal com apuntava breument a la introducció de la recensió de “Directo Piorno Rock” (aquí la ressenya), “De mi corazón y otras miserias”, el quart treball d’estudi de la banda, es va començar a bastir a mig camí entre el devastador diagnòstic d’insuficiència cardíaca d’origen genètic que va rebre Manu la tardor de 2024 i la incertesa que comportava un tercer canvi de cantant després de la sortida amistosa de Diego Valdez un cop publicat l’elapé en directe.
Adventus s’han sobreposat a ambdues adversitats, la personal i la musical, i han donat forma a un disc que està un esglaó per sobre de “Lo que trajo el viento” (aquí la ressenya). Per un cantó, les circumstàncies al voltant de l’esmentada malaltia han calat fins al moll de l’os en les lletres de les cançons de “De mi corazón y otras miserias”, servint a parts iguals de font d’inspiració i de motor catàrtic. Ramil, en un exercici sincer i honest, ha posat paraules als diferents sentiments que l’interpel·laven mentre feia front a la incertesa del diagnòstic, s’enfrontava a un llarg període de recuperació i, un cop paït l’ensurt, acceptava una forma nova de veure la realitat i una manera diferent de mirar i entendre la vida. Això fa que ens trobem davant d’un àlbum molt personal, introspectiu i emocionalment intens, on el contingut de les lletres és fonamental per entendre l’especificitat d’un treball que pren realment un sentit complet quan es connecta amb el significat profund dels textos.
Per altra part, el canvi en el micròfon va representar l’arribada de Ramón Lage (la veu més reivindicada en el panorama nacional des de la seva tornada de la mà de Delalma) que va comptar amb l’aprovació unànime del públic des del primer moment de l’anunci. Substituir a Valdez no era poca cosa, i més quan les característiques de la seva veu -potent i rugosa, a la vegada que càlida i sensible- anaven com anell al dit al viratge cap als reialmes de la introversió que havien pres les composicions del grup. Però Lage és molt Lage i la versatilitat i la capacitat d’interpretar de la seva veu no només fan que no s’enyori la gran tasca del vocalista argentí, sinó que el carisma de l’asturià dota les cançons d’una aura especial que les fa semblar millors.
Deixant a una banda aquests contratemps satisfactòriament resolts, en aquest nou disc, Adventus continuen explotant la singularitat, tant lírica com musical, que els atorga una entitat sobradament identificable. Així, el seu power metal melòdic d’ampli espectre se segueix bressolant entre la sensibilitat i la contundència, entre l’elegància dels teclats de Manu Ramil i l’emotivitat de Ramón Lage, per un costat, i els rabiosos riffs entretallats de Dani Arcos i el poder conjunt format per la bateria virtuosa de Nacho Arriaga i el baix omnipresent de Fernando Mainer, per l’altre.
El disc s’ha publicat físicament en format digipack i vinil, i es presenta amb una senzilla portada de fons gris on podem veure un cor dibuixat damunt les gràfiques d’un electrocardiograma que -a falta d’un diagnòstic més rigorós que el meu- semblen indicar l’existència d’una patologia coincident amb la d’una insuficiència cardíaca.
Com ja ens té acostumades aquesta banda, l’obra s’ha enregistrat als Tercera planta estudios i ha estat produïda, mesclada i masteritzada pel mateix Ramil. Com en les anteriors ocasions, la tasca del gallec és impecable, aconseguint un so encara més profund i inapel·lable que el dels seus predecessors. Segurament, el fet diferencial entre “De mi corazón y otras miserias” i els tres primers àlbums d’estudi radica en el fet que en aquest les cançons apareixen signades pels cinc components i no només pel teclista. Segons explicava aquest últim, si bé va presentar les pistes bastant embastades a la resta de la banda, en aquesta ocasió cadascun dels músics va aportar les seves idees, convertint la creació en una tasca més coral que ha enriquit el resultat final. Si bé l’essència dels temes és inequívoca, la contribució de diferents punts de vista ha dotat els talls d’una major heterogeneïtat, una qualitat de què anaven una mica coixos els seus llançaments previs.
La sortida de “De mi corazón y otras miserias” va venir precedida de l’aparició de tres senzills d’ençà del mes de juny: “De mi corazón y otras miserias”, “Muerte en espiral” i “Ser yo”, dels quals el primer i el tercer van disposar del suport d’un videoclip i el segon va estar defensat per un vídeo amb lletra. Com a detall curiós, la filmació de la peça que titula l’àlbum compta amb la presència de l’actriu gallega Maribel Rivera -que ja havia col·laborat en el single Aire– en el paper de pacient i de diversos professionals del personal mèdic del servei de cardiologia del Complexo Universitario de A Coruña. Els seus noms apareixen llistats quan el vídeo es fon a negre i s’acompanyen de la reivindicativa afirmació “La sanitat pública salva vides… Cada dia. Cuidem-la”.
Un breu i sentit poema recitat per la veu de Mabel Rivera que posa de manifest la dualitat entre la vida i la mort i fa una picada d’ull al títol del seu anterior disc compacte, és el prefaci batejat com Bienvenido sea. Sense que ens n’adonem, els harmònics enllacen amb les notes inicials del baix omnipresent de Fernando Mainer que acompanya les primeres frases de Muerte en espiral, un dels millors temes que trobarem a “De mi corazón y otras miserias”. Els demolidors riffs de Dani Arcos, els espectaculars patrons de bateria de Nacho Arriaga i els colpidors brams trencats de Ramón Lage al final de cada fantàstica tornada són els valors de pes que fan caure definitivament la balança cap al costat guanyador.
En lo peor és un crit desesperat davant la confusió provocada pel fet sobtat i l’incert desenllaç. Una peça impregnada d’una parsimoniosa cadència, com la d’una bèstia salvatge que es manté a l’aguait, a l’espera d’un cop de sort del destí, i amb un vertiginós mà a mà entre Mainer i Ramil.
Els compassos d’intensitat creixent i impulsats pel desig irrefrenable de viure a Inspiración ens condueixen fins a l’esclat de la lluminosa tornada on un Lage pletòric canta al regraciament, en una mena d’al·legoria existencial d’aquella taula de salvació que ens manté vius mentre dura la tempesta, ens permet trepitjar terra ferma i des d’allà albirar on ens ha portat l’atzar.
De mi corazón y otras miserias, el tema que titula l’àlbum, va ser l’encertada peça triada com a carta de presentació que reuneix bona part dels trets essencials de la formació: múscul creixent a cada nou impuls entre pinzellades progressives que culmina amb una melòdica tornada i uns versos previs fabulosos.
Nada a favor conté l’anunciada participació de Diego Valdez en un duet que representa el pont al mig del qual concorren els dos cantants, escenificant el “traspàs de micròfon” de l’un en favor de l’altre. Ambdues veus conflueixen en una interpretació extremadament emotiva, guiada pels teclats de Manu i els versos a tocar de la poesia existencial. Encara hi ha patiment i incertesa, però les boires comencen a dissipar-se i les ombres a distingir-se.
Esencia arrenca amb un riff i una bateria sincopats que assoleixen un ritme regular quan es precipiten cap a la tornada, mentre que ¿Cuántas lágrimas? ens desafia amb un pausat compàs i amb una aclaparadora sensibilitat que brota de l’interludi instrumental.
Ser yo celebra el fet d’aprendre a aixecar-se després de caure i a ressignificar la vida, i ho fa mentre les cordes vocals de Ramón exploren novament registres descarnats dels quals, en aquest plàstic, en treu més partit que mai.
En paz posa el colofó del disc, llençant un missatge positiu entremig de tanta foscor, i ho fa a través d’una preciosa power ballad que abasta conceptes com la fugacitat, la incertesa i la circumstancialitat de l’existència, l’acceptació de la vida com un seguit de desafiaments que cal enfrontar o la urgència de viure gaudint del present i vivint cada dia com si fos únic.
“De mi corazón y otras miserias” és un treball sublim -alhora que dens i complex- que confirma a Adventus com una banda amb un discurs i un estil singulars, definint ambdós aspectes l’especificitat de la seva personalitat dins del panorama del metall espanyol actual. Una mostra de valentia com aquesta ja mereix tot el nostre respecte.
Marc Milà Hernández
La fervent i la cega devoció per Judas Priest (i per extensió pel heavy metal) des de la més tendra infantesa m’han portat a retre-li culte gargotejant la biografia Judas Priest, Los defensores de la fe i administrant el blog Los dioses del metal. Col·laborador a Rocka Rolla Webzine i, ara també, a El Rock-Òdrom.
0 Comentaris