ASFALTO Dice Adiós | La Riviera (Madrid) | Dissabte 13 de maig del 2023

Crònica publicada originalment en castellà a The Sentinel

Aquesta no és una crònica qualsevol, igual que aquest no va ser un concert qualsevol. El curs dels esdeveniments, el pas del temps i la tossudesa de la realitat actual del rock a Espanya fa que els grans grups amb els quals molts de nosaltres vam créixer vagin dient adeu. Uns de millor forma que uns altres, uns més d’amagotis que uns altres, uns de forma més sincera que uns altres.

En el cas d’Asfalto, després de 50 anys d’ençà de la seva fundació, amb múltiples etapes, formacions, músics i algun període d’absència, aquest ha estat el moment triat per a dir adeu. La pertinaç dificultat per a tenir una presència habitual en els escenaris i la sensació de no poder ampliar el rang de públic que els sustenti ha portat a Julio Castejón, qui ha portat el timó de la banda després de la traumàtica separació de la mítica formació que va enregistrar l’històric primer disc, a decidir que era el moment de posar punt final.

Cadascun dels seguidors d’Asfalto tindrà la seva pròpia perspectiva, això és segur. En el meu cas, aquest grup (al costat d’uns altres com a Topo, Barón Rojo, Obús i tants altres), la meva vida no l’entendria sense la seva música. Per motius d’edat, els primers 10 anys de la seva trajectòria els vaig descobrir a posteriori, ja que Asfalto va irrompre en la meva vida el 1983, amb aquell inoblidable “Más que una intención”. A partir d’aquí em vaig enganxar al grup. I fins avui.

Al novembre de 2002, fa més de 20 anys, vaig tenir la fortuna de conèixer a Julio Castejón i Jorge García Banegas. Era la meva primera entrevista i es va quedar gravada per sempre al meu cor i en les 3 cintes TDK de 90 que vam emprar per immortalitzar aquella extensa xerrada. A partir d’aquí va néixer una creixent amistat que m’ha permès conèixer els secrets d’Asfalto, uns publicables i altres no, i posar-me en la pell dels seus protagonistes. Per això, permeteu-me que tregui el meu costat emocional en aquesta crònica. No sé fer-ho d’una altra forma.

La incertesa sobre la capacitat de convocatòria en bona part del territori nacional va provocar que els riscos d’un daltabaix econòmic en una gira de comiat per tota Espanya fossin majors que la il·lusió dels protagonistes. Així que la solució triada va ser fer un únic concert a Madrid, en un recinte gran com La Riviera que ja havia estat testimoni de diversos mítics xous de la banda en el passat.

La idea era que, com a concert de comiat, estiguessin representades totes les etapes de la banda, amb el major número dels seus protagonistes sobre l’escenari. Quelcom que es va complir a mitges, ja que si bé molts d’ells van acceptar la invitació, tres dels músics més determinants de la seva història van decidir no fer-ho i José Luis Jiménez, Lele Laina i Miguel Oñate no hi serien presents. No conec (ni vull saber) els motius de cadascú per a aquesta decisió, però sens dubte se’ls va trobar a faltar.

A poc a poc es van saber més detalls: Unes entrades a un preu més elevat de l’esperat, una opció VIP que incloïa un petit “meet & geet” (és a dir, entrar una estona abans per a tirar-se unes fotos amb els músics i rebre una bossa d’obsequis relacionats amb la banda) i la notícia que el concert s’immortalitzaria en àudio i vídeo per a la seva posterior comercialització.

Arribat el dia del concert i després d’un malson per a aparcar (a la primavera, al costat de Madrid Rio i la Prada de San Isidro en plenes festes de la ciutat), en arribar als voltants del recinte em vaig començar a trobar amb amics que, com jo, sentien l’emoció d’assistir al punt i final d’Asfalto. Una vegada dins del recinte vaig anar saludant a més amics, alguns vinguts de molt lluny, que no volien perdre’s aquest esdeveniment.

Per fi, amb la sala plena de gom a gom, es van apagar les llums i va començar el xou. Aquest estava concebut com un viatge en el temps des de l’època més actual cap endarrere, retrocedint des dels seus últims discos de manera gradual cap als antics, amb convidats que anirien afegint-se en el seu moment a la banda que Asfalto va presentar en aquest últim espectacle, una formació que, a més de Julio Castejón (veu, guitarra i teclats), estava formada pel seu fill Paul Castejón (guitarra, flauta i veu), Nacho de Lucas (teclats), Pablo Ruiz (baix) i Kacho Casal en substitució del bateria titular, Arturo García, a qui un compromís laboral en l’altra part del món li va impedir acomiadar-se en la qual ha estat la seva banda els últims 10 anys. A més, en moltes parts del concert van comptar també amb el suport d’Enrique Castejón, fill major de Julio, qui va aportar la seva guitarra acústica per a enriquir (valgui el maldestre joc de paraules) encara més el resultat final.

L’ampli escenari estava preparat per als nombrosos convidats que anaven a participar en el concert. Així, sobre les taules es podien veure dues bateries, tres teclats i espai suficient per a allotjar a una banda per moments molt nombrosa. I, com sempre en els concerts d’Asfalto, el xou s’arrodoniria amb grans pantalles de vídeo i un joc de llums espectacular.

La pròpia concepció del concert, amb un repàs en ordre cronològic descendent, produiria que les cançons més conegudes no serien intercalades, sinó que la majoria de temes dels últims discos, de menor calat mediàtic, apareixerien al principi del concert, per a anar arribant gradualment als temes més anyencs i coneguts del seu repertori.

El concert va començar amb el ja habitual vídeo a les pantalles recollint tota la història d’Asfalto, amb les portades dels seus discos i fotos històriques, tot en ordre cronològic. En aquesta ocasió aquest vídeo cobrava un major significat, com a document gràfic de la història del grup que es tancava aquella nit. Al seu terme, els músics van prendre posició a l’escenari, sota la intensa ovació de tot el públic, donant pas als primers temes, els més recents de la seva discografia. Van començar amb “Crónicas de un tiempo raro”, “Lluvia de abril” i “Secuencia para un gran momento”, representant el passat més immediat de la banda. Atès que molts dels presents es van quedar ancorats en la primera etapa d’Asfalto i desconeixien els seus últims treballs, unit al fet que aquests temes són molt més “de sentir” que “de vibrar”, es va produir una clara sensació (assumida pel grup, crec jo) que la primera meitat del concert va quedar força freda en relació a la resposta del públic.

Aviat van començar a integrar-se convidats en el concert, tots ells pertanyents a algunes de les etapes de la banda. A partir de l’emotiva “El pescador de sueños” van pujar a l’escenari Raúl Santana (guitarra i veu), Carlos Parra (teclats) i Viti Ilarraza (bateria), tres músics de gran talent que es van afegir a la resta del grup, que durant bona part del concert va tocar amb dos bateries. Aquests tres músics van ser presents en aquell disc “Utopía” (2008) que va suposar la tornada d’Asfalto després d’alguns anys d’inactivitat. Aquesta nit tindríem el plaer de gaudir de nou de la seva qualitat en bona part del concert, ja que van estar a l’escenari durant molts dels temes.

Van seguir amb una de les sorpreses de la nit, ja que “Vidas paralelas” no pertany a la discografia d’Asfalto, sinó a aquella etapa intermitja com a “Julio Castejón i els Trípodes”, concretament al disc “El corazón de la manzana”, d’enorme qualitat però que no va sortir amb el nom d’Asfalto. Encara que, si som perepunyetes, sí que el vam tenir en el disc en directe “Al fin vivos”. El cas és que per a aquest tema Julio va deixar la guitarra per a interpretar-la als teclats, deixant la part de guitarra únicament a Raúl Santana. Per desgràcia, els seus teclats es van negar a funcionar a la meitat del tema, amb el consegüent empipament de Julio, que va sortir del tema de manera airosa, abrigallat pels teclats que sí que funcionaven de Carlos Parra.

Després d’aquest emotiu record a la seva etapa en solitari, Julio va deixar els teclats per a empunyar una guitarra acústica, secundat per un altre instrument idèntic en mans d’Enrique Castejón, plançó major de Julio, que va aparèixer en diversos temes per a donar encara més riquesa a l’actuació. Amb tots ells ens van oferir una bonica “Luz de atardecer”, que es va incloure en aquell EP de 2011, igual que la que li donava títol, “Music”, versió de John Myles cantada per Raúl Santana de manera magistral, amb Marcos Parra i Viti Ilarraza tocant totes dues bateries. Sorprenentment, un tercer tema d’aquest mateix EP va sonar a continuació, “Quién castigó a la mujer de Lott?”, començant a provocar la impaciència als qui estaven esperant els pesos pesants del repertori d’Asfalto.

Aquests van començar a arribar amb “Espera en el cielo” i “Molinos de viento”, recuperats d’aquell disc “El planeta de los locos” que va reunir de nou la mítica formació del primer disc. Per desgràcia, ni José Luis Jiménez ni Lele Laina van participar en el concert, i Enrique Cajide únicament va estar com a espectador ja que, retirat de la música des de fa molts anys, només va sortir a saludar al final del concert.

L’ambient ja s’escalfava de manera significativa amb l’arribada dels temes vuitanters, començant amb el repàs al disc “Corredor de fondo”, amb l’aparició de Richie Benítez, el magnífic cantant que va participar en aquell disc i que es va desplaçar des de Mallorca per al concert. Amb ell vam poder gaudir de la veu original que va enregistrar “No es sólo amor”, després de la qual va sonar “Halley”, incorporant-se Guny (baix) i Jorge García Banegas (teclats), components imprescindibles d’Asfalto en els ’80. El repàs a aquesta formació va concloure amb la sempre impressionant “Prisionera enmarcada”.

Richie Benítez es va acomiadar enmig d’una gran ovació. I a l’ambient es palpava que, seguint aquest ordre cronològic descendent, havia arribat el moment de recordar alguns temes dels dos discos que va enregistrar Miguel Oñate, els més coneguts i que gaudeixen de major arrelament entre els seguidors d’Asfalto juntament amb el primer disc. Malauradament, Oñate no va participar en el concert, per a desil·lusió dels qui l’estaven esperant. Així i tot, tots gaudirem enormement amb “Más que una intención” (sense Jorge García Banegas en l’escenari), cantada a ple pulmó per tot el públic, “Es nuestro momento” i la delicada “El hijo de Lindberg”, molt emocionant, amb Julio Castejón de nou al piano.

Amb Guny i Jorge García Banegas de tornada a l’escenari, van sonar alguns dels temes que més il·lusió farien als seguidors de l’Asfalto més anyenc, començant pel sempre canyer “Déjalo así”, la delicadesa de “La otra Maria” i un impressionant “El viejo”, amb Jorge García Banegas lluint-se en el mític solo de piano que conté aquesta història real de la qual Julio va parlar en presentar-lo.

I com a cirereta al concert arribàvem a la part final, amb els temes que anaven a representar a l’històric primer disc, història inesborrable del Rock nacional. Com no podia ser d’una altra forma, els mítics “Días de escuela” i “Rocinante” van ser cantats a l’uníson per tot el públic, amb l’emoció afegida de saber que seria l’última vegada que, sota el nom d’Asfalto, podríem escoltar-les. No puc imaginar l’emoció que sentiria en aquest moment Julio Castejón, ja que a mi mateix se’m saltaven les llàgrimes per l’èxtasi del moment. I, mirant al meu al voltant, us ben asseguro que no vaig ser l’únic.

Abans d’escometre el final oficial del concert amb “Capitán Trueno” (amb imatges del TBO original en les pantalles de vídeo), Julio va dedicar unes paraules a cadascun dels músics que l’acompanyaven aquesta nit, tant els “oficials” com els convidats, inclosos els pipes (“roadies”, que diuen els guiris) afegint-se Raúl Santana, Carlos Parra, Viti Ilarraza i Enrique Castejón a la fi de festa sobre l’escenari.

Després d’aquests clàssics entre els clàssics, el grup va fer amenaça d’acomiadar-se, però a hores d’ara tots sabem que això no cola. Aviat, tots els músics van tornar a l’escenari, per a tancar, ara sí, aquest concert de comiat amb “Lo que el viento no se llevó” i un “Ser urbano” per al qual van pujar a l’escenari tots els músics que havien participat al concert, més els mànagers Johan Cheka i Mary, a més d’un pletòric Enrique Cajide, que estava eufòric.

La sensació que ens va deixar el concert és difícilment explicable per als qui no hagin estat fidels seguidors d’Asfalto. Potser (segur) que no va ser el seu millor concert. Algunes fallades tècniques i d’interpretació van fer que recordem altres xous més perfectes. Però l’emoció, el sentiment de comiat i de ser presents en el tancament de la carrera d’una de les bandes més importants de la història del Rock nacional, van fer que aquests errors no tinguessin major rellevància.

Adeu, Asfalto. I, sobretot, GRÀCIES per tot el que ens has donat.

Aqui la roda de premsa de presentació d’Asfalto dice adiós

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!