BLACKTOWN BAND Moonmaker | Data de sortida: 21 Setembre 2022 | Segell: Lady Stone Music

Introducció i context:

Recordo quan, a les acaballes de 2020, vaig rebre mitjançant el segell The Fish Factory el primer disc de Blacktown Band. Era un treball anomenat I (One) que va ser tot un descobriment que vaig gaudir escoltant tal i com vaig deixar palès a la meva ressenya del disc.

Tot i no tractar-se d’un àlbum de rock dur a l’ús (l’estil més comú a la meva fonoteca), aquell primer conjunt de cançons de Blacktown Band allotjava, a més de bones composicions, una excel·lent producció, una molt bona base rítmica i una veu meravellosa en la interpretació de la seva cantant, Nina Agudo.

Poc més d’un any i mig després, els Blacktown Band han tingut l’amabilitat de fer-me arribar aquest Moonmaker del qual avui us n’escric la meva opinió.

La banda manté l’alineació del seu primer disc, això és, l’Alejandro Hervás al baix i segones guitarres a més de ser el principal compositor de la música, la Nina Agudo a la veu i lletres i l’Esteban Rabadán al piano i teclats. La bateria l’ha enregistrat el músic de sessió Glenn Welman i, de nou, han tornat a comptar amb la participació del guitarrista alemany Markus Tautz qui, com Rabadán, també ha fet aportacions a la composició musical.

Hi ha dues coses que crec que val la pena esmentar abans d’entrar en el contingut de Moonmaker. L’una és que per a aquest segon àlbum, Blacktown Band han canviat de segell, passant de The Fish Factory a Lady Stone Music (hi ha pocs grups que repeteixen amb TFF o només m’ho sembla?). L’altra és que, així com I (One) fou enregistrat als estudis M-Selva, en aquesta temptativa Moonmaker ha pres forma a l’estudi casolà (home studio) del mateix Alejandro Hervás qui, tot i el canvi d’estudi, s’ha encarregat de la producció en els dos treballs de la banda.

Així doncs, un cop posat el disc en context, quina ha estat la meva impressió? Som-hi.

Tot escoltant el disc de Blacktown Band, Moonmaker.

Si hi ha quelcom més difícil per a un segon disc és sorprendre tant com ho pugui ser el disc d’estrena. Inevitablement, amb Moonmaker jo ja tenia una expectativa, una experiència sonora prèvia i, en conseqüència, era complicat que el nou disc de Blacktown Band em causés l’impacte del primer. Això em passa amb aquesta banda i amb qualsevol altra, a mi i a tothom. A les meves oïdes no hi havia la nuesa blanca que hi havia amb I (One) i, en el moment de prémer “play” no vaig poder preguntar-me si Moonmaker aniria cap a on jo desitjava.

Quan acabava la meva ressenya de I (One), deixava per escrit el meu desig que el següent treball que tregués la banda explotés una mica més el vessant més proper al que ens podien oferir els Rainbow dels 70 o els Black Sabbath de cançons com Neon Knights. I la meva impressió és que això no passa aquí o, al menys, no pas tant com jo voldria.

Expliquen els Blacktown Band a la seva nota de premsa que, si a I (One) hi havia més de prog tipus Pink Floyd, a Moonmaker hi ha més rock and roll de guitarres que recorden a Led Zeppelin. Hi estic d’acord. El que passa és que jo sempre he estat més de Ritchie Blackmore que de Jimmy Page i, per tant, m’hauria agradat ensumar una mica més dels Deep Purple de l’època del guitarrista anglès o dels mateixos Rainbow, amb aquella meravellosa conjunció de melodia, velocitat i virtuosisme.

Amb el treball de la Nina Agudo em passa un xic el mateix. La seva veu segueix sent tan gran i poderosa com abans, però hauria desitjat tant que, en ocasions “trenqués” el to per dalt… Si en alguna de les tornades la cançó hagués pujat el to general convidant a la veu de la Nina a fer un salt a les alçades… l’emotivitat i la força natural de la cantant encara m’haurien arribat més.

Llegint-me, potser algú es pensarà que el disc no m’ha agradat gaire. Doncs no pas! El disc està farcit de bones cançons (vuit més Fighting Man, una versió de l’àlbum de Gillan Mr. Universe del 1979) on, potser casualitat, les quatre primeres del present àlbum (Drive, My medicine, Moonmaker i Mother) són les que més m’han arribat, podent afirmar alhora que no he trobat cap cançó coixa en tot el conjunt.

En conclusió:

El nou disc dels Blacktown Band, Moonmaker, torna a ser un regal a l’oïda. Sona de meravella i es gaudeix de cap a peus. Després, els gustos i desitjos personals de cadascú són els que són, però sens dubte val la pena escoltar-lo amb atenció i assaborir-lo sense pressa.

Si, pel tercer disc, la Nina em pica l’ullet amb detalls inspirats en el Ian Gillan mateix o en Ronnie James Dio, atrevint-se a trencar i pujar una mica més i, alhora, el guitarrista amb qui comptin (sigui en Markus Tautz o qualsevol altre de nivell) hi posa una mica més “d’ingredient blackmorià”, aleshores seré encara més feliç escoltant-los.

Sigui com sigui, no te’l perdis.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel.

Aquí tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!