DRY RIVER Sala Mon (Madrid) | Divendres 4 Novembre del 2022

Crònica publicada originalment en castellà a The Sentinel

Era una data marcada en vermell al meu calendari. L’arribada de Dry River a Madrid era un esdeveniment que ni volia ni podia perdre’m, ja que és un dels grups que més m’ha impressionat en els darrers anys. A més, era la primera ocasió en què anava a veure al grup després dels canvis en la seva formació, ja que en els concerts anteriors en els quals vaig gaudir del seu directe encara estaven Carlos Álvarez i Martí Bellmunt a la banda. Els nous membres, Guillermo Guerrero i Miquel Centelles, ja porten tres anys al grup, però la pandèmia que hem patit ens ha robat tant de temps que sembla que va ser ahir quan es va anunciar el nou line-up de Dry River.

El concert s’emmarcava dins de la gira del seu últim disc, “Cuarto Creciente”, ja ressenyat aquí i en el qual han reblat el clau al seu estil, acostant-se encara més a grups com Dream Theater però sense perdre la seva essència original. Com el disc m’ha deixat molt satisfet, les ganes de veure de nou a Dry River havien augmentat encara més.

La cita era a la Sala Mon, un local habitual de la capital on jo he vist molts concerts, sobretot quan es deia Sala Penélope. A més del canvi de nom, la sala ha tingut una transformació que l’ha deixat més bonica i funcional, eliminant les molestes columnes que en el passat impedien la correcta visibilitat des d’alguns punts. El seu aforament de 700 persones la converteixen en una bona opció per a bandes ja consagrades capaces de reunir una quantitat de públic mitjana-gran. Seria Dry River una d’elles?

Afortunadament, la resposta és un rotund SÍ. Desconec si es van arribar a exhaurir totes les entrades, però si no va ser així li va faltar molt poc. La sala estava plena de gom a gom, així que les fotos que vaig fer per a adornar aquesta crònica es limiten al primer tema del concert. Espero que em disculpeu per això, però vaig preferir passar la major part del xou en un lloc que em permetés veure i escoltar el concert de la millor forma possible.

Com és habitual als concerts de Dry River, Fanfi García (actor / tour manager / showman / divertit mental) va ser l’encarregat de presentar al grup, per a rauxa del públic que omplia a vessar la sala des de força minuts abans de començar el concert. Mentre sonava una introducció, els músics van ocupar el seu lloc a l’escenari, en dues files: La posterior, ocupada per Miquel Centelles (teclats), Pedro Corral (bateria) i David Mascaró (baix) mentre que, més prop del públic els dos guitarristes, Matías Orero i Guillermo Guerrero, flanquejaven al vocalista Ángel Belinchón. Al fons, una pantalla de vídeo ens va anar mostrant imatges durant tot el concert.

Al final de la Intro, el xou va arrencar amb “Culpable” i “Segunfo intento”, igual que ho fa el seu últim disc, “Cuarto Creciente”. Ja des dels primers temes vaig poder fer-me una idea bastant aproximada del quant anàvem a gaudir aquesta nit. I hi ha algunes coses que em van quedar ben clares des del primer tema:

Bona qualitat de so.
La banda sona ara més dura, més contundent. Segueixen sent un grup compacte que sona com un canó ben greixat.
Ángel Belinchón està en un estat de forma impressionant i la seva veu no defalleix a les parts més exigents.
Matías Orero té un bon gust tocant fora del comú.
El nou guitarrista, Guillermo Guerrero, té un nivell tècnic descomunal.
Pedro Corral (bateria) i David Mascaró (baix) són uns músics impressionants, la millor base rítmica que podria tenir una banda tan complexa com Dry River.
El públic s’entregaria tota la nit i se sabia les noves cançons tan bé com les antigues.

Aquestes sensacions no feien més que créixer a mesura que el concert avançava. “Camino” va ser la primera concessió a la seva discografia anterior, rescatada d’aquest gran disc anomenat “2038”. El tema va sonar amb molta força, confirmant que aquests Dry River tenen un plus de contundència respecte al que jo havia vist en concerts anteriors.

El que no ha variat és el seu sentit de l’espectacle i l’ajuda que per a això reben de Fanfi García, que va irrompre en diversos temes per a sumar una petita performance en ells. En “La serpiente”, del seu últim disc, va aparèixer disfressat de monjo, amb una caputxa que li conferia un aire místic i fosc. Durant el tema, èpic i fosc, el monjo va fer uns petits trucs de màgia amb una corda i un llibre, del qual va fer sortir unes petites flames. Molt visual i efectiu en un tema molt adequat.

El concert va seguir amb “Si estás tu”, el tema més delicat del nou disc, del qual Ángel ens va avisar que tocarien per complet durant el concert. Una cançó emotiva, intensa i sentimental que en directe ho és encara més amb l’escalf del públic.

Per descomptat, els grans clàssics de Dry River no podien faltar. És curiós com amb tan sols 4 discos a l’estudi, el repertori del grup ja té un bon nombre de temes que els costarà treure en el futur. Un d’ells és “Fundido a negro”, en el qual Fanfi va tornar a sortir a escena, amb un vestit de protecció NBQ (guerra Nuclear, Bacteriològica i Química) que incloïa una màscara anti-gas, per a completar una interpretació brutal del grup i una resposta del públic acord al que estava rebent des de l’escenari. Al final del tema, Ángel Belinchón va agafar el seu teclat portàtil, però no va aconseguir fer-lo sonar.

Normalment, els fans que viuen amb major intensitat els concerts acostumen a posar-se a les files més properes a l’escenari. I viuen amb major intensitat els temes antics que els que s’inclouen en un disc que acaba de sortir. Res d’això es compleix en els concerts de Dry River. Des de la meva posició elevada em va agradar veure com la sala al complet saltava i corejava tant els temes antics com els nous, com “La libertad”. Tant és així que Ángel no es molestava en nomenar les cançons abans que arrenquessin, sabent que el públic ja se les sabia.

En aquest moment del concert, part de la banda va abandonar l’escenari per a deixar que Guillermo Guerrero tingués el seu moment de lluïment, en un solo de guitarra ple de bon gust, amb el matalàs de teclats que li proporcionava Miquel Centelles, tot això a manera d’introducció d’un dels moments de la nit, amb el que per a mi és el millor tema del nou disc, “Calles inundadas”, amb una lletra dedicada a la pandèmia que m’arriba especialment. El tema, acompanyat d’imatges molt ben triades sobre el que vàrem patir durant la Covid, ens va portar en sopols des de la suavitat inicial a través dels canvis d’intensitat fins al final, on la part recitada per Ángel Belinchón amb la qual acaba va aconseguir emocionar-me. D’aquestes vegades que escoltes un tema en directe i penses: “Només per això ja ha valgut la pena venir”.

Després d’aquesta sobredosi d’emoció, “Pequeño animal” ens va retornar als Dry River del seu primer disc, “El Circo de la Tierra”, que va incloure un petit moment de lluïment per a la bateria de Pedro Corral. Després d’aquest record al seu primer treball, Ángel Belinchón ens va presentar un altre dels temes nous. Molt simpàtic tota la nit, com és habitual, Ángel ens explicava que ells tenen una vena heavy molt acusada tot i que no portaven cabelleres, però que això no els impedia reconèixer artistes d’altres estils. Per això, ens va explicar que “Capitán Veneno” està dedicada a la memòria de Juan Carlos Aragón Becerra, poeta conegut a les facècies de Cadis, mort l’any passat a causa d’un càncer. Donant la raó a les paraules de Belinchón, la lletra recordant al poeta gadità s’emmarca dins d’un dels temes més heavies de la carrera de Dry River, dels més propers a la part més dura de Dream Theater.

El concert estava arribant a la seva fi i per a tancar, abans dels bisos, estaven reservats els pesos pesants del seu repertori. Qui mai hagi viscut en directe l’experiència que succeeix a “Me faltará el aire”, no sap el que es perd. Un tema extraordinari, èpic i entranyable en el qual el públic s’erigeix en un ens tan protagonista com el propi grup. Aquesta ocasió no va ser una excepció, i la interpretació del grup, vorejant la perfecció, amb la veu d’Ángel Belinchón dirigint al personal i un públic entregat, ens van regalar un moment únic i emocionant.

Després d’aquesta sobredosi d’emoció, Ángel Belinchón va donar la benvinguda a l’escenari a l’únic convidat que tindríem en aquest concert. Es tractava de Dani Nogués, cantant de la banda de folk-metall Lèpoka. Tant Dry River com Lèpoka són de Castelló, així que m’imagino que el colegueig entre músics veïns tindria molt a veure en la seva elecció. El cas és que, malgrat el bon rotllo que es palpava a l’escenari i les ganes de Dani Nogués per agradar al personal, la col·laboració no em va agradar molt. Em va fer l’efecte que Dani no coneixia bé la lletra de “Traspasa mi piel”, perquè més enllà de cantar la tornada a dues veus amb Ángel, la seva presència no va aportar massa a un dels clàssics amb el qual es tancava el concert.

El grup es va acomiadar, però tots sabíem que tornarien. Fins i tot Ángel Belinchón, a la seva tornada a l’escenari, va fer broma amb el paperot que suposa el comiat per a tornar a fer bisos. El cas és que aquesta propina significava que el concert en si ja estava acabant. I jo tenia curiositat per saber amb quins temes dirien adeu, encara que sabia que quedaven dos temes del nou disc per interpretar així que, segons el promès per Ángel, haurien de caure en aquest moment.

I efectivament, el primer va ser “Funeral”, un tema alegre amb una lletra divertida sobre la vida després de la mort. Per a això, Fanfi García va aparèixer en l’escenari disfressat d’encarregat d’una funerària, amb barret fort i un petit taüt de mà. Durant la interpretació va ser prenent mides amb un metre als integrants de la banda, se suposa que per a fer-los el taüt a mida, i després va començar a portar làpides per als músics. En la part central del tema, aquest es va allargar perquè Ángel Belinchón procedís amb les presentacions dels integrants de la banda, demanant la complicitat del públic perquè, a mesura que anaven sent presentats, tots coregéssim “ets el millor, no ets el pitjor”, tot amb molt bon humor.

Tot seguit, Ángel va prendre de nou el seu teclat portàtil per a un dels temes més “happy” del seu repertori, com és “Irresistible”, per al qual Fanfi García va aparèixer disfressat i fent aeròbic amb la mateixa coreografia del videoclip que van enregistrar en el seu moment, i del qual ens anaven mostrant algunes imatges ombrejades a la pantalla de vídeo posterior. No és dels meus temes preferits de Dry River, però va quedar divertit.

Per a acabar, ara sí, el concert, res més adequat que “Despedida”, que tanca també el seu últim disc. Un tema èpic, lent i emotiu, òptim per a tancar una nit inoblidable amb una ovació sincera de tot el públic que omplia la sala.

Si no heu vist mai en directe a Dry River, poseu-hi remei com més aviat millor així que, si actuen prou aprop de la vostra localitat, no ho deixeu passar. Assistireu a un concert inoblidable.

Aqui totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!