A la vigília del seu viatge a Alemanya, God’s Funeral van presentar nou material d’estudi en un volum més gran de l’habitual. La llista de cinc cançons amb una durada total de 48 minuts deixa clar que no serà una escolta fàcil.
Per damunt de tot, destaca que és el primer llarga durada en els nou anys d’història del grup. Una fita de veritat! D’altra banda, es pot suposar que rebre un parell de noves cançons en splits cada any és més interessant que esperar el següent LP anys i panys. Aviam com afectarà aquest disc en la trajectòria del grup i si no deixen els formats curts.
Tot i que potser el nom God’s Funeral no és el primer que us ve al cap quan penseu en el metall català, entre l’abundant assortiment de bandes catalanoparlants, aquesta crida l’atenció de seguida. Una discografia sòlida (encara que majoritàriament de splits), edicions en tota mena de suports, marxandatge variat, cançons en tres llengües, actuacions a l’estranger… per al “bingo!”, només els faltaria un parell de bons videoclips. Si l’èxit depèn de la sort, els God’s Funeral s’abasteixen de bitllets al màxim.
Els God’s Funeral mateixos es presenten com a doom death metal, tot i que els passatges molt lents i l’ús abundant del violí els acosten al funeral doom metal – un gènere força lent i minimalista fins i tot per als estàndards del doom metal. Per fer alguna cosa emocionant amb un material tan inert, cal ofici, i els God’s Funeral ho fan bé.
A dir la veritat, no tots els mètodes d’enriquiment estructural m’han fet el pes. En tres de les cinc cançons hi ha passatges acústics que donen a l’àlbum forma i alè (tot i que jo preferiria un ofec informe). Dels 48 minuts totals, uns 8-9 minuts són intros, outros i insercions acústiques, que ja serien suficients per a un petit llançament d’ambient o neofolk. Això està bé per a la primera escolta, però per desena vegada escoltar totes aquestes “seccions atmosfèriques” enmig d’un doom death metal dens és força cansat, una mica com “fins que no t’acabis les verdures, no hi ha postres”. Potser aquesta actitud es pot titllar de consumista, però de vegades fa pena que no sigui habitual publicar, en paral·lel a la versió principal de l’àlbum, edicions abreujades “només la canya” per a oients amb dèficit d’atenció.
Ah, sí, també hi ha violí. L’amor de les bandes de doom metal per aquest instrument és una cosa ben coneguda (el fet que God’s Funeral tingui una versió de My Dying Bride, assenyala, si fa no fa, la font de la influència perniciosa), però a “El despertar dels morts” el violí gairebé no calla. A cadascuna de les cinc cançons apareix aquí i allà: a la intro i a l’outro, al fons i en primer pla, i de vegades fins i tot establint el tema com a instrument solista. D’una banda, és just per a un gènere així: el violí és malenconia i tragèdia, plor planyívol i crit punyent; al capdavall, una certa classicitat i solidesa. De l’altra, m’agradaria molt més sentir instruments que, vés a saber per què, tenen poca presència al metall: un saxòfon sentimental, una trompeta irreverent, un trombó borratxo. La fenomenal popularitat del violí és una cosa que es podria discutir molt, però és la que és. Les parts de violí van ser interpretades per Núria Luis, que també ha participat en diversos altres projectes, entre els quals destacaria el darrer àlbum d’Onirophagus.
Les dues peces següents no es desvien gaire del tempo establert, de manera que l’oient pot gaudir plenament de la naturalesa conceptual d'”El despertar dels morts” (o morir-se d’avorriment sense estar preparat per a un subgènere tan extrem). Finalment, l’àlbum acaba amb la relativament viva “Fossa comuna” (per molt estrany que sembli). En general, el disc és força lent, tot i que als primers treballs, quan God’s Funeral s’accelerava de tant en tant, sonava magnífic.
Gairebé tot el disc és un menor fosc sense diluir, en l’esperit del death doom gòtic dels 90, sense l’agressivitat estimulant d'”In Flanders Fields” o de “Marcha de los sin rostro II”. Els temes que m’han agradat són els que no tenen el to menor portat a l’extrem, sinó els que transmeten emocions més complexes, concretament “La processó de les ombres” i “Fossa comuna”.
“El despertar dels morts” és un àlbum conceptual i, com els dos splits anteriors, està cantat íntegrament en català. Les lletres estan dedicades a la guerra (com, de fet, tota l’obra de God’s Funeral). Aquest LP se centra en el retorn de la guerra i en el trastorn per estrès posttraumàtic. A jutjar per la menció del clor i les baionetes, es tracta de la Primera Guerra Mundial (probablement la guerra més popular en el metall: 1914, Kanonenfieber, Minenwerfer i molts altres amants de Remarque).
Malgrat la veu extrema, que sol ser menys exigent pel que fa al contingut, les lletres estan molt ben escrites. M’ha agradat especialment la d'”Itaca” (no hauria de ser “Ítaca”?), amb imatges molt concretes de l’arribada d’un tren del front (alhora, musicalment, aquest tema em va semblar el més monòton). Com Odisseu, el protagonista supera amb èxit totes les proves i torna a casa, però és difícil qualificar-lo de final feliç.
Malgrat que els God’s Funeral toquen una música molt de nínxol amb cànons ben establerts, tota la seva obra deixa una sensació de recerca i vacil·lació. El primer llarga durada, amb temes lents i homogenis, íntegrament en català i amb un violí dominant, és un altre pas en una direcció desconeguda. Però faci el que faci la banda, resulta interessant. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris