Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Any de sortida: 2014. Segell: Sube un escalón.

El carreró fosc d’una gran ciutat qualsevol. Al fons, els llums de neó parpadejants d’un local rere les portes del qual sentim el so del rock and roll. En entrar, llums tènues, billars, cervesa, fum de tabac en l’ambient i sobre el petit escenari una banda tocant hard rock. Són Mötley Crüe? Són Guns n’ Roses? No! Són Hysteria!
Sí, ja sé que des de fa ja uns quants anys no es pot fumar en els bars, però veritat que amb l’exemple us heu posat més en situació? Perquè d’això es tractava. I és que no puc més que evocar aquells temps de mitjan els 80 i els seus grups de hard rock en escoltar el debut d’aquests valencians.

Hi ha vins que guanyen amb els anys i discos que guanyen amb les escoltes. Això és precisament el que m’ha ocorregut amb el cd la ressenya del qual estàs llegint en aquests moments. Haig de reconèixer que d’entrada el cd no em va agradar però a força de degustar-lo a petits glopets li he anat agafant el punt fins a arribar a gaudir-lo plenament. Amb alts i baixos, sí, amb detalls molt interessants en alguns casos i amb altres aspectes que no m’han agradat i que comentaré a continuació.

Per al meu gust el disc comença fluix. Les 2 cançons que menys m’agraden de tot l’àlbum són les que l’obren, ja és mala sort! I és que, a pesar que sobre gustos colors, inevitablement aquest aspecte “obliga” el disc a iniciar la remuntada. Triar quins temes han d’obrir el teu disc ha de ser una tasca fart difícil i segur que si l’ordre de les cançons és el que és al llarg de tot el cd, no és per casualitat i les seves fundades raons hauran tingut.

Afortundament, les coses comencen a millorar a partir del tercer tema (Histeria colectiva, single del qual han fet videoclip) i és en arribar a la quarta cançó, Hielo en un volcán, quan Hysteria tenen la partida guanyada. La tornada és magnífica i vull aprofitar aquestes línies per a reivindicar la importància de les tornades: Una bona tornada, melòdica, que enganxi, cantable a ple pulmó, fa guanyar molts enters a qualsevol cançó (d’aquest o altres discos) i, en aquest aspecte, cal dir que Hysteria sí que saben fer tornades. No sols en l’esmentat Hielo en un volcán, unes altres com Sigo tu voz (amb un riff cap a meitat del tema que és, suposo, un clar homenatge a Highway to hell d’AC/DC) o Un día más, tenen tornades que fan sumar molts punts al disc en el seu conjunt. És escoltant cançons com les esmentades, quan un té la impressió que Hysteria han de tenir un directe d’allò més canyer i atractiu.

Vull aprofitar aquesta ressenya per a enriquir-la amb un aspecte que se surt de l’estrictament musical i que no sol comentar-se molt sovint: L’excel·lent portada, a càrrec de Jose Manuel Cajal, que m’ha encantat, m’ha servit de perfecta inspiració per a la introducció de la ressenya i que, a grandària pòster, quedaria genial en la paret de la meva habitació. Enhorabona pel teu treball. Aquest magnífic pintor i dibuixant té una pàgina web on podeu veure una selecció d’alguns dels seus treballs que val molt la pena: http://josemanuelcajal.com, no us la perdeu!

Finalment, l’aspecte del disc que menys m’ha agradat. Vagi per endavant que aquesta observació està feta des del màxim respecte i que no és més que una opinió personal, que no té cap valor més enllà que el mer testimoniatge de qui això escriu i que, com he comentat més amunt, sobre gustos, colors. Daniel Carmona participa en la composició de totes la cançons de l’àlbum, és lletrista únic i cantant de Hysteria. Probablement la veu és l’instrument més difícil de manegar perquè, al cap i a la fi (i entengui’s el que vull dir), un tambor sempre sona, no obstant això, controlar les cordes vocals al 100%, sobretot en alguns tons, no està a l’abast de qualsevol. És aquí on aquest debut de Hysteria em grinyola de vegades. Sobretot en els tons alts tinc la impressió que la veu “se li en va” per moments i és una llàstima perquè Daniel té un timbre molt bonic quan no força i això queda patent en els passatges més tranquils del disc.

En fi, un debut correcte, amb detalls i cançons molt interessants però amb serrells que, des del meu punt de vista, han de millorar de cara a futurs enregistraments. Tant de bo així sigui..

Aquí tens la ressenya publicada a El Rock-Òdrom del següent disc dels Hysteria, Rebelde.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!