MELTEM Mare Nostrum | Sortida: 28 Juny 2024 | Segell: Discos Macarras
Una Ressenya d’Oleh Dovhal
L’altre dia les reserves metàl·liques de Catalunya es van reposar amb “Mare Nostrum”, el primer disc dels barcelonins Meltem. El senzill “Tretze” va resultar prou bo per esperar l’àlbum amb candeletes i, fet i fotut, ara podem gaudir d’aquesta obra en la seva forma completa.
Quant al gènere d’aquest disc, jo el descriuria com una barreja d’estils que sovint van de la mà: la música lenta i pesada ens dóna doom metal, alguns moments especialment pesats i furiosos presenten sludge, la dominació de les peces instrumentals amb ritmes inusuals i elements orientals hi aporta post-rock, i la monotonia psicodèlica no és sinó stoner (especialment en “Tretze”). En quines proporcions s’han barrejat aquests ingredients, és difícil calcular-ho exactament. El grup mateix es descriu com a psychedelic doom rock, la qual cosa també reflecteix amb força exactitud el que passa en aquesta aventura musical.
I on té lloc l’aventura? Primer, hi ha motius orientals, que se senten clarament a la música i es veuen en els títols de les cançons, el logotip estilitzat de la cal·ligrafia àrab, i, sobretot, la ballarina oriental dels seus concerts. Tal orientalisme no és cap novetat: si obrim qualsevol catàleg de doom metal, descobrirem que els jinns, beduïns i camells estan arrelats en aquest gènere quasi tan sòlidament com el senyor Llucifer en el black metal. Tanmateix, el tema central dels Meltem no és pas el desert, sinó ben al contrari, el mar: el nom “meltem” significa “brisa” en turc, i el títol “Mare Nostrum” parla per si mateix. Així doncs, aquesta barreja del mar i la sorra ens hauria de portar imatges del litoral mediterrani amb muralles, alcàssers, sarraïns i coses així.
L’àlbum consta de quatre temes llargs: una cançó en català, una en castellà i dos instrumentals.
“Tretze” és l’únic senzill i l’única cançó en català. Les lletres parlen de la ràtzia marítima otomana a Menorca del 1558 (l’anomenat “s’Any de sa Desgràcia”). Aquesta composició és la més pesada i monòtona de l’àlbum.
“Cúrcuna” (sic!) és una instrumental de dues parts: la primera és acústica i folklòrica, i la segona, pesada.
“Mandrágora” és la cançó més complexa, enèrgica i impressionant amb lletres en castellà al final, que evoquen imatges d’un western o de l’Espanya del Quixot.
“Oasi” és una peça instrumental completament acústica, bona per a la dansa del ventre (ja sabem que els metal·lers són una gent amb traça en tots els aspectes).
“Mare Nostrum” deixa una sensació d’incomplet: la veu s’utilitza només de passada en dues cançons, i l’abundància dels fragments acústics deixa poc espai per a la pesadesa i la rapidesa. La conceptualitat de l’àlbum és tant l’avantatge com el desavantatge, perquè és difícil gaudir de les cançons en ordre aleatori amb tots aquests preludis i interludis. Per això, vaig cometre una barbaritat absoluta: vaig esborrar “Oasis”, vaig tallar la primera part de “Cúrcuma” (o “Cúrcuna”) i quelcom més, i ara frueixo de doom psicodèlic puríssim passejant per la costa mediterrània, glorificada en l’àlbum.
Tot i aquesta rondinada, “Mare Nostrum” és una obra molt interessant i deixa una impressió duradora. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris