Phoenix Rising: Acta Est Fabula

12 jul., 2021 | Ressenyes

phoenix rising acta est fabula

Phoenix Rising: Acta Est Fabula // Data de sortida: 26 Març 2021 // Segell: Rock CD Records

Estàvem a sobre el capó del cotxe esperant per a veure l’esdeveniment còsmic més esperat de la dècada. Havíem vingut d’hora per a poder agafar el lloc que tant ens agradava al descampat des d’on es veia la ciutat i teníem una vista clara del cel.
Mentre queia la nit, parlàvem de coses del passat i rèiem mentre fumàvem i ens empinàvem una ampolla de Jack Daniel´s que havíem comprat per a tan memorable esdeveniment. Al cap i a la fi, una lluna carmesina no es veu tots els dies.
Jo havia triat la música que sonava a tot drap en el nostre vell Toyota dels 80, vermell com el pronòstic de la lluna. No per casualitat vaig triar un grup que particularment m’era agradable i que acabava de treure el seu nou àlbum i que, a més, tenia una cançó que seguint amb el tema es deia “Luna de Sangre”, tema que m’entossudia a repetir cada vegada que en Juan Carlos es descurava.

En això estàvem quan una esgarrifança em va recórrer el cos. En un parpelleig vaig veure caure estès al meu costat a en Juan Carlos i abans de poder fer res ja el tenia també agafat al meu coll. Una dolça i suau sensació em recorria el cos, però al mateix temps veure a en Juan Carlos sobre el capó del Toyota va fer que em regalimés una llàgrima. De seguida vaig caure al seu costat amb un petit torrent càlid que baixava per la meva esquena. “Luna de Sangre” estava sonant i vaig recordar que havia triat Phoenix Rising aquesta nit perquè havia estat el grup que ens havia unit allà per l’any 2012.
Recordo com si fos avui que acabaven de treure el seu àlbum MMXII i que la meva primera impressió va ser d’admiració per l’excel·lent treball que havien fet. El tenien posat en el bar que freqüentava a Barcelona, però el curiós era que el bar es deia Alcorcón i tenien banderoles de l’equip de futbol fins i tot dins el bany, però posaven metall i ja amb això en tenia prou. 
Així doncs em trobava a la barra quan se’m va acostar un noi amb la seva gorra cap endarrere a plenes 11.30 pm dins d’un bar i em va dir:
– Sabies que aquests nois són d’Alcorcón? –
– Els del bar? – li vaig respondre una mica confusa.
Ell es va fotre a a riure i va començar a explicar-me tot tipus de detalls dels Phoenix Rising: que havien guanyat un concurs uns anys enrere que es deia “I tú qué tocas?”, que havien acompanyat a Saratoga i que havien tocat enfront de més de 5000 persones. Francament, em tenia captivada la manera en què li brillaven els ulls en parlar d’ells. Inevitablement em preguntà el meu nom i jo sense titubejar vaig respondre-li “Em dic Virginia”. Però ni em vaig molestar a preguntar-li el seu. Sent molt sincers, estava més interessada a sentir l’àlbum sencer de Phoenix Rising en arribar a casa.

La guitarra i la bateria veloç de “El temor de un hombre sabio” (com el llibre de Rothfuss) va interrompre els meus pensaments. El cor em bategava a mil i no estava segura de si era per la cançó, que a més era la favorita d’en Juan Carlos, o perquè el meu cos es quedava a poc a poc sense alè.
Hoy el viento susurra una historia entonava a viva veu Miguel González en els vells altaveus.
Al poc temps d’aquella nit al bar Alcorcón ens emboliquem i dos mesos després vivíem en un piset humit de la Barceloneta i Phoenix Rising es convertien en el grup de la “família”. Seguim els seus passos durant anys, vam veure amb recel la substitució d’Iván Méndez a la bateria, però ens enamorem de Carlos Vivas quan escoltem aquest poder que tronava, impecable rere els bombos. Sempre fèiem broma que, d’haver estat futbolista, amb aquestes cames podria haver estat una estrella de talla mundial.

Els ulls començaven a posar-se pesats, entre nosaltres es començava a veure el tènue reflex de la lluna carmesina. Cada vegada la meva respiració s’entretallava més i feia ja una estona que havia deixat de sentir la seva. “Acta est Fabula” es va escoltar en un cor ja gairebé imperceptible per a mi.
Què irònic -vaig pensar- que vingui a voler dir “la funció s’ha acabat”. Almenys me’n vaig amb estil-.
Allò que ens havia unit, ara, com una broma macabra ens donava el comiat. 
-Aquest grup mai ens va decebre -li vaig dir- més com un pensament mentre veia els seus ulls buits. Davant dels meus només vaig veure foscor.
El so d’un rellotge va retrunyir al meu cap. Encara marejada vaig escoltar una guitarra, els meus ulls es van obrir, em vaig tocar el coll ja fred, vaig alçar la mirada al cel i vaig veure com la lluna brillava amb un vermell intens. Em vaig aixecar d’un salt, vaig agafar el paquet de cigarrets i el que sobrava de l’ampolla de Jack Daniel´s. Vaig deixar allí el passat, sobre la gespa, i vaig accelerar a fons el vell Toyota del 80 mentre a tot volum “El caminante” donava la benvinguda a la meva nova vida, tot sabent que el passat no es pot canviar.

Una ressenya de Daniel Huezo.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel.

Aquí tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a YouTube, Telegram i Twitter!

daniel huezo

Daniel Huezo

Col·laborador d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú