Rock Fest Barcelona 2024 | 4, 5, 6 i 7 de juliol del 2024 | Parc de Can Zam (Santa Coloma de Gramanet)

Aquí totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Enguany, el festival estrenava aquí el concepte “festa de benvinguda”. Amb l’excusa de fer el canvi de l’entrada per la polsera, aquesta festeta no es tracta de res més que d’un invent pensat perquè la gent comenci a cremar els diners en cervesa l’abans possible.

Si fins ara sempre havíem tingut l’ocasió de fer el bescanvi entrada-polsera al llarg de tot un dia adreçant-nos a qualsevol dels FNAC ubicats a la mateixa ciutat de Barcelona, en el gloriós any de Nostre Senyor 2024, l’organització “ens convidava” a anar fins a Can Zam la tarda de dijous (en el meu cas, a només una horeta de casa) i tornar. No abans sense començar a desenfundar les monedes a ritme de El Drogas, que va actuar durant l’esdeveniment amb un xou centrat en Barricada que, pel que m’han explicat, va estar molt bé.

Dic que m’han dit que va estar molt bé perquè, ja us ho podeu imaginar, jo no hi vaig anar fins l’endemà, primer dia “oficial” del Rock Fest.

Divendres, 5 de juliol

Com que, segons l’horari oficial, el recinte obria portes a les 13:00 i la primera banda no començava fins les 14:30, vaig sortir de casa amb un entrepà sota el braç per ser-hi d’hora, fer el bescanvi de la polsera amb temps i començar a gaudir del festival.

Malgrat vaig arribar-hi al voltant de les 13:15, els accessos romanien tancats i ja començava a formar-se un formosa cua de heavys torrats al sol. Per algun motiu que mai esbrinarem, no van obrir portes fins gairebé les dues, posant a prova la paciència de la penya i regalant-nos un bronzejat gambós amb el que encara no comptàvem.

Dins, vaig experimentar la novedosa sensació de passejar-me pel recinte quan encara érem quatre gats. Vaig demanar-me la primera de totes les cerveses que caurien en aquells tres dies (no sense els ja habituals entrebancs perquè els treballadors forans entenguessin mots com got o si us plau) i em vaig disposar a presenciar la primera actuació de la tarda.

És costum que tots els anys obri el festival una banda de la vila de Santa Coloma de Gramanet.

En aquesta ocasió fou el torn de Motosierras, un quartet que no coneixia de res i que practica un punk rock que combina cançons en castellà i en anglès.

Després fou el torn dels Rhapsody Of Fire, una banda a qui vaig veure fa un grapat d’anys en un concert a la sala Apolo tot acompanyant Gamma Ray i als quals no he seguit gaire la pista. De fet, només em sonava la cara del teclista.

Pel que vaig percebre, les cançons que fan aixecar el públic són aquelles que em sonaven també a mi i que daten de fa vora vint-i-cinc anys.

Cap al final del seu concert, vaig allunyar-me de l’escenari per aixoplugar-me sota l’ombra d’un arbre mentre esperava que arribessin els primers amics.

Els següents en veure una estona varen ser els Korpiklaani, una banda amb una proposta gens atractiva pels meus gustos però que vaig tenir curiositat per escoltar una estoneta.

Val a dir que la reeixida banda finesa fa servir el seu idioma en les cançons, una mostra més de que es pot arribar lluny emprant llengües que vagin més enllà del castellà o l’anglès.

De seguida me’n vaig anar a la carpa, espai conegut com Rock Tent, i destinat per a bandes (al menys a priori) amb menor poder de convocatòria. Un dels grans inconvenients d’aquest escenari ha estat el deficient so que he percebut en la majoria de casos, amb aquell efecte bola que de vegades fa difícil distingir res.

La primera banda que hi vaig veure va ser My Own Ghost, una gent amb vocalista femenina i que feien un Hard Rock en l’ona escandinava molt interessant i tant de moda darrerament.

Vaig tornar a l’esplanada principal per presenciar el concert de Cavalera. La banda formada pels germans Max i Iggor Cavalera venia a Barcelona acompanyada del fill i el nebot d’en Max (tot queda en família), per oferir-nos un show enèrgic conformat només per cançons dels temps en què els germans van estar a Sepultura.

Amb la tralla de Cavalera encara descarregant decibels a dojo, vaig tornar a la carpa per donar un cop d’ull als Massive Wagons.

A aquestes alçades, ja havia carregat i descarregat el dipòsit unes quantes vegades, i una mica de Power Metal “de tota la vida” em venia força de gust.

Així doncs, el concert de Primal Fear (em va semblar que sense Matt Sinner) va complir el compromís de fer-nos passar una bona estona, defensant alguna cançó del seu bon darrer disc i, com no, clàssics d’aquells que els van fer despuntar a les acaballes del segle XX.

Tot seguit, a l’escenari del costat, més Thrash Metal a càrrec de la nostra banda més internacional, Crisix. Els d’Igualada van fotre un concert com tots els que jo els hi he vist: acarnissat. Tot combinat amb el continu bon humor amb el que sempre mariden la seva música.

Ara bé, cal dir que em resulta llastimós que els Crisix, sent qui són i en un aparador mundial com és el Rock Fest, no emprin el català per adreçar-se a l’audiència, més enllà de picades d’ullet a Bola de Drac i alguna que altra salutació. Crec que hauria d’haver estat a l’inrevés: el gruix en català i les picades d’ullet en castellà i anglès. Així ho penso. Em direu que, si les seves cançons fossin en català, ho haurien fet de la mateixa manera en aquest mateix escenari internacional? M’hi jugo un pèsol a que no.

Tanmateix, una cosa no treu l’altra, i el seu concert em va semblar un dels millors del divendres.

Per a mi, un dels plats forts de la jornada eren els KK’s Priest. Amb un bon segon disc sota el braç i després de que cancel·lessin fa uns mesos l’actuació que tenien prevista a la Razzmatazz, tenia ganes de veure a en Ken, Ripper i companyia.

Entre que només disposaven d’una hora de concert i que van començar uns cinc minuts tard, l’espectacle em va passar en un tres i no res. Amb predomini de les cançons de Judas Priest i el millor so de divendres, vaig gaudir d’una banda en gran forma, incloent-hi el veterà Ken Downing.

Per acabar el primer dia de Rock Fest, podia escollir la melodia de Warcry o l’aspror de Sodom. Als asturians ja els he vist en edicions anteriors d’aquest festival, mentre que als Sodom encara no havia tingut oportunitat de veure’ls. Mogut doncs per l’afany de la novetat i perquè el cos em demanava molta més mala baba que la que els asturians em podien oferir, vaig tirar de cap a la carpa per banyar-me en la foscor dels alemanys.

De nou el so va jugar en contra del gaudi dels assistents. La bola sònica (o mur, o paret, o com ho vulgueu anomenar) ens va fer la guitza durant una bona estona, però a poc a poc la cosa va anar millorant. Afortunadament!

A aquestes alçades de la pel·lícula, entre que estava cansat de tantes hores amunt i avall i palplantat, entre que duia una bona castanya a sobre i entre que WASP és playback, me’n vaig anar cap a casa per agafar forces per l’endemà.

Dissabte 6 de juliol

Pel segon dia de Rock Fest tenia moltes ganes de veure als barcelonins Terminal Violence. Tenen un EP debut que em sembla collonut i totes les cròniques que he llegit dels seus concerts en parlen molt bé.

Malauradament no vaig dormir bé i vaig haver de necessitar més temps per estar de nou a punt per anar fins a Can Zam. Vaig dinar a casa i vaig arribar al recinte passades les quatre, quan Eclipse ja feia estona que tocaven.

La primera actuació que vaig veure com cal va ser la de Ross The Boss. L’ex Manowar ens va oferir un concert que vaig gaudir molt. Feia massa temps que no cantava (cridava?) tots aquells himnes de Manowar. En el seu moment, va ser una de les meves bandes preferides i vaig pensar que potser em cal fer un repàs a la discografia de la banda per refrescar-la i tornar a alçar els punys.

Una vegada la crida dels kings of metal arribà a la seva fi, vaig fer un breu passeig per la proposta que feien els Celtica (que no em van fer gens el pes i que van intercanviar el seu horari d’actuació amb Dark Funeral) i un de més extens per les paradetes de menjar (caríssim tot), marxandatge i el petit escenari dels Motorhits.

Amb la panxa plena de nou, va ser moment d’anar a escoltar a en Michael Schenker, en aquesta ocasió acompanyat a la veu de l’elegantíssim Robin McAuley. Dos grans sobre l’escenari.

La banda espanyola amb més repercussió, Angelus Apatrida, van sortir a donar-ho tot i, com havien fet el dia abans els seus col·legues musicals Crisix, van arribar i van moldre.

Breu visita al Death Metal dels Dark Funeral i cap a Europe que vam anar.

Els suecs són una aposta segura i previsible en un festival com el Rock Fest. Un show molt similar al que van oferir en aquest mateix lloc fa uns anys, amb un repertori sobre segur, a carta guanyadora, i que probablement seria un xic diferent en un concert propi en gira de la banda.

Ara bé, van sonar genials: compactes, contundents, melòdics… ni les gotes de pluja que van començar a caure sobre Can Zam van deslluir l’actuació que va acabar amb a cançó que tots sabem.

Arribava una de les actuacions que més ganes tenia de veure, Deep Purple.

Amb nou guitarrista i un nou àlbum a punt de sortir a la llum, tenia la sensació de que aquesta podia ser una de les darreres oportunitats de veure a aquestes llegendes del rock a sobre de l’escenari.

En Ian Gillan està gran. És així. Conserva l’elegància, però se’l veu patir massa i el micròfon li tremolava lleugerament a les mans. Els primers plànols d’aquest home a les dues enormes pantalles situades als cantons dels escenaris, delataven a ulls de tots els assistents al festival a un ancià esforçat. Alguns capsigranys poca solta en feia befa… Bocamolls que no arriben a la sola de la sabata d’un grandíssim del rock. Els nombrosos passatges instrumentals servien perquè en Ian agafés aire (i nosaltres també). Tanmateix, el concert va estar molt bé. Amb un repertori pensat per dosificar esforços i un so potent i excel·lent, vaig gaudir molt d’aquesta experiència.

Encabat tocava Pantera. Però com que jo estava molt cansat, encara quedava un darrer dia per endavant i per a mi aquests Pantera no són Pantera, me’n vaig anar cap a casa.

Diumenge 7 de juliol

La meva darrera jornada del Rock Fest 2024 va començar passades les quatre de la tarda, quan ja estava tocant Stratovarius. Més de fons que altra cosa, vaig animar-me quan sonaven cançons del Visions i alguna més. Al cap i a la fi, una bona forma d’encetar la tarda.

El següent grup que va cridar la meva atenció va ser The Warning. He vist alguns videoclips del trident mexicà i tenia curiositat per veure a les tres noies descarregant mala llet sobre l’escenari. La seva cançó “Qué más quieres” m’havia agradat molt. La proposta de la banda combina cançons en anglès (majoritàriament) i alguna en castellà.

De lluny, les cançons en castellà em van resultar molt més atractives. A mesura que passaven els minuts, el meu interès va anar minvant fins que em vaig decidir anar cap a la carpa a veure una altra de les bandes que tenia apuntades, Ankhara.

Ankahara és una d’aquelles bandes que, ves a saber per què, encara no havia pogut veure mai en directe. Els conec des d’aquell 1999 en què van treure el seu primer disc que, juntament amb el segon, els va permetre formar part d’aquella fornada de grups espanyols que tants bons discos van treure a cavall dels segles XX i XXI. Després es van anar desinflant fins desaparèixer i, tot i que fa un temps que han tornat a l’activitat, no han assolit la popularitat de llavors.

Per al Rock Fest, feien un xou centrat en Perdido en el tiempo, el seu primer disc i alhora el més conegut. Malauradament, el pèssim so que oferia la carpa no em va permetre gaudir del concert com jo hauria desitjat.

Pausa per menjar una mica i plat fort sobre la taula: Gamma Ray. La banda capitanejada per en Kai Hansen i des de fa un temps flanquejada a la veu per Frank Beck, va oferir un altre dels bons concerts de l’edició d’enguany del festival. Els 60 minuts de què disposaven se’m van passar volant! Déu n’hi do quin saquet de bones cançons que tenen aquests paios!

Un quart d’hora més era el temps de què disposaven els següents en trepitjar l’escenari del Rock Fest i que van oferir el que per a mi va ser el darrer concert d’aquesta edició del festival.

Blind Guardian tornaven a Barcelona en un bon moment. El seu últim disc va tenir una bona acollida quan va sortir (van defensar-ne algun tema durant el concert), van arreplegar una bona colla de seguidors al voltant de l’escenari i van gaudir d’un so perfecte. Amb el sol amagant-se ja rere els turons de Santa Coloma, el joc de llums va realçar una actuació farcida d’himnes de la banda, sobretot de la segona meitat dels noranta.

Ja no vaig allargar més. Les cames pesaven massa i el cos em demanava descans. Cap a casa i… fins l’any que ve?

Afegit nº 1: Tinc la sensació de que aquest any hi ha hagut força menys penya que altres vegades.

Afegit nº 2: L’organització del festival ignora la llengua de l’indret on decideix instal·lar la seva empresa i fer diners. Tota la cartelleria en dos idiomes, castellà i anglès. Res en català. No només incompleix la Llei de política lingüística, és sobretot una manca d’arrelament i de respecte.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel.

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent entrevistes, ressenyes, cròniques o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!