SARATOGA XXX // Data de sortida: 05 Novembre 2021 // Segell: Maldito Records

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Sembla que va ser ahir quan se’ns va anunciar la creació d’un “supergrup” anomenat Saratoga, atenent la definició de “supergrup” com aquell que és creat per membres àmpliament coneguts per la seva pertinença a bandes anteriors de renom. En aquell llunyà 1992, tots ens fregarem les mans amb la unió de forces del baixista Nico del Hierro (Ñu, Barón Rojo) i el guitarrista Jerónimo Ramiro (Ñu, Santa) al costat de dos músics més desconeguts com Marcos Parra i Tony Domínguez, que aviat van ser substituïts per dos components de pes com Joaquín Arellano “El Niño” (Muro) i Fortu Sánchez (Obús).

Des d’aleshores fins als nostres dies han passat 30 anys en què hi ha hagut moments millors i pitjors. Diverses crisis en el si de la banda han anat produint la progressiva substitució de la majoria dels seus membres excepte en la figura de Nico del Hierro, estoic contra vent i marea liderant el vaixell. En aquestes tres dècades, Saratoga ha enregistrat 13 discos d’estudi i 5 en directe, llaurant-se un nom de prestigi en el heavy metal nacional, amb freqüents incursions en el mercat sud-americà.

Aprofitant una efemèride tan assenyalada com aquest 30è aniversari del grup, la banda ha decidit fer un repàs a la seva trajectòria, triant alguns dels seus temes més representatius per a dona’ls-hi una rentada de cara, enregistrant-los de nou amb la formació actual i afegint alguns arranjaments diferents que els fan variar respecte als originals.

Per tant, no estem davant un recopilatori a l’ús (disposem de 4 discos d’aquest tipus repartits al llarg dels anys) sinó que els temes que apareixen en “XXX” han estat revisats, modificats i enregistrats de nou des de zero pels components actuals de Saratoga, és a dir, l’incombustible Nico del Hierro al baix, Jerónimo Ramiro a la guitarra (de tornada al grup des de 2014 després de la seva sortida el 2006), la veu de Tete Novoa (al grup des de 2007) i la nova incorporació del bateria Jorge Garrido, àlies “El Estepario Siberiano”. A ells cal afegir a Javi Díez (ex Mägo de Oz i recentment retirat de la música per un problema físic en una de les seves mans), qui ha inclòs teclats allà on ha estat necessari, a més d’un bonic piano a la revisió de la sempre emocionant “Si amaneciera”, substituint a la guitarra acústica de la versió original.

Desconec el criteri amb què el grup ha triat els temes inclosos en “XXX” però segur que no ha hagut de ser fàcil deixar fora moltes de les cançons que han acompanyat a Saratoga tots aquests anys. De fet, hi ha discos sencers que no tenen cap representació, en favor d’altres discos dels quals s’han triat diversos temes, concretament “Mi ciudad” (“Perro Traidor”, “Lejos de ti”, “Rojo Fuego” i “Mi Ciudad”), “Vientos de guerra” (“Vientos de guerra” i “A sangre y fuego”), “Agotarás” (“Tras las rejas”, “A morir”, “Las puertas del Cielo” i “Resurrección”), “El clan de la lucha” (“Maldito Corazón”, “Si Amaneciera”), “VII” (“El vuelo del Halcón”) i “Secretos y revelaciones” (“No sufriré jamás por ti”). Amb aquesta elecció no està reflectida tota la seva discografia, però sí bona part de les seves etapes, tot això presentat en digipak (versió CD) o un vinil doble.

El reenregistrament del tots aquests temes en els New Life Studios sota la batuta de Daniel Sabugal, José Garrido i els propis Saratoga, més la masterització de Tony Lindgren als Fastination Street Studios de Suècia ens deixa un so potent i compacte, la qual cosa unida als nous arranjaments treuen la sensació que aquestes cançons fossin editades originalment entre 1997 i 2009 per músics i veus diferents. En aquest sentit, sempre és més difícil per a un cantant enfrontar-se a cançons compostes per a una altra veu, però Tete Novoa surt més que airós de l’envit, tant perquè el seu registre no està molt lluny del de Gabriel Boente i Leo Jiménez com pel fet que porta ja 15 anys defensant-les en directe. Sobre la resta de músics, Jero ha canviat tots els solos, tant els que eren originalment seus com els que no. És una nova manera de donar-li aire diferent als temes. Quant a la bateria, Jorge Garrido “El Estepario Siberiano” és un cicló que no desmereix a cap dels grans bateries que han passat per la banda amb anterioritat. La tasca de Nico del Hierro no té amb qui comparar-se perquè ell sempre ha estat el baixista de la banda, sent des del primer dia fins avui un dels màxims responsables del so directe i contundent de Saratoga.

Els temes mantenen la força original, amb bon so i una interpretació excel·lent. Els nous arranjaments es noten més en uns temes que uns altres, donant un aire més actual a aquells que són més antics. En ser cançons ja conegudes, dependrà dels gustos de cadascú triar el tall preferit, encara que segurament la majoria tendirà cap als que en el seu moment van tenir més pegada, com a “Perro Traidor”, “Maldito Corazón”, “Mi Ciudad” o “Rojo Fuego”.

Esment a part mereix, com sempre, “Si Amaneciera”, la revisió del qual ha mantingut les altes dosis d’emotivitat ja conegudes, encara que personalment prefereixo la interpretació original de Leo Jiménez, potser per la força del costum. Això sí, el fet de substituir la guitarra acústica per un piano és tot un toc de classe que queda realment bé.

Sens dubte, “XXX” és un excel·lent punt i seguit per a Saratoga. Una mirada cap endarrere, tot mirant al present d’una banda a la qual encara li queda molt futur per endavant.

Aqui totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!