Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Data de sortida: 1 Octubre 2013 // Segell: Iron Moon Records

 sort. (Del llatí. sors, sortis).

1. f. Encadenament de successos, considerat com a fortuït o casual. Així ho ha volgut la sort.

2. f. Circumstància de ser, per mera casualitat, favorable o advers a algú o alguna cosa en el que ocorre o succeeix. Juan té mala sort. Llibre de la bona sort.

Així defineix el diccionari de la RAE el terme sort. En la primera accepció, sobre Sphinx podríem dir que l’encadenament de successos fortuïts o casuals no ha permès que aquests paios arribin tan a dalt com la qualitat de les seves composicions així fessin suposar. En la segona, la circumstància de ser favorable o advers a alguna cosa que ocorre, acaba d’identificar, en aquest cas, la mala sort del grup: Els problemes mèdics de diversos dels seus components, la desídia d’alguna companyia de discos amb nom d’insecte i altres esdevenirs varis no han permès als Sphinx tenir la continuïtat discogràfica, de directes i de presència en mitjans que resulta imprescindible perquè “parlin de tu”, és a dir, el boca-orella que permet que la gent et conegui i et vulgui escoltar i veure en viu.

Des del seu molt prometedor debut homònim en el ja llunyà 2000, més l’enorme pas endavant que va suposar Mar de dioses, quan semblava que ho tenien tot de cara per a arribar al capdamunt del panorama estatal, la cosa es va començar a torçar fins al punt que fins fa cosa d’un any, el temps verbal emprat per a parlar dels Sphinx era sempre el passat.

Sí, fins fa un any. Perquè els Sphinx van tornar de la seva letargia i aquesta vegada per a quedar-se. Segurament la seva gran oportunitat ja va passar però això no és obstacle perquè puguin portar-nos de nou una molt bona feina sota el braç. Després del reviure discogràfic que va suposar l’EP Desclasificados, recuperant temes gravats uns anys abans, remescles i versions, vam saber que els Sphinx tornaven a estar al 100%. Amb la formació clàssica i amb els problemes de salut com a part del passat, es van ficar a l’estudi per a parir la seva tornada discogràfica després de massa anys de silenci amb aquest Chronos.

Com és de suposar, aquest cd reflecteix una evolució lògica en la seva música, és a dir, les diferencies disc rere disc han tingut una evolució natural, passant de fer un heavy molt directe com era íntegrament el disc homònim de debut, a cançons cada vegada més elaborades (la qual cosa no té perquè ser necessàriament bona, ni el contrari) i potser sigui en aquest disc on més es noti aquesta evolució, potenciada probablement pel llarg silenci discogràfic.

Afortunadament, Manuel Rodríguez continua tenint una veu fantàstica, molt personal, de to mitjà, que dóna a Sphinx un segell que els fa de seguida recognoscibles. Justi Bala i Santi Suárez són uns asos de les 6 cordes que combinen com pocs la velocitat i la delicadesa a parts iguals, sabent dir amb notes el que a vegades no es pot dir amb les paraules. Paraules, d’altra banda, que el grup sap fer servir, ja que es nota que les lletres estan treballades: denunciant, celebrant o estimant segons la cançó, lletres que, sense ser directes (això no és Oker) donen a entendre a l’oïdor perfectament el que volen transmetre.

La cançó que obre el disc, Esperando absolución, i de la qual han fet un videoclip, és potser la que millor mostra el que escoltarem al llarg del cd. En ella podem apreciar aquesta evident i no amagada evolució però sense perdre l’essència de marca.

Altres com a Tiempo o la Sangre del Pueblo pot ser que siguin les cançons que més recordin als Sphinx dels seus inicis i coses com Amanda potser ens estiguin mostrant el camí que els gaditans han començat a traçar de cara als seus pròxims llançaments.

En definitiva, un disc que m’ha agradat molt, que no és el meu favorit d’ells, però que estic segur és el primer de tots els que estan encara per venir. Tant de bo els permeti fer una gira per tot el territori i tenir presència en festivals importants on puguin descobrir-los joves (i no tant) que no van tenir la seva oportunitat allà pels inicis del mil·lenni.

Compra’t el cd, val la pena, el tenen al seu web i baratet.

Llegeix la ressenya d’El Rock-Òdrom sobre el disc anterior dels Sphinx, Renacer.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!