TERRABASTALL ROCK: Razers + Metall Fort + Pyre Forge | La Deskomunal, Sants (Barcelona) | 10 de gener del 2026
Una Crònica d’Oleh Dovhal
L’octubre passat, El Rock-Òdrom va arribar als 300 episodis: una perseverança digna d’elogi! Sigui amb una tempesta, amb un refredat o amb zero comentaris al darrer vídeo, en César sempre es troba al peu del canó, i vet aquí el que tenim ara. El Rock-Òdrom s’expandeix no només en el temps, sinó també en l’espai: després de la ràdio, YouTube i la nostra modesta lletra, ha arribat l’hora de conquerir les sales. Va ser aleshores, a l’episodi d’aniversari, quan es va anunciar la primera edició del Terrabastall Rock.
Donades les preferències d’en César, era clar que no s’esperava cap slamming brutal death metal; i, per esvair qualsevol dubte, com a fons del cartell es va triar un fragment de la portada de “Volumen brutal” de Barón Rojo: el mateix àlbum on es troba el tema d’El Rock-Òdrom, “El barón vuela sobre Inglaterra”.
Tanmateix, el cartell no era pas homogeni. Només Pyre Forge es poden considerar heavy tradicional en estat pur. Metall Fort fan thrash amb només uns tocs de metall clàssic, i Razers són singulars no només per la composició del grup, sinó també per la seva pròpia visió del gènere.
Pel que fa al nom, només podem especular per què el concert es va anomenar Terrabastall i no simplement El Rock-Òdrom, però atès que a Andorra ja hi ha un festival amb un nom semblant, tenia sentit fer servir una altra denominació. De fet, en César, com a organitzador, en podria explicar molt més sobre les circumstàncies i les decisions. Jo, en canvi, només puc descriure el que va passar des de la perspectiva d’un espectador normal.
I, com a espectador, per a mi tot va començar pel camí ja trillat de casa fins a l’estació de Reus. Escarmentat per l’amarga experiència amb Rodalies de Catalunya, vaig arribar a l’estació molt d’hora, per tenir temps de sobres en cas de retards. I, vatua!, el maleït tren va arribar clavat a l’hora; així que, en arribar a Sants, em va tocar matar el temps rondant pel barri. No pas sense nostàlgia, cal dir-ho! El 2019, quan per primera vegada feia el guiri a Catalunya, em vaig allotjar a Sants. Aquest barri, segons l’Ajuntament de Barcelona, “encara avui no ha deixat de reivindicar la idiosincràsia que el diferencia de la resta de la ciutat”, cosa fàcil de comprovar durant les nits calentes de la Festa Major, o, encara millor, qualsevol nit a prop de l’estació. La seu d’El Rock-Òdrom i l’espai on es va celebrar el primer Terrabastall també es troben aquí. En fi, tots els camins porten a Sants.
A la Deskomunal, on es feia el concert, hi vaig arribar una mica abans i, mentre esperàvem que obrissin les portes, vaig conèixer el nostre col·laborador Marc Milà, que ens ha aportat un munt de ressenyes i entrevistes. Aviat la gent va començar a arribar en massa: 175 persones, gairebé sold out! No està gens malament per a tres grups locals de Barcelona.
Després de la salutació d’en César als El Rock-Òdrom maníacs, van pujar a l’escenari Pyre Forge, que, tot i tocar en directe com a mínim des del maig, encara no tenen cap enregistrament publicat. Aquí podem recordar Litúrgia, que vam veure en concert el desembre del 2024 i que tampoc no han fet feliços els seus fans amb un disc de debut. Bé, ja ha passat aquella època gloriosa en què les bandes s’afanyaven a enregistrar alguna maqueta merdosa amb un micròfon d’una màquina de karaoke. Ara, fins que un grup no entra en un bon estudi, no n’esperis res més que el nom. Quins temps, quins costums!
El primer minut de la primera edició del Terrabastall ja va quedar marcat per un incident vistós: a un dels guitarristes se li va rebentar una corda! Per això, Pyre Forge va tocar les dues primeres cançons amb una sola guitarra, per no fer esperar el públic. De fet, hi veig un bon presagi. Ja se sap que, al bateig d’un vaixell, s’hi trenca una ampolla d’alcohol; doncs, per què no trencar alguna cosa també al bateig d’un festival?
El grup va treballar a fons la seva imatge i va convertir l’escenari en una màquina del temps (l’única cosa fora de lloc era la guitarra sense fil manllevada de Razers). Potser els nostres pares (o fins i tot els avis) també anaven a veure paios amb malles, sacsejant les guitarres a l’uníson. Ser en actuacions d’aquest tipus és una experiència interessant fins i tot per a qui no s’aficiona a aquesta música.
Com que no conec gaire els clàssics del heavy metal, no puc dir quina part del repertori de Pyre Forge eren versions, però, a jutjar per com sovint cantava el públic, n’hi havia unes quantes. Curiosament, en David no canta amb aquella veu neta i èpica tan típica del gènere, sinó amb un registre més agressiu i una mica raspat, que encaixaria molt bé amb el thrash. Em sembla que això rebaixa una mica tanta dolçor melòdica del heavy metal, i, per exemple, la seva versió d’Eternal Champion va resultar fins i tot millor que l’original.
Després va continuar el programa amb Metall Fort. Si algun dia fessin una sitcom sobre El Rock-Òdrom, aquests personatges segur que tindrien una trama pròpia: han aparegut tantes vegades a l’estudi i al web, que ja formen part del paisatge. Aquí teniu la seva darrera visita a la ràdio, per presentar Universalitat a El Rock-Òdrom nº 268.
No només eren l’única banda en català, sinó també la més dura de la nit. Si donem una ullada a la seva llista de concerts, veurem que tendeixen a tocar amb grups menys extrems, tot i que a les terres catalanes no els falten col·legues de thrash. El que fa patir és que les dues darreres pauses entre concerts van durar vuit mesos cadascuna. No obstant això, una certa brillantor als ulls dels músics apuntava que hi ha llum al final del túnel.
Al racó del marxandatge, el grup va presentar una nova samarreta dedicada al seu darrer EP, “Universalitat”, feta en blanc i negre, i jo també vaig tenir la sort d’endur-me’n una. En César tampoc no baixa el ritme amb el seu departament tèxtil, i a cadascun dels grups hi havia un músic amb una samarreta d’El Rock-Òdrom.
En comparació amb el concert anterior a Lleida (aquí teniu la meva crònica), el repertori gairebé no va canviar: Metall Fort van tocar tot el material propi, excepte les llargues “Perseguit” i “Les onades” del primer EP. La diferència era que van prescindir de la seva versió catalanitzada de “Fast as a Shark”, malgrat l’èxit a YouTube i la bona reacció del públic a Lleida (tot i que aquest tema sí que sonaria aquella nit interpretat per Razers). D’obertura, com sempre, van tocar “Talaiot”, i van posar el punt final amb la vertiginosa “A corre-cuita” (així, amb la grafia anterior al 2017, sol aparèixer a les llistes de cançons que tenen als peus).
A les files de Metall Fort hi va tornar el bateria Edu. La primera vegada que s’esmenta al cronicó de la banda és el març del 2022, quan Metall Fort van tocar en un mateix concert amb la seva banda de stoner/sludge psicodèlic, Ganesha, a la Masia de la Guineueta. Quan, l’octubre del 2023, el bateria Xavi no va poder tocar per una lesió, Metall Fort es van recordar d’en Edu i el van manllevar a Ganesha per a un sol concert amb Metacrani al Bar Ceferino. Ara que en Xavi ha deixat Metall Fort definitivament, n’Edu torna a cobrir-los fins que trobin un bateria fix.
Una altra novetat a l’escenari va ser el nostre César, que no fa gaire va participar en l’enregistrament de l’EP “Universalitat”, concretament en un tros de la part vocal de la cançó homònima. A Lleida aquesta part la va cantar en Jonathan, però al Terrabastall Rock es van donar les condicions ideals per a un debut en directe. I en César ho va fer molt bé: no només no es va morir de por -com faria qualsevol persona normal-, sinó que, al contrari, es va permetre algunes improvisacions per mantenir-se ocupat a l’escenari.
Finalment, va arribar l’hora de l’últim grup: Razers. Ja fa quatre mesos, mentre fèiem unes birres abans de Catalunya Triomfant, en César em va explicar no sé què d’una banda de heavy metal barcelonina, jove i molt talentosa. I aquí la tens!
És una de les bandes (gairebé) íntegrament femenines que han aparegut recentment a Catalunya (a més de Falç de Fetillera, Indar, Cobra Spell i potser algunes més). En el moment del concert, Razers havien publicat en total cinc cançons, que no és gaire. Tot i això, toquen força sovint: com a mínim 11 concerts el 2025, i ja uns quants previstos per al 2026, que és un nombre molt bo per a un grup que no fa gires llargues, i és tot un exemple per a alguns de la vella guàrdia. Malgrat la seva discografia modesta, Razers han aconseguit cridar l’atenció: hi havia força assistents que duien samarretes seves.
Al primer Terrabastall Rock van tocar totes les seves cançons i, a més, sis versions (Judas Priest, Iron Maiden, Ozzy Osbourne i altres). La diferència entre els temes propis -sobretot els de l’EP “Bedtime Stories I: The Awakening”- i les versions es notava molt: en comparació amb els clàssics, Razers hi posen més detalls, canvis de tempo i altres coses més “progressives”.
A més, unes quantes noies a l’escenari, una veu femenina lluminosa i un èmfasi poc habitual en el color verd donen al heavy metal més espurna i energia, i el treu dels clixés d’aquesta subcultura (just el contrari de Pyre Forge, que, al contrari, intenten reproduir el cànon al cent per cent, i ho fan molt bé).
Per molt interessants que siguin les melodies i les harmonies, jo destacaria abans que res la secció rítmica. Tot i que, segons el que es diu a la xarxa, per al bateria Adrià aquesta és la primera banda, va tocar impecablement. Pel que fa a la baixista Shuchen, és curiós que al seu altre grup, Stray Frogs, també toca la bateria, cosa que segur que ajuda al sentit del ritme. I si a la resta de músiques de tant en tant els sortien “artefactes de directe”, aquest tàndem amb ànima de bateria va mantenir la jove construcció de Razers ben lligada i en peu.
Després de tancar amb “Fast as a Shark”, tots els grups van pujar a l’escenari per fer-se una foto (encara que no van aconseguir trobar en Jonathan de Metall Fort). En dir unes paraules de cloenda, en César es va llançar a fer crowd surfing i va desaparèixer en un mar de caps. Els músics van abandonar l’escenari, però el públic no marxava.
Van treure els estris de DJ i el DJ Heavytanos va punxar vinils metàl·lics fins a les tres de la matinada. Confesso que no vaig esperar fins al final. Com canten els reusencs Sota Terra: “el cos ja diu prou”.
Bé, si dius “Volum 1”, digues “Volum 2”, sobretot perquè l’assistència va deixar clar que la comunitat metal·lera té ganes del Terrabastall Rock. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
BRUTALLLL…QUE RIMA AMB METALL. 300 …als 666 que es farà? cremarem la ciutat!!! >Enhorabona Cesar i a tota la penya que ho fa possible!!!
Síiiiiiiiiiiiii… Hahhahahahaha!