TOPO Independance Club (Madrid) | Divendres 10 Juny 2022

Crònica publicada originalment en castellà a The Sentinel

Hi ha grups que ens porten acompanyant tant de temps que són part de la nostra vida. Anar a veure’ls és com visitar a un familiar amb el qual passar una tarda magnífica recordant velles històries i algunes altres noves que es van afegint al repertori d’anècdotes. Aquestes històries són cançons que després de tota una vida acompanyant-nos, les hem fet nostres. Els anys passen per a tots, pels músics que es pugen a l’escenari i pels qui gaudim amb ells des de baix. Per tot això, cada concert és una nova reunió amb aquests amics, amb aquests familiars amb els quals saps que passaràs una tarda estupenda i emocionant.

La cita amb Topo era en la cèntrica sala Independance Club de Madrid. Un bonic local amb un aforament de 600 persones per a concerts, xifra que es va mostrar més que sobrada. Desconec el percentatge d’ocupació que vam tenir, ja que no em vaig moure de la primera fila, però m’atreveixo a aventurar que estaríem entorn de la mitjana entrada. Això és el que hi ha avui dia, en aquests temps post-pandèmia en el qual l’oferta de concerts de rock en directe supera en molt la demanda d’un públic insuficient per a tal volum d’esdeveniments que hi ha cada cap de setmana a la capital d’Espanya.

Això sí, aquest “No hi som tots però ho som tots els que hi som” es complia fidelment. Entre el públic vaig trobar un munt de cares conegudes, moltes de les quals no veia des d’abans de la pandèmia. Vells amics, alguns músics i molts amants del Rock nacional, com no podia ser d’una altra forma. I una mitjana d’edat entrada en anys, com era de preveure.

A la seva visita al meu programa de ràdio uns dies abans, José Luis Jiménez em va prometre un concert intens en el qual tocarien moltes cançons, moltes d’elles històriques, alternades amb temes del nou disc, “Duros y dulces años”. I en dono fe que va complir la seva paraula, malgrat haver d’adaptar-se a la realitat actual en la qual els concerts acaben molt aviat per a donar temps a la sala a desallotjar i obrir de nou en sessió discoteca. És el que hi ha avui dia. Això va produir que Topo oferís un xou intens i molt comprimit, minimitzant el temps entre cançó i cançó per a guanyar aquests minuts que els permetessin escometre el set-list previst íntegrament.

Amb puntualitat exquisida, Topo va sortir a escena a les 9 de la nit. Els històrics José Luis Jiménez i Lele Laina, amb una energia sorprenent a la seva edat (són ja septuagenaris els dos), acompanyats com sempre de l’extraordinari guitarrista Luis Cruz (del qual hem publicat una ressenya del seu recent àlbum Con La Música A Otra Parte), plenament assentat des de fa molts anys a la banda en aquesta segona etapa, després d’aquella primera als ’80 quan va enregistrar “Ciudad de músicos”. A la bateria, Jesús Sánchez Almodóvar, més conegut com “Almo”, encarregat dels tambors en Topo des de fa ja algun temps.

Sense salutació prèvia, el concert va començar amb “Batalla naval”, un dels temes nous inclosos en l’últim disc, “Duros i dulces años”. La cançó, dedicada a una festa popular del barri de Vallecas, únicament era coneguda pels que seguim al dia l’actualitat de Topo. Així i tot, va ser ben rebuda pel públic, fins i tot pels que la desconeixien, ajudada per les ganes de veure al grup en directe.

Unes breus paraules de José Luis Jiménez, com va ser la tònica del concert, van donar pas immediatament a “Los chicos están mal”, amb l’alegria del públic en reconèixer un dels molts grans himnes de Topo que tindríem ocasió d’escoltar. Sense solució de continuïtat, el tema es va enllaçar amb “Marea negra”, un dels grans clàssics no sols de Topo, sinó del Rock espanyol.

La banda sonava neta i clara. José Luis Jiménez era el protagonista indiscutible, amb una energia i ganes de rocanrolejar impròpies de la seva edat. Als laterals, un més seriós Lele Laina, concentrat en la seva tasca a la guitarra i cantant algunes cançons del repertori, i Luis Cruz, excel·lent tota la nit, un dels millors guitarristes nacionals que podem veure sobre els escenaris. A la part posterior de l’escenari, “Almo” es va mostrar com un bateria competent, amb tècnica i cop, ben adaptat al repertori de Topo.

Aquest repertori estava calculat per a anar intercalant algunes cançons del nou disc entre els grans clàssics de la banda, perquè el concert no decaigués. Una d’elles va ser “La bruja del Rock”, tema dedicat a Tina Turner, el primer que va ser cantat per Lele Laina, que va donar pas a “Dias de cine”, recordant aquell disc “Ciudad de músicos” en el qual va participar Luis Cruz i únic sense la presència de Lele Laina. Com a detall curiós, la banda va afegir un arranjament a l’inici del tema i en al pont, amb la mítica intro de bateria de la productora de cinema “20th Century Fox”.

El grup sonava com un canó, acompanyat pel bon so del que gaudirem, almenys a les primeres files, d’on no em vaig moure en tot el concert. No puc dir el mateix de la il·luminació, amb unes llums precàries i insuficients que tenien als músics a les fosques en molts moments. Va ser un malson per a treure algunes fotos que completessin aquesta crònica.

José Luis Jiménez es dirigia al públic amb breus paraules entre les cançons (de vegades ni tan sols deia res) per a apurar el màxim temps possible. Aquesta voràgine d’activitat li va llevar el bleix en alguna ocasió, però en línies generals va desplegar una energia que ja volguessin alguns altres músics molt més joves.

El concert va continuar amb un dels temes menys coneguts d’aquell “Marea negra” com és “Guerra fría”, que José Luis va dedicar a la delicada situació actual, però que no va acabar d’enganxar al públic, que se la va prendre amb una mica de fredor, com s’esmenta en el títol, malgrat la interessant part central.

Unes paraules de José Luis per a preguntar-nos si ens agradava el blues van donar pas a “Maldito dinero”, primer single del darrer disc, que va continuar pel sempre aclamat “Blues del dandy” que va aixecar en onades al públic, qui va cantar el tema de principi a fi.

Seguint amb l’alternança entre temes antics i nous, “Ser urbano” va ser la primera referència a l’històric primer disc d’Asfalto, al qual va seguir “Pinta en espadas”, possiblement el millor tema del nou disc, que José Luis va tornar a dedicar a la bèl·lica situació actual.

Un dels moments de la nit va ser la sempre esperada “Vallecas 1996”, en la qual sempre recordem al traspassat Terry Barrios. El tema, cantat per Lele Laina i tots els presents del públic, va ser un dels quals va tenir millor acolliment. Destacar, com sempre, el descomunal solo de guitarra final de Luis Cruz. Impressionant, es va emportar una gran ovació.

Aquesta fase del concert on Lele Laina va va agafar la veu protagonista va seguir amb “Pequeño y sucio río”, dedicada per José Luis Jiménez al nostre riu Manzanares, a la qual va seguir la deliciosa “Colores”, obrint la recta final del concert, onl van anar caient els pesos pesants del repertori, aquests clàssics que han marcat a més d’una generació, com la històrica “Rocinante”, cantada vers per vers per tot el públic, “Ciudad de músicos”, amb una aportació brillant de la guitarra de Luis Cruz, finalitzant amb “Días de escuela”, possiblement la millor cançó de la història del rock espanyol i on, a la llarga part central del qual van aprofitar per a incloure un solo de baix amb l’únic acompanyament rítmic de la bateria d’“Almu”, qui va fer també un petit solo i al qual es van anar afegint els músics del grup mentre José Luis els anava presentant, per a acabar amb el final de la cançó i un comiat “oficial”, mancant els bisos.

Després d’uns minuts de reclam del públic, que imagino que serien aprofitats pels músics per a recobrar el bleix, es va col·locar un tamboret a l’escenari i va aparèixer únicament Lele Laina amb una guitarra acústica, per a regalar-nos una deliciosa versió de “El emigrante”, recuperada de l’històric primer disc d’Asfalto. Entranyable.

Ja amb la resta del grup en l’escenari, els bisos es van completar amb la versió de Sam Cooke, “Tráeme tu amor”, que van incloure en aquell disc “Prêt à porter”, encara que ja la feien en directe des dels temps d’Asfalto, després de la qual van fer “Cantante urbano” (una de les meves preferides) per a acabar, com no podia ser d’altra manera, amb “Mis amigos dónde estarán”, amb el local convertit en una festa.

El concert va acabar i el grup va desaparèixer de l’escenari immediatament. Eren les 11 de la nit i havien estat dues hores justes de concert. Com havien promès, un repertori ficat amb calçador per a no excedir aquests 120 minuts i que ens va deixar la sensació d’haver vist, una vegada més, un tros de la història del rock d’aquest país.

Algun dia no gaire llunyà (l’edat mana), els amants del rock clàssic nacional recordarem el privilegi que vam tenir de veure en directe a grups com a Topo. Possiblement les noves generacions no ho valoraran igual, però la sensació de viure en directe les cançons que han marcat la nostra vida és una cosa sense parió.

Mercès, Topo. Per tot.

Aqui totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!