UDOL + GRIP | Quan: 15 Febrer 2025 | On: Lo Submarino (Reus)
Una Crònica d’Oleh Dovhal
Només havia passat una setmana des del Death Punx Assault (aquí la crònica), i al mateix Lo Submarino ja hi havia una altra ocasió magnífica per guanyar-se tinnitus. Udol i Grip són grups força diferents, però alhora units pel gènere comú del doom metal. En aquesta categoria, la diferència entre una gravació d’estudi i una actuació en directe es nota especialment forta: a la música lenta i meditativa s’hi afegeixen el volum i l’energia del concert, cosa que crea una barreja controvertida i poderosa, com si et fotessis un vodka amb Red Bull.
Els últims esdeveniments han estat una font no només de plaer musical, sinó també de les converses més agradables. Aquesta vegada els sants del cel m’han portat en Dani Farrús de Metal Català. Cal recordar que és coautor del llibre “Història i poder del mètal en català”, que sortirà aquesta primavera i, a jutjar pels anuncis, no serà pas una andròmina de regal, sinó una sòlida mina d’informació. A veure, a veure.
Els primers del programa van ser els Udol – un stoner doom metal èpic amb veu neta a l’estil de Conan. És una banda amb trajectòria internacional i, pel que sembla, l’única en català que ha actuat a Ucraïna. En aquells dies serens, vaig arribar a Kíiv per a un concert de Sepultura, després del qual vaig anar al país boig de Gagaúsia, així que no vaig assistir les seves actuacions ni a Kíiv ni a Txerníhiv. Però no es pot escapar del destí, i sis anys després els vaig veure a Catalunya, pràcticament al seu niu.
Els duets de metall són un fenomen interessant (sobretot amb un bateria cantant). A més de la seva presència escènica poc habitual, aquestes bandes sovint toquen música molt original (potser perquè no han de buscar compromisos entre una pila de membres), i bandes com Bölzer, Urfaust i, per descomptat, Urgila s’han guanyat un lloc fix al meu playlist. A més, sempre és curiós veure com s’enfrontaran a l’escenari amb una sola guitarra. Els Udol prefereixen mantenir la integritat de les peces tocant amb una pista de fons, i cal destacar que no van beure oli ni una vegada. Entre cançons, mentre en Joan ajustava les seves guitarres i el pedalboard semblant a la cabina de Boeing, n’Adrià entretenia l’audiència com un monologuista innat.
El setlist va constar d’uns cinc o sis temes, la part principal dels quals van ser del darrer disc “El regne”. Sobretot hi destacaria la fosca cançó “Ombres”, que sona molt bé tant en disc com en concert.
El següent acte del programa va ser Grip (un famós raper americà, segons els portals musicals). Amb una mica d’esforç, entre els altres 36 Grips, podem trobar el doom metal de Reus. Déu n’hi do… Si els Udol de Caldes de Montbui han aconseguit superar els seus homònims de Vic, els reusencs hauran de suar molt en aquest camí. Aquí també podríem recordar la cantant pop anglesa Jade que fa la guitza als amants del death metal barceloní.
El doom metal amb un toc del rock ocult i veu femenina és un estil que es va fer popular a cavall dels 00 i 10 i va donar a llum a molts grans grups com Lucifer, The Oath, Jex Thoth, Blood Ceremony, The Sabbathian, High Priest of Saturn… n’hi ha molts!
Tot i que les dones al metall sovint s’associen amb l’època més recent, bandes com Grip, per a mi, tenen un fort aire retro (potser perquè he escoltat massa Coven, Jefferson Airplane i Shocking Blue). En tot cas, la combinació de guitarres baixes i veu melòdica deixa emocions molt plaents.
La vocalista de Grip, l’Ana, no va ser tan xerraire com el bateria d’Udol, però es veia clarament que es va bolcar completament en l’actuació, demostrant que, encara que el doom metal es considera una música psicodèlica per traslladar-se a altres mons, també es pot gaudir aquí i ara.
Tot i tenir una discografia en anglès, Grip, com els mallorquins Helevorn, inclou una cançó en català a cada disc. Ambdues cançons, “Tretze vents” i “Dins de la foscor”, es van interpretar al final del programa.
El temps va passar volant i un grup més, com Meltem o Santacreu, seria bo. Però bo, bo, vol dir bobo. Després de satisfer així una mica la meva fam cultural, vaig anar cap a casa. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris