VIDRES A LA SANG Virtut del desencís | Sortida: 29 Novembre 2024 | Segell: Negra Nit, Discos Macarras, Eternal Juggernaut Records, Abstract Emotions, Nafra Records.
Una ressenya d’Oleh Dovhal
Vidres a la Sang és una banda que ja ha entrat a la història. “El primer grup de black metal que va publicar un LP íntegrament en català” – de moment, limitem-nos a aquesta formulació prudent, ja que la ciència metàl·lica sempre us pot sorprendre amb algun fòssil inesperat. En tot cas, la història continua fent-se davant dels nostres ulls i orelles, i el seu nou disc “Virtut del desencís” ho confirma.
Des del 2004, ha passat molta aigua sota els ponts: el grup va enregistrar sis àlbums, va trencar-se, reunir-se i patir certs canvis fonamentals que, en una de les seves entrevistes, n’Eloi Boucherie va descriure com “menos pelo y más barriga”.
Amb l’evolució que els ha tocat, és difícil no caure en la comparació amb Foscor, una banda amb la qual comparteixen membres comuns i que també s’ha allunyat del black metal més o menys típic. Però cal reconèixer que els Vidres, a diferència dels últims, mantenen una certa continuïtat entre el primer i el darrer àlbum, almenys pel que fa a les veus i la música prou pesada com per anomenar-se black metal.
En anunciar el disc, el grup va utilitzar la definició “veritable negre metall mort”, que podria fer pensar en música semblant a Niu de Corbs. Però, diguem la veritat, mai han tocat black metal pur, i encara més estrany seria fer-ho ara, considerant tot allò “del pelo i la barriga”. Si abans de la separació l’estil de la banda es podia descriure com una barreja de black metal i death metal, després de la reunió els elements progressius van desplaçar completament els del death. Com en els àlbums darrers, es tracta de black metal progressiu, melancòlic i profund, pensat fins a l’últim detall i ben enregistrat. Pel que fa als grups similars, Metal Archives posa en primer lloc a Akercocke, que sembla força plausible. També notaria notes de Ved Buens Ende i el darrer LP de Dødheimsgard. I si traiem els llargs fragments instrumentals i deixem la part més brutal, es pot veure una semblança amb Nemaind, una de les bandes que ha visitat el cau d’El Rock-Òdrom més d’una vegada! (aquí podeu recuperar l’entrevista amb Nemaind sobre el seu treball La més gran de les tragèdies).
Llavors, quin és aquest estil? En aquesta qüestió només es pot tenir compassió pels autors d’enciclopèdies musicals. De fet, des del principi de la meva estada en les misterioses terres catalanes, vaig notar que les bandes autòctones sovint barregen gèneres en proporcions impensables, de manera que descompondre la seva música en parts individuals no és gens fàcil. Puc esmentar Nemaind, Urgila, Siroll, Mocs & Cucs, Poesi, Arrenkapins i molts altres – només el diable sap com anomenar el que toquen, i potser seria més senzill limitar-se a la paraula “metall”.
Un altre àmbit on els catalans eviten les formes clàssiques és la poesia amb tot això de “versos polimètrics sense rima”, i no és estrany que sovint tals obres literàries es manifestin en el metall extrem. Sobre el que connecta els Vidres amb Miquel Martí i Pol, es diu a tot arreu on s’esmenta el grup, així que només destacarem que en “Virtut del desencís” apareix el poema “Sempre és incert” del llibre “Els bells camins”, un dels més depressius de la seva bibliografia.
Les composicions de l’àlbum són força llargues, de 6 a 9 minuts, i, com és habitual en el metall progressiu, el caràcter de les cançons canvia més dràsticament que el temps a les Açores. Per exemple, el mig de “Capricis de l’atzar” és un black metal monòton i tenebrós, que desprèn un aire dels “unholy nineties” i que encaixa perfectament en la definició de “veritable negre metall mort”, però el començament i el final són clarament post-rock progressiu i contemporani. A vegades això crea la sensació que originalment l’àlbum era un parell de dotzenes de temes diferents, reunits magistralment en sis composicions amb el mètode del Victor Frankenstein.
Una menció especial mereix la primera cançó “Màrtirs”, que es va presentar al públic com el primer senzill de l’àlbum i és notablement diferent de la resta. És una cosa ràpida i pesada amb influències de groove metal com Gojira i Lamb of God. El videoclip es correspon plenament amb els reptes de l’actualitat i està dedicat a les desgràcies dels víctimes civils de guerra.
El punt més fort de l’àlbum jo l’anomenaria el baix, que no repeteix la guitarra, sinó que té vida pròpia, cosa que, de fet, és una característica distintiva de tot el període progressiu dels Vidres. El 2022, el baixista Cristian Vil va substituir el famós Martín Méndez, conegut pel seu treball en Opeth. Des del meu punt de vista, la incorporació del nou membre ha estat beneficiosa per al grup.
Ah sí, la portada! No sé quants fans de Vidres a la Sang escolten el country rock (d’aquests se’n pot esperar qualsevol cosa), però hòstia, aquesta mateixa iaia ja va aparèixer el 2020 a la portada de “The United State” de Justin Wells, tot i que sense rastres de descomposició! Tant de bo, a la meva vellesa, també surti a un parell de portades, encara que sigui una mica podrit.
Hi ha la creença que la música depressiva és millor escoltar-la en estat de tristesa, per reflexionar i donar sortida a les emocions. Sigui com sigui, cal reconèixer que els Vidres han aconseguit crear un remei realment poderós, i com prendre’l ja depèn de l’oient. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris