ADVENTUS Directo Piorno Rock | Sortida: 25 d’abril del 2025 | Segell: Maldito Records

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Passant per alt -encara que no crec que ningú que ho hagi viscut ho pugui fer- que la creació del projecte es va consolidar definitivament “gràcies” al confinament per la pandèmia de Covid-19, el primer treball “Morir y Renacer” (aquí la ressenya d’El Rock-Òdrom) veu la llum a començaments de gener de 2021 entre un previsible i lògic rebombori mediàtic, però tot i això el quintet decideix ajornar la seva posada de llarg en directe de cara a la publicació del segon àlbum. Fins aquí tot correcte. Però coincidint amb l’aparició d’aquest esperat disc el novembre de 2022, el cantant Víctor García, el bateria Alberto Ardines, el guitarrista Fernando Mon i el baixista Luis Melero emeten unilateralment un comunicat on donen a entendre que Adventus es desfà, quedant penjades les actuacions que ja havien estat anunciades. Després d’un parell de contra comunicats entre ambdues parts -és a dir entre en Manuel Ramil i la resta dels membres-, es deixa clar que la banda continua endavant de la mà del teclista, compositor i productor, mentre que la raó que es dona de la desbandada radica en les diferències entre l’un i els altres respecte al funcionament i les aspiracions que el grup havia de tenir en el futur. Un gerro d’aigua freda.

“Saudade” -títol del nou plàstic que es pot traduir com enyorança o anhel- naixia mort (aquí la ressenya d’El Rock-Òdrom). Però com ha confessat en Ramil en diverses ocasions, Adventus és la seva música, les seves paraules i el seu somni, i aquest “insignificant” entrebanc no l’anava a fer defallir en el seu intent. Així, i carregat de moral, es disposa a rearmar la formació: de la guitarra se’n fa càrrec en Dani Arcos de Bloodhunter, de la bateria en Nacho Arriaga d’Arwen, del baix en Fernando Mainer de Mägo de Oz i del micròfon se n’ocupa l’argentí bregat en mil i una bandes, Diego Valdez. El projecte reneix de les seves pròpies cendres i enregistren “Lo que trajo el viento” (aquí la ressenya d’El Rock-Òdrom), un elapé publicat el mes de març de 2024 on líricament es prescindeix de la pàtina de positivisme que recobria les lletres del primer treball i s’aprofundeix més en la introspecció, la nostàlgia i el desassossec -aspectes que ja s’apuntaven a “Saludade” i que en aquest tercer disc s’exploren a consciència-, si bé musicalment es continuen mostrant idèntiques credencials que en les dues anteriors referències. En aquest darrer aspecte ens referim a un heavy/power metal melòdic i minuciós amb cançons on predominen els mid tempos en detriment dels veloços ritmes de doble bombo, amb elegants melodies de teclats -preeminents en tot moment-, guitarres rítmiques contundents -ambdós instruments seran els encarregats de teixir el matalàs damunt del qual fluirà la veu d’en Valdez fins a assolir el punt culminant amb els hímnics i corejables ponts i tornades- i grans solos, tant d’en Manuel Ramil com (i sobretot) d’en Dani Arcos.

Però oi que hem anat veient que amb aquesta agrupació les coses sempre poden empitjorar? Doncs, ni una setmana després del 25 d’abril, data fixada pel llançament de l’esmentada referència en directe, es confirma la marxa amistosa del vocalista porteny -en la que sembla l’enèsima estocada- a causa de la incompatibilitat de compromisos professionals. Aquesta vegada, però, en Ramil ja era coneixedor de la notícia amb antelació i tenia un as amagat a la màniga. El mateix dia que anuncia l’adeu d’en Valdez, i en un clar cop d’efecte, presenta en Ramón Lage com a nou cantant. Amb l’exmembre d’Avalanch i Delalma a la veu, llencen a principis de juny el senzill De mi corazón y otras miserias, idèntic títol amb el qual apareixerà el quart disc d’estudi el pròxim mes de novembre.

Però no avancem esdeveniments ni vulguem córrer més que el temps i centrem-nos ara en aquest “Directo Piorno Rock” que és el que avui ens ocupa i que esdevé el rèquiem sonor d’en Diego Váldez a Adventus. L’àlbum, enregistrat al festival granadí el 7 de juny de 2024, ha estat publicat en format digipack a través de Maldito Records (segell discogràfic que també es va ocupar dels tres llançaments previs). Com en els anteriors treballs, la mescla, la masterització i la producció ha recaigut a les mans d’en Manuel Ramil als seus Tercera planta estudios, mentre que de l’enregistrament de l’àudio se n’ha fet càrrec la Carla Fábregas que també fa les tasques de tècnica de so del quintet en concert i que fidelment ha sabut traslladar als escenaris la música que Adventus executen a l’estudi. Com a avançaments, van aparèixer els senzills Lo que trajo el viento, Lo siento i Más fuerte que el dolor que van comptar amb el suport audiovisual de la filmació feta durant l’actuació, la qual va acabar-se compartint íntegrament a través de la pàgina de Youtube de la companyia.

A “Directo Piorno Rock” els components de la banda “funcionen” amb la precisió de les peces d’un rellotge, recreant amb minuciosa exactitud allò que s’escolta en el compacte. Menció especial per a en Nando Campos que es va fer càrrec del baix en les dates de la gira -com aquesta del festival andalús- en les quals en Fernando Mainer no podia tocar a causa dels seus compromisos previs amb Mägo de Oz i, evidentment, per a en Diego Valdez. La calidesa de la seva veu, propera a la de Jorn Lande o Ronnie Romero i que li permet cantar potent a la vegada que melòdic, es reduplica en les seves interpretacions en directe. El seu registre trencat que transmet tant ràbia continguda com dramatisme apassionat fa que aquest bany de despit, tristesa i melangia que recobria les pistes de “Lo que trajo el viento” li vagin com anell al dit a la seva sensibilitat i expressivitat. Així mateix, és capaç de cantar els temes d’en Víctor García sense que la seva adaptació grinyoli, aconseguint de forma indirecta que la proposta d’Adventus sigui més singular i s’allunyi de les comparacions amb WarCry o Avalanch, bandes en les quals en Víctor va deixar alguna cosa més que el seu personal i inconfusible segell.

Aquest viratge cap a qüestions profundes d’elevada càrrega emotiva i sentimental porten les regnes del repertori del concert. No en va, “Lo que trajo el viento” va ser interpretat de dalt a baix i seguint el mateix ordre que en el CD en els concerts fets a sales (el repertori en el marc d’un festival com el Piorno Rock es veia reduït, ometent-se Todavía sigo en pie i Caigo en este suelo), “Saudade” va estar representat per quatre peces que incidien també en la culpa, la solitud i el desamor, mentre que l’única que convidava a lluitar i mantenir l’esperança era la recuperada de la seva opera prima. La profunditat literària esmentada busca commoure’ns i mostrar-nos la complexitat de les relacions, els sentiments i les emocions, i això implica que per gaudir el projecte cal amarar-se bé d’aquests missatges, ja que si no se’n va en norris una part de la idiosincràsia del combo.

Aquest plantejament ens porta a la següent reflexió: és el Piorno Rock -i per extensió qualsevol festival on no tothom que s’apropa a l’escenari és obligatòriament seguidor o coneixedor de la proposta d’un grup- l’entorn més idoni per a què una banda encara per establir-se com Adventus enregistri un treball en directe, lluny de la proximitat i l’escalf que els seus fidels poden donar-los en un recinte amb un aforament més reduït? Vist el resultat final, potser no hagi estat la millor decisió: la complicitat del públic és gairebé testimonial aportant els seus mesurats visques i aplaudiments en acabar les cançons o responent tímidament davant les demandes puntuals d’en Diego i, si no existís la filmació de l’actuació, bé podríem creure que s’haguessin afegit aquestes ovacions al final de les pistes originals en el procés de postproducció. Però obviant aquesta apreciació personal i fent justícia a la formació, cal considerar que els contextos i les temàtiques que ens proposa són d’una elevada intensitat emocional que reclamen mirar-nos ben endins. En conseqüència, és evident que les seves composicions mai arribaran a produir en el públic la immediata i explosiva reacció que pot provocar el riff inicial d’I Want Out de Helloween, per posar un exemple clar, ja que els propòsits d’unes i altres són ben diferents.

Posats a buscar tres peus al gat, el gran hàndicap que trobo en la majoria de les pistes és que reincideixen en ambientacions i passatges musicalment massa propers i similars entre ells, i aquesta linealitat acaba provocant cert ensopiment. És important tenir un so i un estil propi i distintiu, evidentment, però potser obrir-se a altres punts de vista, pot oferir una major diversitat compositiva que enriqueixi una iniciativa que de per si ja és molt agradable d’escoltar. Però és el projecte d’en Manuel Ramil i si ell vol que soni així, i el seu públic ho beneeix, poc o gens hi tenim a dir…

L’àlbum s’obre amb els dubtes existencials de Si nada es cierto, una fidel mostra del potencial i el so característic de l’agrupació, posant de manifest un marcat ritme de bateria d’en Nacho Arriaga i els cors d’en Ramil i en Nando Campos recolzant la tasca d’en Valdez.

Magia no es desvia gens del camí marcat per Adventus, però entre el sempitern mà a mà inicial entre guitarra i teclat, hi destaca sobre manera l’immens treball solista d’en Dani Arcos rematant amb el seu instrument totes i cadascuna de les paraules desassossegades d’en Diego al voltant dels conflictes interns que sorgeixen en una relació quan les expectatives d’ambdues parts no coincideixen, mentre que tot seguit, Aire comença només amb la veu i les tecles fins a l’entrada de tota la banda en una peça que reflexiona sobre les dues cares dels sentiments i les vivències.

El vocalista mostra a Volver a empezar un registre agressiu que personifica la lluita interna per trobar sentit als errors, aprendre d’ells i tirar endavant per a “tornar a començar”, si bé el desconsolat d’Abrazando a mi dolor ens presenta un matís de veu diametralment oposat, cantant els versos negats de llàgrimes entre les despullades i amargues notes d’en Manuel i que culmina amb l’arribada de la nostàlgica tornada.

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram, Whatsapp, Tiktok, Instagram i BlueSky